Aquesta pel·lícula arriba a les nostres cartelleres amb la fama d’haver sigut la més vista a França en el 2014, més de set milions d’espectadors, “pas mal“. També porta l’etiqueta de film alternatiu, de cinema d’autor; a més la família té una granja i això sempre és molt ecològic, i de ser una història humana en un món deshumanitzat. Tot això fa que aquells que busquem alguna cosa més en el cinema que vanitat i espectacle, però també els esnobs que pensen que el cinema nord-americà, el millor cinema del món, és per a “desgraciats sense cultura“, la veiem amb bons ulls, uns a priori i els altres de forma incondicional.

Hi ha una dita, amb la que estic bastant d’acord, que diu que bé està el que bé acaba; també diuen que un bon final pot millorar significativament una obra fluixeta. El que està clar és que del cinema no pots sortir indiferent: Pots pensar que has passat una bona estona, pots quedar colpit, potser amb l’esperit enaltit, o fins i tot sortir alegre i ple d’optimisme… Aquest és el cas de la família Belier, un film normalet amb un final emotiu; noies prepareu els mocadors!!!

És una pel·lícula molt francesa que sap tocar la sensibilitat de l’espectador del país veí, i a més ho fa de forma àmplia, al camp i la ciutat, perquè la història succeeix en un petit poble de províncies i la família viu en una granja aïllada; però en un moment donat de la cinta, la protagonista s’ha de traslladar a París, la meta somiada de tot gavatxó de pro, per participar en un concurs de la ràdio.Hi ha moltes incongruències argumentals en aquesta cinta que et descol·loquen, perquè tot està agafat pels pèls; per exemple a la protagonista li ve la regla quan ja té setze anys; o en un món connectat per la xarxa, la protagonista, la filla gran de la família, ha de servir de pont entre els seus, que són tots sordmuts i el món exterior, sembla com si sense ella el negoci familiar pogués trontollar.

És com si fossin retalls de la memòria enganxats una mica allà on no toquen, però que segurament poden anar directament a l’inconscient de l’espectador i tocar el seu cor.És una pel·lícula antiquada des de la mateixa concepció mental del guionista, segurament de forma voluntària, conscient o inconscientment, ja que encara parla de la ràdio en un món absolutament audiovisual, els joves adolescents ho parlen quasi tot en directe com si el WhatsApp no existís., hi ha molta nostàlgia, una recerca dels paradisos perduts, un voler torna cap endarrere. Si l’acció transcorregués a 1980, tot tindria molt més sentit.

Hi ha dues coses que valen la pena en aquesta pel·lícula: La veu de la protagonista i la cançó final, en aquest cas tant la lletra com la doble interpretació, cantada i gesticular; una espècie de paràbola sobre la incomprensió entre les generacions, assenyada això si, doncs si vols que t’entenguin, parla l’idioma dels pares. La resta, absolutament tot, és prescindible, avorrit, i encara que no sigui gaire llarga es fa interminable i no saps com col·locar-te a la teva butaca.

La pel·lícula té un inici prometedor tècnic i estèticament, amb la càmera seguint a la protagonista en bici, és segurament la millor seqüència de totes; després, malgrat que tant per als paisatges com per les situacions hi haurien oportunitats de fer un treball artístic i suggerent, la cosa es queda en una espècie de telefilm de mitja tarda del segle passat. Sembla que el guionista ha pensat que el fluix argument es pot sostenir amb el suport humorístic de riure, això si sense maldat, dels problemes de comunicació dels sordmuts, sense treure-hi profit per fer un paral·lelisme amb la soledat interior dels joves. A les acaballes el director torna amb un tràveling, molt més modest que l’inicial amb el qual dona per acabada, de forma previsible, a càmera lenta i de forma i un xic patètica, la pel·lícula.

Potser si estàs en el públic objectiu de menys de 16 anys o més de 50, el film et podrà agradar, potser si els teus pares et tenen segrestada a la llar paterna, la cinta et suposarà una tímida súplica a la llibertat, i segurament si ets francès rural o de províncies, o fins i tot parisenc una mica nostàlgic pensaràs que ha valgut la pena. Per les noies, el final us omplirà de llàgrimes els ulls i poca cosa més; però per la resta el millor que podeu fer és anar a veure una altra cosa o llegir tranquil·lament un llibre a casa.

 FRANÇA 2014 (1h, 45 minuts)

Direccio: Eric Lartigau

Guió: Victoria Bedos, Thomas Bidergain, Eric Lartigau

Actors: Louane Emera, Karin Viard, François Damiens, Luca Gelberg, Roxane Duran, Eric Elmosnino, Ilian Bergala, Clemence Lassalas,…