En el 2007 es va estrenar una pel·lícula de Neil Jordan, protagonitzada per una excel·lent  Jodie Foster, “The Brave One“, que a casa nostra es va traduir “estranyament” com “La extraña que hay en mi“; en ella, la protagonista i el seu xicot, patien una agressió brutal una nit pel Central Parc a mans d’uns desconeguts. Ell moria i ella, a la que donaven per morta, necessitava mesos d’hospital per recuperar-se de les ferides físiques, però li quedava un trauma psíquic, una por visceral a sortir al carrer. Tenia la consciència que barrejats entre la bona gent hi havia alguns disposats a fer-te mal si en tenien ocasió; per això es compra una arma, per sentir-se segura primer i després per buscar venjança, però també per poder garantir que mai se’ls tornaria a trobar: mort el gos, morta la ràbia.

El títol original del film (The Brave One) feia referència al valor necessari per superar un cop tan fort com la pèrdua de la persona estimada i també la por, l’angoixa, la sensació d’indefensió després que et violin, t’apallissin i et donin per morta. La valentia no per sols oblidar-ho i que et quedi la ferida en un indret amagat del teu cervell, sinó per fer-hi front i superar-ho. És molt fàcil establir comparacions entre aquest film i el que avui comentem, ja que té pràcticament els mateixos ingredients: Una agressió, una pèrdua i la recerca de la justícia i de la venjança. La Jodie se’n sortia, no sense cicatrius profundes, jugant amb el costat obscur en una apologia del linxament; la Diane Kruguer, la “prota” en aquest cas, no surt pas tan ben parada del seu calvari particular, mai acaba de superar el cop, però el final de la cinta ofereix els mateixos dubtes morals de la seva predecessora. Les reaccions de les afectades en els dos casos no són admissibles des de la raó, però perfectament comprensibles des dels sentiments i les emocions.

“A dins l’ombra” ens presenten al principi, en uns pocs fotogrames i de forma brillant, a una família multiètnica perfecta; el seu amor ha anat més enllà de les races, ha superat dificultats com la droga i la presó, tenen un fill molt espavilat i viuen feliços en una ciutat d’Alemanya; sembla mentida com et poden explicar i transmetre tant amb tan poc, tota una lliçó de cinema.

  • Quasi sense temps a respirar viurem l’atemptat, el dolor immens, la buidor, la caiguda per un penya-segat; la incomprensió i la fredor de la policia, que busca motius i construeix hipòtesis que culpabilitzen a les víctimes per motius de raça i de drogues, coses del passat que mai es poden esborrar. La família d’ella, que també han perdut éssers estimats, que també estan patint, l’hi retreuen la pèrdua, ¡a ella, que és qui més ha perdut!!!, i ella cada cop està més sola, rodejada de mirades acusadores; voldria que tothom marxes per quedar-se acompanyada dels seus records, amb el seu dolor, dolor tan profund que no pot suportar més.
  • Té el pressentiment que l’atemptat és obra de neonazis, recorda els fets i dona pistes a la policia, però no acaben de fer-l’hi cas, llavors, desesperada, estarà a punt de posar-hi fi a tot plegat, no obstant això, una trucada a l’últim moment la retornarà a la vida. Una petita victòria, una escletxa de llum per trobar una mica de pau interior, justícia per als seus. Venen, després, un seguit d’escenes molt poderoses i dures de les quals jo en destacaria una: quan ella, trencant els precintes policials, entra a l’escenari on va esclatar la bomba que va matar als seus, toca amb el palmell de la mà i acosta la galta a les taques de sang de la paret, se’t posa la pell de gallina!!!.
  • A partir d’aquí vindrà el judici i el film serà també brillant en aquest subgènere: Un jutge seriós, imparcial, però també tant comprensiu com inapel·lable; un advocat de l’acusació competent, vehement i tan alineat amb la protagonista que no contempla el no guanyar, ho pinta tot tan fàcil!; un advocat defensor dels “dolents” molt professional i manipulador, capaç de crear dubtes de cada paraula, de cada detall, volem creure que es farà justícia, però tot és tan incert!; i ella allà al mig aguantant la ràbia, suportant les mentides i confiada que tot acabarà bé; però com diu la maledicció gitana: “que tinguis judicis i els guanyis”. Fins que el jutge dona el veredicte no podrem saber que passarà…
  • La part final és sense cap dubte la més pertorbadora de tota la cinta, porta com a títol, “el mar” i succeeix a la costa grega. Allà trobarem a la protagonista sola, ha llogat una casa blanca amb les portes de fusta pintades que mira al blau de l’Egeu. No sabem ben bé que ha anat a fer allà. Busca respostes, potser proves inculpatòries que l’hi donin la raó, també retrobar-se a si mateixa, reviure els records dels éssers estimats perduts repetint una vegada i una altra l’únic vídeo que té d’ells en el mòbil en un intent de què continuïn vius a la seva memòria. Veurem que la seva intuïció l’ha portat allà on vol estar per tenir als seus enemics al seu abast; semblarà decidida a fer el que ha vingut a fer, dubtarà i tirarà enrere els seus projectes en el darrer moment: no vol ser com ells. Una trucada del seu advocat sembla que ho canvia tot i que la lluita pot continuar, un altre cop l’esperança; però ella ja està cansada i la càrrega que porta és massa pesada, llavors li ve la regla i alguna cosa canvia en el seu interior, ¿potser pensava que estava embarassada? Era aquesta la seva força i la seva esperança? En el carreró fosc sense sortida on es troba una porta s’obrirà i una llum encegadora ho omplirà tot…

Si tornem a les comparances amb “La extraña que hay en mi“, podríem fer diverses lectures: la més simple seria dir que si aquella era un triomf, aquesta és una derrota, però quan el que s’imposa és la força i la violència ens comencen a aparèixer dubtes, ja que la victòria se’ns apareix il·lícita; en aquesta, si no hi ha ni víctima ni botxí, doncs es fusionen les dues en un tot, ens pot semblar la culpa més petita… Però aquí és una fugida sense cap dubte el que abans era un enfrontar-s’hi, un plantar cara. Cap de les dues és alliçonadora; així i tot, les dues són coherents amb la seva història.

El resum és que estem davant d’una pel·lícula trepidant, esfereïdora, tendra, molt dura i perfectament real, un thriller que et glaça la sang i t’encongeix el cor, que ens fica dins la pell d’una víctima col·lateral, sovint oblidades. Molt bon guió, molt bona direcció i, per tant, un molt bon film, que per alguna cosa va guanyar el Globus d’Or a la millor cinta estrangera; un treball de la protagonista, la Diane Kruguer, tan brillant que es va emportar la Palma d’Or de Cannes a la millor actriu. Què més us puc dir? Doncs que us la recomano sense cap dubte.

ALEMANYA 2017 (1h 42min)
Direcció: Fatih Akin
Guió: Fatih Akin, Hark Bohm
Actors: Diane Kruger, Denis Moschitto, Johannes Krisch, Ulrich Tukur, Samia Chancrin, Numan Acar, Rafael Santana