Al principi de tot de la cinta, en una suposada entrevista a Tonya Harding, ella es defineix a si mateixa com una “persona autentica”, perquè segons diu mai ha demanat perdó pel fet d’haver nascut a una família d’ignorants, de “palurdos” diu ella. Segurament aquest és l’eix principal de la pel·lícula, mostrar-nos qui és en realitat la Tonya, ella i la seva circumstància a la qual mai ha volgut renunciar. Sota aquest prisma, i des de la seva visió, ens explicaran uns fets que van escandalitzar al món sencer i que ens la van dibuixar com un monstre pervers i manipulador. Sí, ella i el seu marit van ser, en un moment donat, les persones més odiades d’Amèrica. El film trenca aquest clixé, construït pels mitjans de comunicació sensacionalistes, ja que il·lumina el que havia sigut fins ara el costat obscur de la història.

¿Però qui és aquesta Tonya que va desfermar tantes passions? ¿Una política corrupta? ¿Una actriu transgressora?, ¿una cantant desvergonyida?, ¿algú polèmic i immoral del món de l’espectacle? ¿una estafadora? ¿una assassina?; res de tot això, la Tonya va ser una patinadora olímpica. ¿Què va fer per ser tan odiada?

En primer lloc, veure’s embolicada en un atac que va patir la seva principal rival per als campionats americans i els jocs olímpics, la Nancy Kerrigan; però també per representar aquella part lletja de la societat que ningú vol veure, l’altra cara del somni americà, i en comptes de voler sortir-ne, de voler pujar d’escala social, vol fer-ne bandera de forma desvergonyida i assolir la glòria sent ella mateixa.

El patinatge sobre gel, com també la gimnàstica artística, és una disciplina esportiva on, no sols compte la perfecció tècnica i la capacitat atlètica, sinó també l’apreciació estètica del jurat, concepte absolutament subjectiu, que en el fons amaga una valoració del conjunt de la persona: Com vesteix, com es pentina, el maquillatge, com es mou, la dolçor o brusquedat del gest, el que no deixa de ser un cert prejudici i, per tant, una qualificació moral: ser el prototip de la dona jove americana perfecta; de fet en un moment de la pel·lícula algú del comitè americà de patinatge l’hi diu que ella no representa el model de la família americana,

cal dir res més?

Però és clar, la Tonya tenia unes qualitats físiques superiors, cames fortes i centre de gravetat baix, a més patinava des dels quatre anys i dominava la tècnica com ningú, per això reclamava el seu dret de ser la millor perquè ho era.

Però anem a veure de què va la història en si:

El film està construït com un fals documental on es barregen les suposades entrevistes als protagonistes amb la història en si contada cronològicament. El que ens permetrà contrastar la visió personal de cadascú amb els fets que van succeir, dues coses que poden ser divergents o fins i tot absolutament oposades. D’aquesta manera ens podrem fer un plànol de la situació i formar la nostra opinió, que podrà ser de certesa o de dubte, de rebuig o de comprensió. Aquest és un punt fort de la cinta, ja que mai hi ha una única veritat col·lectiva, malgrat que els fets si ho són, únicament la suma de veritats parcials en pot fer una de comuna com en un trencaclosques.

Tot comença quan la seva mare, una cambrera dura, seca, malcarada i malparlada, la porta, amb només quatre anys, a veure a una entrenadora que de seguida intuirà el seu potencial. Al cap d’un any ja guanyarà campionats en enfront de nenes molt més grans. Com en molts altres casos de nens prodigi de l’esport, la mare era una mal tractadora psíquica i física, una forma extrema d’entendre la tasca d’educar, en la línia d'”amb sang la lletra entra”. El seu pare hauria preferit tenir un fill i per això li ensenyarà a caçar i a disparar, serà per ella com un contrapunt, l’amor i la comprensió que no té a l’altra banda, un idil·li que no serà malauradament gaire llarg. Ja la tenim doncs sola i contra el món.

La vida de Tonya es dividirà entre entrenar i competir, però en assolir l’adolescència l’esclat hormonal d’una persona que es passa mitja vida fent esport serà com una tempesta perfecta, rebel, grollera, desafiant; baralles barroeres amb la seva mare, però cada cop més atlèticament perfecte en el patinatge.
S’enamorarà del primer noi que la mira, així i tot en lloc de la pau obrirà un altre front de batalla, l’única forma de relació humana que ha conegut en la seva curta vida, l’horror i l’èxtasi tot en una mateixa cosa, passió i maltractaments. Difícil concentrar-se en la competició: “la veritable i única guerra de la seva vida”; errades i fracassos, inexplicables d’una altra forma, la perseguiran, serà una gran patacada i caurà dins d’un forat negre.
Ella es tornarà a aixecar amb el suport de la seva entrenadora al cap d´un temps, però ara tindran davant seu una gran rival, la Nancy Kerrigan, una persona que és el seu contrari; si ella és matèria, la Tonya és antimatèria… I quan tens un marit que no és gaire llest, que depèn dels teus ingressos i que té amics encara més pinxos i més tanoques que ell tot és possible, fins i tot el pitjor malson, però si en voleu saber més, us caldrà veure la pel·lícula.

Si, el somni americà és real, com tots els somnis dels grans imperis, això no obstant, per assolir-lo calen tres coses: geni i talent, ser valent i passar pel tub, la Tonya sols tenia les dues primeres i el seu entorn, en lloc d’acostar-la a aquest ideal del perfecte ciutadà de la república, no feien més que allunyar-la del seu objectiu.

Aquest film presenta una reflexió interessant sobre les cultures, els imperis o les religions, que tan sols et permetran estar en el cim si acceptes i fas teves les seves ficcions; no és suficient en voler creure, has de creure, o com a mínim ser prou llest per a estar per sobre i mirar-ho tot des de la distància; la Tonya, una noia de poble, “una noia autentica” tot això no ho podia fer.

Ben dirigida, un bon guió que té la gràcia del fals documental que et fa viure la realitat, bona fotografia i unes boníssimes actuacions que han guanyat nombrosos premis i són les dues mereixedores d’Òscar, encara que només va guanyar el de millor actriu secundària, sense deixar de banda l’excel·lent banda sonora que fa que tot tingui encara més sentit i et penetra fins a dins dels sentiments amb algunes cançons emblemàtiques.

Una pel·lícula que agradarà a aquells que recordeu les notícies de l’època, també als estudiosos de la societat, als amants de les històries verdaderes, als que xaleu per les grans actuacions i que meravellarà sense cap dubte als cinèfils.

USA 2017 (2h 1min)
Director: Craig Gillespie
Guió: Steven Rogers
Musica: Peter Nashel
Actors: Margot Robbie, Sebastian San, Allison Janney, Caitlin Carver, Julianne Nicholson, …