Hi ha altres mons, molt diferents del nostre, que transiten al nostre costat com si fossin carreteres paral·leles, que sabem que existeixen, però que generalment no veiem, encara que són allà i són ben reals.

Alguns d’aquests mons són foscos, sòrdids, i sols pensar-hi ens agafen esgarrifances de por, sabem que són allà mateix i per això tenim un neguit quan passem per davant de segons quins carrerons de segons quins barris, imaginem que totes aquelles coses dolentes que sabem que hi passen poden estar passant ara mateix en una fosca cantonada o darrere d’aquella porta grisa metàl·lica i per això procurem evitar-los; són mons subterranis, foscos, tristos, plens de dolor i de maldat; sabem que no és el nostre món i que, per tant, no hi sortiríem ben parats.

Aquest film es fica dins d’aquesta realitat paral·lela i, en conseqüència, dir que és un film tenebrós és una bona definició; de fet la mateixa directora diu haver-se inspirat en aquella famosa seqüència de “Blue Velvet” de David Lynch on la càmera s’acosta a la gespa i s’endinsa fins a tocar la terra humida on dins de la foscor hi ha centenars de formigues negres movent-se.

  • El protagonista és un home turmentat que va viure una infantesa terrible en mans d’un pare maltractador, per això va decidir que de gran havia de ser fort i dur per tal de poder defensar-se ell i a la seva mare, per això va entrar primer a l’exèrcit i es va fer marine, per això després va passar als serveis secrets, a l’FBI, però les coses que va viure i va haver de fer allà encara se li apareixen en els seus somnis i no el deixen dormir, perquè hi ha coses que són tan dolentes vistes des d’un costat com des de l’altre; com tampoc poc deixar de pensar mai en els seus records d’infantesa i viu en una angoixa constant. Va sortir d’un camí tortuós per ficar-se en un altre igualment difícil sense trobar mai aquella carretera plana i plena de llum per la qual marxem nosaltres, les persones que anomenem normals, serà que no es pot fugir del teu destí…
  • Certament, el que has viscut en el passat pot marcar el teu futur i quan ets gran i fort, has estat a l’exercit i a la policia, estàs entrenat i avesat en la violència i tens contactes de segons quines persones dins d’àrees de la seguretat, és molt fàcil que t’acabis guanyant la vida fen del teu, exercint la violència. Treballs especials com rescats de segrestats, dones maltractades o obligades a prostituir-se, però tot es complica quan accepta alliberar a una nena, filla d´un senador, abduïda per una xarxa de pedòfils…
  • Armat tan sols amb un martell, usant una violència extrema, que la directora no es mostrarà de forma explícita, executant la feina de forma mecànica com si fos un robot sense sentiments, amb duresa i sense pietat, farà el que ha de fer; ho veurem en una seqüència magistral que ens mostra l’acció, usant com a recurs principal les càmeres de videovigilància de la casa i els primers plans, tot un prodigi narratiu que li dona una total versemblança. Però aquest cop, encara que ell no ho sap, té davant seu forces molt poderoses perquè algú molt important dins del govern vol a la nena i sense saber-ho, al alliberar-la, ha obert la caixa dels trons que el convertiran de botxí en víctima.

El film en un continu de barrejar el present pertorbador amb imatges terribles del passat, que són com flaixos que creuen per la seva ment, que s’ajunten amb esclats del seu pensament, dispersos i sinistres, sempre sensacions físiques a tocar la pell, tot tan ràpid que sols ho podem intuir, però que ens allunyen una mica del present, com si el que estiguis passant no fos tan dolent com el que va viure en el passat o en el que pot esdevenir. Una angoixa que entenem que és la mateixa que viu en Joe, el protagonista. Tant és axis que al principi pot semblar, i la pel·lícula ho és sense cap dubte, un thriller trepidant, però apareix també com un relat intimista i personal amb connotacions psicològiques.
Malgrat que tota la força d’un poder corrupte caigui sobre ell i sobretot el que l’envolta i que ell estima, esmicolant el seu petit mon tancat, com si fos un volcà que esclata al seu costat amb les roques caient-li al damunt com obusos encesos i la lava com un riu de foc, no es rendirà, doncs en Joe està acostumat a patir, el dolor és part d’ell mateix, i la por és un estat que coneix perfectament i no el bloqueja. S’aixecarà com un tronc que surt de la terra, imparable, aquest cop ajuntant a la ràbia del passat la força de la venjança i res l’aturarà.

Alguns comparen aquest film amb Taxi Driver, ja que té una temàtica molt similar i una força visual en la seva línia, però és molt més dur encara que no tan explícit, no té ni la pietat ni l’amor que mouen al protagonista de l’obra de Scorsese, tampoc aquell esperit de retenció d’un mateix, ni un final feliç fet d’agraïments, ja que en aquest cas sols queda el buit, el no-res, un esperit o desig d’autodestrucció escenificat en un pensament final, però ni tan sols això; sols un paper en blanc tacat de sang on poder començar a escriure una nova història; és esperança?, segurament no però si un cert alleujament.

Com hem dit, la pel·lícula té una gran força estètica i narrativa, amb un seguit d’imatges impactants i pertorbadores que podríem visionar sense diàlegs ni banda sonora, com en un somni sense paraules; però al centre de tot és la genial actuació del protagonista, un Joaquin Phoenix que ens regala possiblement la seva millor interpretació, per alguna cosa va ser el gran triomfador a Cannes.

És, per tant, una obra molt recomanable per cinèfils, encara que la seva vocació de thriller dur la fa també molt apte per al públic masculí. Què passa doncs amb les noies?, no està feta pensant en elles?, doncs si, perquè també és un film femení, sensible i intimista que busca mirar amb benevolència i caritat al protagonista, sabent del seu patiment ens és més fàcil d’entendre; fet i fet la directora és una noia.

GB 2017 (1h 35min)
Direcció: Lynne Ramsay
Guió: Linne Ramsay (novel·la de Jonathan Ames)
Actors: Joaquin Phoenix, Ekaterina Samsonov, Alessandro Nivola, Alex Manette,