El mont Calvari és el lloc on va morir crucificat Jesús de Natzaret, el messies que, segons l’Antic Testament, havia d’arribar per salvar el món. Així ho van interpretar alguns i va néixer una nova religió, el cristianisme, que creu que Jesús, fill de Déu, va morir per salvar-nos a tots; els jueus, per la seva part, segueixen esperant la seva arribada… Aquest nom, que també s’usa per definir un tràngol difícil i dolorós, és el títol d’aquesta pel·lícula irlandesa que té com a protagonista un capellà catòlic en un petit poble costaner d’Irlanda.

Comença amb una paràfrasi de sant Agustí, amb la pantalla encara en negre: “

No desesperis: un dels lladres es va salvar. No et confiïs: un dels lladres es va condemnar.

Sant Agustí d’Hipona

Difícil ser més ambigu i alhora més concret: tot està en l’aire, però tot depèn de nosaltres mateixos; el futur és a les nostres mans. Sense cap dubte, aquesta filosofia va portar el món occidental amb influència cristiana a conquerir el planeta; els orientals, per contra, pensaven que el futur estava marcat i que no podíem fer res per canviar-lo. El pensament oriental és més respectuós amb l’entorn i amb els altres, més introspectiu però també més fatalista. El capellà de la nostra història és catòlic, però té una aproximació a les coses tant filosòficament cristiana com oriental: hem de fer el que hem de fer, seguir el nostre camí amb dignitat i responsabilitat, ajudant els altres si podem; el que hagi de venir ja vindrà, doncs està en mans de Déu. Vol influir sense imposar, ajudar sense demanar res a canvi.

És ben sabut que alguns missioners han adoptat aquesta forma de fer, tant a Sud-amèrica com a l’Índia, i també és conegut que les autoritats catòliques en general se n’han distanciat una mica. Estem parlant d’autèntics benefactors de la humanitat, d’autèntics sants, amb majúscula; alguns d’ells han patit fins i tot martiri, més per ajudar els més desvalguts que no pas per defensar la seva fe. El nostre home no és un sant, és una persona corrent, però potser sí un màrtir.

La pel·lícula no perd el temps amb presentacions, va directa al gra des de la primera seqüència: un primeríssim pla del protagonista assegut dins del confessionari mentre sentim la veu en off del que s’està confessant, a qui ni nosaltres ni el capellà podem veure, i que fa unes declaracions esfereïdores, però també sense cap dubte actuals. El to de la seva veu és alhora sarcàstic i amenaçador i acaba el parlament precisament amb una amenaça cap al confessor, a qui dona una setmana de temps per posar en ordre els seus afers o per tractar de desemmascarar l’assetjador, a qui ell sí que ha reconegut per la veu…

Tenim, doncs, una setmana per davant per acompanyar el capellà pel seu poble i anar coneixent els seus feligresos; la majoria no tenen desperdici i alguns són un desperdici ells mateixos, però no en faré cap descripció per deixar-vos el plaer de descobrir-los vosaltres mateixos sense cap preavís. Veureu que la majoria són sospitosos i que tots poden tenir quelcom amagat. Personatges ben reals, de totes les classes socials i professions, que donen una perspectiva desesperançadora de la raça humana en temps de crisi i de manca de principis, perduts, si és que els van tenir abans, en èpoques de bombolles econòmiques. Amb tot i l’amenaça, el protagonista segueix més ocupat en les ànimes, en vigilar el ramat, que no pas a descobrir i desemmascarar el misteriós amenaçador i protegir la seva integritat física.

També visitarem de la seva mà uns paratges naturals d’una bellesa salvatge, des del mar, molt sovint enfurismat sota un cel gris de tempesta, fins a les planes i les muntanyes sempre verdes, sempre emboirades i amb aquell aire misteriós de llibre de Conan Doyle. Hi ha una referència tant a la bellesa com al misteri en la seqüència en què el protagonista parla amb un nen, el seu escolanet, que està pintant un quadre a la platja.

Coneixerem una noia bonica i trista, una persona molt important en la vida del protagonista, a qui voldrà deixar un llegat, que desvetlla una mica en una conversa que mantenen tots dos:

Crec que es parla massa dels vicis i poc de les virtuts; per mi la capacitat de perdonar està molt infravalorada

Estic totalment d’acord amb aquest capellà de poble: obrim massa la boca per criticar i callem moltes vegades a l’hora de reconèixer una cosa ben feta.

El film és una reflexió sobre l’home i les seves relacions, sobre la vida i la mort, sobre el suïcidi, sobre la venjança, sobre la fe, sobre el pecat i la virtut, sobre la desesperança i la seva contrària; però, per sobre de tot, parla del perdó i del sacrifici. No podria ser diferent en una història de capellans, tot i que també hi surten els pecats i els vicis de l’Església. Malgrat tot això, no és un film transcendent i avorrit: té humor britànic del més negre i ens farà, com a mínim, somriure més d’un cop. Al final de tot el protagonista aconsegueix un dels seus propòsits i el seu llegat és recollit, com un testimoni en una cursa de relleus, per una altra persona que l’agafa.

La pel·lícula té un guió molt interessant que recorda en el seu plantejament una mica a Crònica d’una mort anunciada de García Márquez. Té uns diàlegs que són alhora divertits i intel·ligents, sens dubte un altre punt fort de la cinta. Brendan Gleeson, que dona vida al protagonista, fa un treball excel·lent i cent per cent creïble sense ser de cap forma arquetípic. Els indrets naturals on es desenvolupa l’acció són d’una gran plasticitat i estan molt ben fotografiats; té una bona direcció i la narració sap mantenir un ritme fluid però pausat.
Crec que amb el que he exposat hi ha raons suficients perquè us la recomani.

IRLANDA 2014 (1 h, 40 min)
Director: John Michael McDonagh
Guió: John Michael McDonagh
Actors: Brendan Gleeson, Kelly Reilly, Chris O’Dowd, Aidan Gillen, Domhnall Gleeson, David Wilmot, Dylan Moran, Marie-Josée Croze…