El mont Calvari es el lloc on va morir crucificat Jesus de Nazaret, el messies que segons l’antic testament havia d’arribar per salvar al mon, axis ho van interpretar uns quants i va nèxia una nova religió, el cristianisme, que creu que Jesus, fill de Deu, va morir per salvar-nos a tots; els jueus per la seva part segueixen esperant la seva arribada… Aquest nom, que també s’usa per definir un tràngol difícil i dolorós, es el títol d’aquesta pel·lícula irlandesa que te com a protagonista a un capellà catòlit en un petit poble costaner d’Irlanda.
 
Comença amb una cita de Sant Agustí amb la pantalla encara en negre: “ No perdis l’esperança, un dels dos lladres es va salvar. No et refiïs, un dels dos lladres va ser condemnat”. Difícil ser mes ambigu i a l’hora mes concret, tot esta en el aire però tot depèn de nosaltres mateixos, el futur esta a les nostres mans. Sense cap dubte aquesta filosofia va portar al mon occidental amb influença cristiana a conquerir el planeta; els orientals per contra, pensaven que el futur estava marcat i que no podíem fer res per canviar-lo. El pensament oriental es mes respectuós amb l’entorn i amb els altres, mes introspectiu però també mes fatalista. El capella de la nostra historia es catòlic però te una aproximació a les coses tant  filosòficament  cristiana com oriental: Hem de fer el que hem de fer, seguir el nostre camí amb dignitat i responsabilitat; ajudant als altres si podem, el que tingui que venir ja vindrà doncs esta en mans de Deu. Vol influir sense imposar, ajudar sense demanar res a canvi.
 
Es ben sabut que alguns missioners han adoptat aquesta forma de fer, tant a Sudamerica com a la India i també es conegut que les autoritats catòliques en general s’han distanciat una mica. Estem parlant de autèntics benefactors de la humanitat, d’autèntics Sants, amb majúscula; alguns d’ells han patit  fins i tot martiri, mes per ajudar als mes desvalguts que no pas per defensar la seva fe. El nostre home no es un Sant, es una persona corrent, però potser si un màrtir.
 
La pel·lícula no perd el temps amb presentacions, va directa al gra des de la primera seqüència: Un primaríssim pla del protagonista assegut a dins del confessionari  mentres sentim la veu en of del que s’està confessant , a qui ni nosaltres ni el capella podem veure i que  fa unes declaracions  esfereïdores, però també sense cap dubte actuals. El to de la seva veu es a l’hora sarcàstic i amenaçador i acaba el parlament precisament  amb una amenaça cap al confessor a qui dona una setmana de temps per posar en ordre els seus afers, o per tractar de desemmascarar  al assetjador, a qui ell si ha reconegut per la veu….

Tenim doncs una setmana per davant per acompanyar al capella per el seu poble i anar coneixent als seus feligresos, la majoria no tenen desperdici  i alguns son un desperdici  ells mateixos, però no faré cap descripció per deixar-vos el plaer de descobrir-los vosaltres mateixos sense cap preavís. Veureu que la majoria son sospitosos i que tots poden tenir quelcom amagat. Personatges ben reals, de totes les classes socials i profesions, que donen una perspectiva desesperançadora de la raça humana en temps de crisis i de manca de principis, perduts, si es que els van tenir abans, en apoques de bombolles econòmiques. Amb tot i la amenaça, el protagonista segueix mes ocupat en les animes, en vigilar el ramat, que no pas en descobrir-nos i desemmascarar  al misteriós  amenaçador i protegir la seva integritat física..
 
També visitarem de la seva ma uns paratges naturals d’una bellesa salvatge, des del mar, molt sovint enfurismat sota d’un cel gris de tempesta, fins a les planes i les muntanyes sempre verdes, sempre emboirades i amb aquell aire misteriós de llibre de Conan Doyle. Hi ha una referència tant a la bellesa com al misteri en la seqüència en la que el protagonista parla amb un nen, el seu escolanet, que està pintant un quadre a la platja.
 
Coneixerem a una noia bonica i trista, una persona molt important  en la vida del protagonista, a qui voldrà deixar un llegat, que desvetlla una mica en una conversa que mantenen ells dos: “Crec que es parla massa dels vicis i poc de les  virtuts; per mi la capacitat de perdonar està molt infravalorada”. Estic totalment d’acord amb aquest capellà de poble, obrim massa la boca per criticar i callem moltes vegades al hora de reconeixia una cosa ben feta.

El film és una reflexió sobre l’home i les seves relacions, sobre la vida i la mort, sobre el suïcidi, sobre la venjança, sobre la fe, sobre el pecat i  la virtut, sobre la desesperança i la seva contraria però per sobre de tot parla del perdó i del sacrifici; no podria ser diferent en una historia de capellans, malgrat que també hi surten els pecats i els vicis de la església.  Malgrat tot això no es un film transcendent i avorrit,  te humor britànic del mes negre i ens farà com a mínim somriure mes d’un cop. Al final de tot el protagonista aconsegueix un dels seus propòsits  i el seu llegat es recollit, com un testimoni en una cursa de relleus, per una altre persona  que l’agafa.
 
La pel·lícula te un guió molt interessant que recorda en el seu plantejament una mica a “Crónica de una muerte anunciada” de Garcia Marquez. Te uns diàlegs que son  a l’hora  divertits i intel·ligents, sense cap dubta un altre punt fort de la cinta. En Brendan Gleeson, que dona vida al protagonista fa un treball excel·lent i cent per cent creïble sense ser de cap forma arquetípic. Els indrets naturals on es desenvolupa l’acció son d’una gran plasticitat i estant molt ben fotografiats; te una bona direcció i la narració sap mantenir un ritme fluid però pausat.
Crec que amb el que he exposat hi ha raons suficients per que us la recomani.

IRLANDA 2014 ( 1h, 40 min)
Director: John Michael McDonagh
Guió: John Michael McDonagh
Actors: Brendan Gleeson, Kelly Reilly, Chris O´Dowd, Aidan Gillen, Domhnail Gleeson, David Wilmot, Dylan Moran, Marie-Jose Croze,…