Hi ha pel·lícules que recreen la vida quotidiana, una vida que pot ser tan normal com les nostres, amb els seus petits problemes i els seus grans drames, sense més, són aquelles de les que els no cinèfils diuen que “no passa res”, però que ens donen la comoditat de la proximitat; altres són com un guisat d’aquells que necessiten molt temps de cocció, fen xup-xup, en què fins a la meitat de la cinta no descobrim el que està passant, van de menys a més i alguns es poden avorrir al principi, però ens acaben atrapant; estan també les d’acció fulgurant, les que des de la primera seqüència fins a l’última et deixen sense respiració ni temps per pensar, com en una muntanya russa; finalment unes poques saben crear, des de les primeres imatges, un clima de misteri, un desassossec que ens fa sentir incòmodes en mig de l’aparent calma, una sensació claustrofòbica que ens adverteix que les coses que veurem ens poden espantar perquè escapen de la raó, Thelma és d’aquestes últimes.

Al principi de la cinta veiem a un pare i a la seva filla caminant per un paisatge completament blanc de neu, tot tan pur i asèptic que sembla irreal, quasi és com en un somni; van prou abrigats per no haver de patir fred i el pare porta un fusell de caça amb mira telescòpica penjat de l’esquena, travessen un llac glaçat i la nena, ben petita, d’uns cinc anys, no mes, es queda per un instant mirant els peixos que neden sota el gel i el pare la fa seguir amb una sola paraula, anem, no se sent còmode en aquell lloc. Es fiquen en un bosc, caminant per la neu mai trepitjada tan neta i pura com un plat de nata, llavors veuen a un cérvol jove parat entre els arbres i s’aturen a l’instant, la petita tres metres per davant del seu pare que fa silenci i es posa el fusell a l’espatlla, pensem que vol apuntar cap a l’animal, de fet ho fa, però dirigeix la seva arma cap al cap de la seva filla que és d’esquena a ell, per uns instants que ens semblen interminables segueix en la mateixa posició, la seva cara seriosa en un gest forçat i dur, llavors ella es gira, el mira i ell de sobte gira el canó cap al cérvol i sense afinar la punteria dispara, lògicament erra el tret. Aquesta primera seqüència és hipnòtica, és com uns avis que marca amb una boira de misteri el que serà la pel·lícula. ¿Com pot un pare apuntar al cap de la seva filla? Tan rosseta, tan bonica, tan innocent, tan petita, tan desvalguda…

A la següent seqüència la Thelma ja és una adolescent aparentment sobreprotegida per als seus pares, que com moltes altres deixa la casa familiar per anar a la universitat, vol estudiar biologia; allunyada, però sempre en contacte telefònic amb el seu pare, li truca diàriament, en una xerrada més propera a un interrogatori que a un una conversa amorosa i confortant, en la que ella sempre diu el que volen escoltar a l’altre costat, si cal falsejant la realitat; ¿com és possible tanta proximitat a l’hora que tanta distància? És com si estiguessin a universos paral·lels que no es poden comunicar. Ja sé, direu que és un clàssic del món adolescent, però hi ha més.
Un dia coneixerà a una noia, una companya de l’uni, bonica, exòtica, propera, afectuosa i alguna cosa es revoltarà dintre seu, sol passar, direu, és la crida de la sexualitat, especialment forta la primera vegada entre els adolescents, enamorar-se se’n diu, però normalment és un neguit interior que no afecta el que t’envolta i en aquest cas comencen a passar coses.

Tot començarà amb una seqüència trencadora a la biblioteca on sembla que una força sobrenatural vinguda de fora tombi a la protagonista, ¿o és en realitat una força interior incontrolable? ¿Epilèpsia?, els metges tindran la paraula i es faran preguntes, però, ¿tindran les respostes?

A la Thelma li agrada anar a la piscina, neda molt bé, les imatges dins l’aigua són d’una gran bellesa plàstica, un altre cop aquest univers asèptic, net, on ella es mou ràpida i àgil com un peix, novament aquella imatge de puresa i innocència que hem vist al principi, si bé ara, ella ja deu tenir disset anys, si afegeix la sensualitat. Quan treu el cap de l’aigua es troba amb la seva amiga esperant-la amb un somriure.
Començaran a quedar, és evident que físicament s’atrauen, la Thelma no gosa anar més enllà, vol i dol doncs ha rebut una educació cristiana molt estricta, però té una qualitat que no domina, que fa que les coses que desitja que passin, que les persones que ella vol la cerquin a ella, això no obstant, també el contrari…
A partir d’aquí el film embogeix sense perdre la seva sobrietat perquè els fets es precipiten en una dualitat que va de l’erotisme i la sensualitat, sempre delicada i una mica distant, per alguna cosa és un film nòrdic, fins a pertorbadores imatges de fets paranormals; encara que la veritat és que no sé que és més trasbalsador perquè hi ha una mirada oculta en la relació entre les dues noies que no et pot deixar tranquil. Les escenes amb elles dues són hipnòtiques i absorbents, transmeten sentiments, sensacions similars a quan les pells estant tan prop que se senten sense tocar-se, és el desig, es percep l’escalfor de l’altra i els pèls s’ericen amb una atracció magnètica, és com si les ànimes es toquessin, voler reprimir aquest sentiment o ser rebutjada per l’altra seria tan dolorós com una ganivetada.
Veurem en una sèrie de flashbacks que ens esgarrifaran que la cosa ve de lluny, des que era ben petita i fins i tot entendrem el neguit del pare en el llac glaçat i el gest del seu fusell i alguna cosa ens farà pensar en aquells contes infantils del passat on els nens podien ser víctimes. També descobrirem que a la seva família hi ha alguna cosa oculta i terrible que sempre l’hi havien amagat a ella.

Podem pensar que el director ens ha volgut parlar del pas que fan els adolescents de nens a homes, com una malaltia descoberta amb la qual hauran de conviure i controlar, que un cop madurs, forts i lliures podran fer moltes coses bones i que potser per assolir aquesta llibertat i poder ser el que som haurem de matar la figura del pare.

El resum, ens trobem davant d’una pel·lícula d‘una gran bellesa que ens demostra que el cinema, com art, pot fer molt més que sols contar històries, que les imatges per si soles ens poden tocar els sentits. Ben dirigida, amb una fotografia rellevant i ben interpretada és un film que segur que tindrà a tothom en tensió.

Noruega 2017 (1h 56min)
Direcció: Joachim Trier
Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt
Actors: Eli Harboe, Kaya Wilkins, Elen Dorrit Petersen, Henrik Rafaelsen,…