Steve Jobs, el fundador d’Apple, en crear el nou «iMac» ho va fer de forma que fos inviolable, incompatible amb cap altre sistema operatiu ni ordinador, que no es pogués fer allò que tant els hi agradava als informàtics de l’època: trastejar la màquina per millorar-la i crear un clònic.

Per això el va fer ben compacte, integrant la pantalla amb el processador i, fins i tot, els caragols que el tancaven eren especials i no es podien treure per veure la maquinària interior, a menys que estiguessis a Apple i tinguessis l’eina adequada; tota una obsessió per mantenir pura i protegida la seva obra, amagada de mirades indiscretes. Però malgrat aquesta privacitat extrema, si obries l’ordinador i miraves l’interior de la carcassa plàstica, allà dins de l’obscuritat de la sagristia i fora de qualsevol mirada aliena, hi havia impreses en el plàstic les signatures dels creadors; el que vindria a ser com si un artista o pintor signés el seu quadre per darrere, o més exactament a la part de la tela que quedava amagada sota la fusta del bastiment.

¿Estrany no? Era com si volgués deixar un missatge amagat pel futur que sols ells coneixien.

El protagonista d’aquesta pel·lícula, un dissenyador anglès d’alta costura dels anys cinquanta, també deixa missatges invisibles cosits a les costures dels seus vestits: unes petites etiquetes on hi ha brodada una paraula, un desig, el nom d’una noia, o fins i tot uns rínxols dels cabells de la seva mare per portar-la sempre al costat del cor…; ell els anomena «els seus secrets» i d’aquesta forma aquell objecte creat li pertany en cos i anima; per una part el disseny, la forma, l’esperit i per l’altre aquella inserció física que és el missatge que sols ell sap que existeix.

Certament, una persona obsessionada per la seva feina, un perfeccionisme portat al límit i una dedicació absoluta. Per ell, el disseny de vestits és una religió i, tota religió comporta una litúrgia que cal seguir escrupolosament, unes normes rígides que respectar i uns hàbits repetits dia darrere dia: Aixecar-se ben d’hora, la higiene i la cura personal, des de l’afaitat fins al pentinat sense descuidar els pèls del nas o les orelles, la roba escollida fins al detall més insignificant; després l’esmorzar amb la seva germana i col·laboradora; ha d’haver-hi silenci, ja que amb una llibreta i una ploma a la mà comença a dibuixar unes línies que seran la base d’un vestit que potser portarà una reina.

Al pis de baix, ja l’esperen les modistes, les talladores i les cosidores d’uniforme, per tal que doni el tret de sortida a una nova jornada. Vindran clientes molt eminents a emprovar-se o a prendre’s mides i caldrà decidir coses rellevants: teixits, colors, un plec, uns botons, petites coses en comparació al disseny i la forma que en Reynolds Woodcock, el protagonista, ha anat madurant al seu cap des de fa dies o fins i tot setmanes, tot plegat un treball esgotador tant físicament com sobretot mentalment. Així li diu un dia a la seva germana a l’hora de sopar en un restaurant i ella li dirà que vagi uns dies al camp a fer net, ell l’hi farà cas i aquella mateixa nit agafarà el cotxe i conduirà a tota velocitat cap a la costa del nord on té un petit refugi on arribarà de matinada. Pararà a l’hotel del poble per esmorzar i allà assegut al costat d’una finestra, il·luminat per la llum cada cop més clara d’un sol naixent, coneixerà a una cambrera, l’Alma, i quedarà enamorat en aquell mateix moment, els anglosaxons en diuen «caure en l’amor», com aquell que cau a un pou del qual no pot sortir, i això mateix és el que li passa al Reynolds. Alguna cosa canviarà a la seva vida malgrat la seva oposició.

Per saber com anirà aquesta relació, que ja us avanço que serà tempestuosa, haureu de veure la pel·lícula, ja que no us vull privar del plaer de la descoberta; dit això el que sí que faré és una anàlisi del perquè de les coses sense per tant mencionar-les.

Per en Woodcock les dones són models, com si fossin maniquins a qui els hi ha donat la vida en vestir-les amb la seva roba, com si fos una ànima que ell els hi atorga, com la fada de «Pinotxo»; però no totes valen per aquesta tasca, algunes són indignes de portar-la doncs han de ser ànimes pures, cossos celestials i els hi ha de brillar la mirada en portar les seves creacions; altes, esveltes, amb l´esquena ben recta i la mirada enlairada; l’Alma és tot això i molt més.

Hi ha una excepció entre totes les dones: La seva mare, que per ell representa l’amor absolut, la perfecció feta dona, malauradament per ell ja és morta i per això porta els seus cabells cosits al folre de l’americana i la seva foto presideix la seva cambra; la devoció és total.

L´Alma, però, té opinió i pensaments propis i vol ocupar alguna cosa més que aquesta entelèquia femenina perfecta que existeix a la ment d’en Reynolds, vol ser més que un maniquí, però no pot ser la seva mare. ¿O sí que pot? Una mare és forta i protectora, té cura dels seus fills que per ella sempre són petits i febles, és tot amor i fa que al seu costat et sentis bé i protegit. Però en Reynolds Woodcock és fort i segur, ell domina totes les situacions i a més, no vol que res ni ningú canviï la seva forma de vida. És clar que per una persona determinada com l’Alma no hi ha reptes impossibles, sobretot si estàs disposada a passar la línia cap al costat obscur i acostar-te a l’amor pel dolor…

Fins aquí puc llegir. Si voleu seguir el recorregut d’aquest fil, fantasma o invisible, descobrir que s’amaga sota del folre i les costures del complex vestit que és aquesta pel·lícula haureu de veure-la vosaltres mateixos i us garanteixo que no us en penedireu.

Com tots els films d’aquest director aquesta és una obra ben construïda, amb una excel·lent fotografia i una curosa ambientació històrica, amb uns personatges complexos que mostren unes relacions claustrofòbiques de la que de tant en tant cal fugir, tal com fa el protagonista en un cotxe a tota velocitat.

Les actuacions molt bones, sobretot la de Daniel Day-Lewis que encarna al reconegut sastre i hauria merescut l’Òscar, però la competència aquest any va ser molt dura. Mireu-la i jutgeu per vosaltres mateixos.

 USA 2017 (2h 10min)

Direcció i guió: Paul Thomas Anderson

Actors: Daniel Day-Lewis, Vicky Krieps, Lesley Manvile, Richard Graham, Ben Collaco, Jane Perry, Camilla Ruthenford,…