Official Trailer: Mad Max: Fury Road

nici de la cinta et posa ràpidament en situació: Estem en un paratge inhòspit, desèrtic, terra vermella cremada; un home d’esquenes amb el cap baix mirant cap a la plana infinita amb un cotxe atrotinat  darrera seu;  la càmera  retrocedeix una mica i baixa quasi fins a ras de terra per  tal de que puguem veure a sobre d’una roca una petita sargantana de dos caps que repta fins acostar-se a la posició del personatge, que sense girar-se ni mirar l’aixafa amb la seva bota. Una veu en of, que no es altre que la del protagonista diu: “El meu nom es Max, abans era policia, el meu es un mon de foc i sang”. En Max  puja ràpidament al cotxe i  baixa accelerant al màxim per un pendent pronunciat  fen esses  com si estigues en una pista d’esquí aixecant una gran polseguera; entenem la seva presa doncs darrera surten uns perseguidors que l’empaiten, es com si estiguéssim veient un western doncs l’ambient es ben be el mateix. La persecució no durarà gaire, doncs totes les escenes d’aquest inici son deliberadament curtes, sobtades i molt violentes, donant un ritme frenètic i salvatge  a aquest  film que es corre al ritme del esprint dels cent metros llisos.

 Assegut a la teva  butaca tens la sensació d’estar presenciant el “Circ du Soleil”, doncs el que veus es un espectacle visual, una coreografia molt potent, tridimensional, colorista i circense, però sense el ritme pausat i serè del espectacle canadenc que busca omplir-te de pau i bellesa;  es  per contra, com dèiem abans, frenètic, es epilèptic, es salvatge, es Heavy Metal pur i explosiu. Al sortir, si tractes de buscar comparacions et venen  al cap els quadres de “El Bosco” o fins i tot el Guernika de Picasso, tant se val si el que veiem es l’ínfer o l’apocalipsi, doncs son les dos coses a la vegada, es el malson d’un  mon improbable, malgrat que  possible, en un futur temut i no desitjat. Però no ens equivoquem, per moltes persones es el seu present i estan ben a prop nostre.
 
Aclamada per el públic i la critica aquesta quarta entrega de la saga, separada per mes de trenta-cinc anys de la primera, es pot convertir en un clàssic del gènere,  tractarem d’analitzar el perquè:
 
El film es un còmic. Ho veiem formalment en uns plans que son com vinyetes i en uns fosos en negre que es com passar pagina; en el contingut tenim pocs diàlegs i moltes mirades,  gestos i  primaríssim plans de detall súper treballats; es busca l’impacta de la imatge barroca i exagerada però al hora minimalista. Com a còmic els personatges son molt esquemàtics, son arquetips, son de certa manera caricatures.

El  protagonista, en Max,  viu perseguit per els remordiments i els fantasmes del passat i troba a la soledat  una vacuna contra el fracàs, una presó on purgar els pecats, però també la millor forma d’anar lleuger d’equipatge i de sobreviure en un mon implacable mantenint al hora la llibertat i la independència.

En front o al seu costat hi ha Charlize Theron, “Furiosa”, que fa un treball magistral i brilla en mig de tots, que dona  profunditat a la cinta, una persona dura i determinada que busca la redenció i un nou començament mes esperançat en els seus orígens i que reivindica el feminisme en un mon  exclusivament masculí.
Hi ha en Nux, una espècie d’adolescent embogit que viu dintre d’un vídeo joc, el que passa es que aquest joc no es una pantalla i un teclat, si no la realitat, i viu com ell mateix diu, un dia meravellós.

Davant seu tenim a personatges implacables que defensen el seu estatus, un mon cruel i injust  basat en la escassetat i que sols ofereixen la mort com a premi a qui els segueix, amb la promesa d’un paradís, això si, i la possibilitat de ser recordats, de deixar un llegat en la memòria dels altres. Tampoc tant lluny d’algunes realitats del nostre mon perfecte.
 
Hi ha molta historia antiga, molta mitologia, molt resum de la historia del cinema en aquesta pel·lícula compendi de moltes altres, es veu que en George Miller, el director, te 70 anys i porta tota la vida dedicat al cinema i els seus ulls han vist moltes cintes, com a mínim la majoria de les importants, per tant la seva memòria es com una enciclopèdia del setè art. Tot aquest coneixement està bolcat en aquesta obra,  bàsicament visual i plàstica,  que  conte molts retalls que ja hem vist a altres films de culte, en una espècie d’homenatge al cinema, evidentment son retalls emblemàtics i a ningú li disgusta un dolç.

Algú podrà dir que no hi ha guio o que el que hi ha es molt fluix, també es podran criticar els seus diàlegs o la seva simplicitat i escassetat, però com dèiem al principi el que es conta, millor dit es dibuixa, no es un llibre ni una obra de teatre, es un còmic. Hi ha un plantejament visual i plàstic amb el que gaudir de la coreografia, amb el que imaginar o fins i tot somiar una historia; son sentiments basics, primitius i de cap manera col·lectius. Es impressionisme cinematogràfic, no art figuratiu, encara que si paisatgista.

Molt ben dirigida, amb una fotografia i posada en escena excepcional, uns escenaris naturals ben triats per la seva desolació i grandesa, uns detalls, vestuari i decorats que son per ells sols una obra magna; una atmosfera única i personal, tal com podia ser-ho la nau d´Alien. Bons actors que treballen molt be, la Theron per treure-us el barret. Tot plegat fa que el èxit estigui justificat.
Si us agrada l’acció, es impossible enllaunar-ne mes en dos hores, aquesta es la vostre peli. Si sou cinèfils, cal veure-la per poder opinar..i gaudir!!!. Però si busqueu  una historia sensible, romàntica, intimista i humana, no la trobareu a Mad Max. Sigueu el que sigueu busqueu el que busqueu, es un film de visió imprescindible; això si, entreu amb la ment lliure, sense cap prejudici i passareu una bona estona.

Australia 2015 (2 h)
Director: George Miller
Guió: Nick Lathouis, Brendan McCartthy, George Miller.

Actors: Tom Hardy, Charlize Theron, Nicholas Hoult, Zoë Kravitz, Rosie Huntington-Whiteley, Coutney Eaton, Megan Gale, Melissa Jaffer, Hugh Keays-Byrne, Angus Sampson, Daniele Riley, Abbey Lee, Nathan Jones,…