Aquesta és l’última pel·lícula del genial Wes Anderson i aquest cop ens sorprèn amb un film d’animació molt especial. L’acció està ubicada en una hipotètica ciutat japonesa en un futur pròxim i és una faula, però no per nens, protagonitzada per uns gossos molt humans, en contraposició amb uns humans una mica animals. Inspirada a parts iguals pels còmics nipons i per l’obra del brillant director Akira Kurosawa i molt imbuïda de la cultura japonesa, com a mínim per què fa a la base de la història i pels personatges humans que hi surten, cuidant sempre fins al mínim detall i construint, per tant, un escenari sòlid i consistent. Els gossos per la seva part són més aviat britànics en les seves actituds i els seus actes, sols els hi manca el barret bombi i els paraigües per passar desapercebuts a la city londinenca. Però malgrat que totes aquestes peculiaritats és una obra cent per cent Anderson.

Illa de gossos és un espectacle visual extraordinari, un festival d’imatges sorprenents pels seus colors, els seus grafismes i fins i tot les seves textures, és també una lliçó de creativitat, un desafiament intel·lectual i sensitiu que requereix el cent per cent d’atenció per part de l’espectador perquè a la mínima ja t’has perdut algun detall; podries quedar embadalit, només mirant passar els fotogrames que son art, de fet estan fets un per un amb la tècnica stop-motion, això si, una mica naïf i una mica friqui.

La pel·lícula engega en un escenari on tres fornits joves nipons amb el tors nu estan tocant tres grans tambors, els “Taiko“, els tambors cerimonials japonesos, cada cop amb més força i amb una cadència més ràpida, un preludi de la història que ens volen contar, com aquell gong que serveix per començar a un espectacle xinès.

Tot seguit una veu en off ens explicarà uns fets de l’antiguitat que paral·lelament anem veient a la pantalla com si fos una auca catalana, uns gravats de guerres i penúries, de lluites entre races, de morts, patiments i derrotes, finalment de victòries, però també de rancúnies que passaran de generació en generació.

Els protagonistes de la història són els gossos i enfront seu una antiga família de guerrers amants dels gats, una saga que ha perdurat fins als dies presents i que ve representada per l’alcalde de Megasaki de la hipotètica ciutat on es desenvolupa l’acció, que trobarà motius per dur a terme la seva revenja.

Quan la grip canina ataca a la ciutat, que té una alta població de gossos, en Kobayashi, l’alcalde, veurà la seva oportunitat i signarà un decret de deportació per tots els animals d’aquesta raça, suportat per una població manipulada i poruga que tem per la seva salut. El lloc escollit pel seu exili serà a “Trash Island“, que és on llencen les escombraries de la ciutat, allà seran abandonats a la seva sort. En aquell indret inhòspit els gossos de raça, de casa bona, o tan sols els que tenien un amo que els estimava i tenia cura d’ells estaran en desavantatge envers els “petaners” del carrer, més acostumats a buscar-se la vida.

A poc a poc tots plegats aniran perdent l’esperança de retornar amb les seves famílies o als seus barris, però un nen, l’Akira, portat pel seu amor viatjarà fins allà, escapolint-se de la quarantena amb un petit aeroplà, per buscar la seva estimada mascota i serà per ells com un crit valent que res està perdut, un raig de llum a la foscor.

A l’illa es toparà amb cinc gossos, un petaner i quatre aristocràtics, ben educats i profundament democràtics, ja que voten totes les decisions que prenen en conjunt; aquest tarannà de debat i consens contrasta amb els mítings dels humans de clara estètica totalitària i amb un líder tot poderós, l’alcalde Kovavashi. Els cinc animals i el nen iniciaran un periple ple de perills i descobriments per l’illa de la brutícia per tractar de trobar el gos perdut que no saben si es viu o mort.

Megasaki representa el primer món, en general sumis i atemorit que no vol perdre el seu benestar, ignorant que la seva actitud és covarda i injusta, convertint-se en ostatges dels seus governants i vivint a la pràctica un esclavatge; és una democràcia manipulada per la llei, la força i els mitjans de comunicació controlats pel poder. A l’illa hi ha els desheretats, els del tercer món, els exiliats, aquells a qui el poder establert rebutja, representats en aquest cas pels gossos.

El film és un conte clàssic, on hi ha un tirà, l’alcalde recolzat pels seus sicaris i un heroi, l‘Akira, acompanyat per un grup de bones persones, gossos en aquest cas, tal com seria per exemple en el film “els set samurais” de Kurosawa, o la seva versió americana, “els set magnífics”, de John Sturges. En el seu periple recorreran l’illa i es trobaran en diverses situacions i personatges, com si el visitessin poblets aïllats o recorreguessin barris marginals, una mica al marge de la llei del poder central, que malgrat tot tractarà d’empaitar-los.

Ja ho veieu, un western futurista i animalista.

A la ciutat hi haurà també bones persones valentes, malgrat la mà de ferro de Kobayashi: Un científic que treballa dia i nit per aconseguir desenvolupar un remei per la grip canina; però al poder ja li va bé tenir un enemic interior, un mal, un “gran problema” que amagui la seva gestió”, Tot un clàssic de règims amb esperit totalitari encara que s’autoanomenin democràtics i s’omplin la veu que defensen la legalitat. ¿Us sona?

Lògicament el doctor ho tindrà pelut. Una assistent del científic, una estudiant americana en practiques, admirada per la seva feina altruista i il·luminada pel gest heroic d’Akira, mantindrà encesa la llum de la llibertat a la ciutat. Hi ha hagut veus crítiques amb aquesta figura, ja que hi ha vist colonialisme, però en la meva opinió des de fora es pot tenir una mirada més objectiva.

Produir aquesta pel·lícula ha costat més de quatre anys de feina, dos d’ells sols de rodatge, fotograma a fotograma, amb una velocitat de producció de sols un minut a la setmana i trenta-vuit animadors implicats treballant-hi. Hi ha hagut en total 670 artesans especialistes, setanta dedicats a fabricar mil marionetes articulades fetes una a una, a mà, tot plegat una autèntica performance creativa. Per tant, per ser justos hauríem de dir que hi ha hagut com a mínim tanta feina com geni. Lògicament, per poc que t’hi fixis, tota aquesta feina es veu i, per tant, anar-la a veure és un plaer artístic, però també un reconeixement per tots aquests artistes que ho han fet possible.

A part del vessant artístic, que enlluerna, el film teu una mirada crítica cap a la nostra societat, segur que per poc que hi pensem hi veurem similituds, i a més els personatges ens acabaran tocant anímicament; per tot això és un film que cal veure per estar al dia de la cultura del nostre planeta.

USA 2018 (1h 41 min)
Direcció: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson
Música: Alexandre Desplat