Quan veus arribar a la Jasmine ( Cate Blanchett) a casa de la seva germana amb el taxi, carregada amb les maletes Luis Vuitton, realment és impossible no pensar en “Un tramvia anomenat desig” de Tennesse Williams, ja que l’inici és ben calcat. Després, a mesura que avança la pel·lícula i continues trobant constantment coincidències argumentals i descobreixes que l’esquelet del guió té els mateixos ossos: Dues germanes, una rica i una altra pobra, la segona acull la primera a casa seva després de la caiguda, de la reina, de la rica, un marit ravaler i burleta, un intent de reconstruir la vida tractant d’amagar un obscur passat… tot hi és ben calcat i reproduït, això si, naturalment posat al dia. Però hi ha molt més…

Anem per parts:

  1. L’estel més brillant d’aquest univers de matisos és la seva protagonista: La Cate Blanchett. Una actuació tan lluminosa que enlluerna l’espectador i que té tanta profunditat i tants registres que és fàcil creure que estàs davant d’un monòleg total. Interpreta dos temps de la seva vida,
    1. un passat recent ple de luxe i glamur,
    2. un present sense futur, que ella tracta de reconstruir a les estones de lucidesa que té. Així assistim a l’elegància absoluta i en saber estar, a la pena, al patetisme de qui està fora de lloc, a l’alegria, a l’humor més càustic, al despit més irracional, a les baralles més feridores, a la prepotència i a la bogeria. La caiguda de la Jasmine ha sigut tan dura i culpable, tan recent i de tan amunt, que ella mateixa perd la realitat de la seva situació en un desdoblament esquizofrènic de la seva personalitat més prop del Golum d'”El senyor dels anells” que de cap altra cosa; i així parla sola en una negació d’una realitat insuportable. La Cate està magnífica en totes aquestes circumstàncies i en tots els registres, increïble!!!
  2. La pel·lícula està farcida d’encertats flashbacks del passat, com si fossin remordiments que assalten els pensaments de Jasmine. A poc a poc, el monstre que tortura la seva ment es va dibuixant i ens mostra la seva cara més terrible i patètica, però també la més trista i desolada.
  3. L’acció actual transcorre a Sant Francisco, una mica en la línia de les darreres pel·lícules d’en Woody Allen d’anar a fer turisme per aquí i per allà. Encara que la tria no podria ser millor perquè dona un contrapunt bohemi amb la Nova York de la cinquena avinguda i del Central Parc del passat pròxim. Ella, la Jasmine, continua bevent els seus vodka martini amb llima rodejada de cerveses i bourbon i encara vesteix els elegants models de les botigues més xics de NY envoltada de blue jeans i de vestits prêt-à-porter. Es relaciona, però no es comunica doncs ella viu en el seu món, un món de solitud, com una somnàmbula que espera despertar del malson i tornar a una realitat que ja no existeix.
  4. És també un conte moral en la línia de “Match Point”, però si aquella era com una òpera, grandiloqüent i fatalista, amb l’atzar i el destí com a protagonistes, aquesta és com un blues, plena de patetisme i de tristesa.
    1. A la primera. el protagonista era el noi pobre acollit per la família rica i
    2. a Blue Jasmine és la germana pobra la que acull a la rica.
      En els dos casos en Woody Allen, com també feia Tennesse Williams amb el tramvia, ens diu que els nostres actes passats poden marcar-nos el futur, encara que ell hi fa intervenir el factor sort que també juga la partida.
  5. La germana, amb un bon cor com quasi totes les persones senzilles, tracta d’ajudar-la i d’integrar-la al seu món i l’hi presenta amics del seu xicot, que no estan al seu nivell d’exigència naturalment. També l’hi ofereix una feina de recepcionista amb un dentista per pagar les seves despeses, al que enlluerna amb la seva majestat i la seva bellesa inaccessible. Entre tant, Jasmine estudia informàtica per tal de poder fer un curs de decoració i interiorisme en línia, una ocupació adient per la seva posició i par les seves aspiracions.
  6. Cada cop ho porta pitjor amb el xicot de la seva germana i tampoc acaba bé amb el dentista.
    En mig d’aquest, per ella insuportable, desert de vulgaritat, en una festa a la qual la convida una companya del curs d’informàtica, troba per fi algú fet a la seva imatge, un diplomàtic, elegant i equilibradament distant, però amb la galanteria que dona una casa bona i la bona educació:

“Des que t’he vist arribar que estava esperant que entressis a aquesta sala”.

Diuen els químics que per dissoldre un líquid en cal un de semblant i com no podia ser d’una altra forma neix l’amor. Malauradament, la Jasmine “oblida” comentar-l’hi a l’altra persona alguns detalls del seu passat i de la seva situació actual, que vesteix de les seves pròpies aspiracions. La seva vida sembla que pot tornar a ser la seva vida, però com en una tragèdia grega, els Déus que la van fer caure, o l’atzar, com a “Match Point”, fan que una ombra del passat es creui en el seu camí i descobreixi l’engany. El món es torna a enfonsar davant seu i la seva raó s’ofega en un passat que ja no existeix; com a la novel·la de Tennesse Williams.

Blue Jasmine és una bona pel·lícula, de les bones d’en Woody Allen, on el guio i la direcció queden injustament empetitits davant de l’actuació magistral de la seva protagonista.

USA 2013 ( 1h, 38Min)
Direcció: Woody Allen
Guio: Woody Allen
Actors: Cate Blanchett, Sally Hawwkins, Alec Baldwin, Peter Sarsgard, Bobby Canavale.