MAD MAX

En un món postapocalíptic retrobem a Max, el policia de carretera, cada cop més solitari, més independent i més perseguit per un passat terrible. Capturat per les hordes de la Ciutadella, usat com a sac de sang, trobarà la seva oportunitat unint les seves forces amb Furiosa, que tracta de fugir a la recerca dels seus orígens. Un còmic tant violent com plàstic, tant frenètic com esperançat.

L’inici de la cinta et posa ràpidament en situació: Estem en un paratge inhòspit, desèrtic, terra vermella cremada; un home d’esquena amb el cap baix mirant cap a la plana infinita amb un cotxe atrotinat  darrere seu;  la càmera  retrocedeix una mica i baixa quasi fins arran de terra per tal que puguem veure a sobre d’una roca una petita sargantana de dos caps que repta fins a acostar-se a la posició del personatge, que sense girar-se ni mirar l’aixafa amb la seva bota. Una veu en off, que no és altra que la del protagonista diu:

El meu nom és Max, abans era policia, el meu és un món de foc i sang

En Max  puja ràpidament al cotxe i baixa accelerant al màxim per un pendent pronunciat  fent esses  com si estigués en una pista d’esquí, aixecant una gran polseguera; entenem la seva pressa perquè darrere seu surten uns perseguidors que l’empaiten, és com si estiguéssim veient un western atès que l’ambient és ben bé el mateix. La persecució no durarà gaire, ja que totes les escenes d’aquest inici són deliberadament curtes, sobtades i molt violentes, donant un ritme frenètic i salvatge  a aquest  film que es corre al ritme de l’esprint dels cent metros llisos.

Assegut a la teva  butaca tens la sensació d’estar presenciant el “Circ du Soleil” perquè el que veus és un espectacle visual, una coreografia molt potent, tridimensional, colorista i circense, però sense el ritme pausat i serè de l’espectacle canadenc que busca omplir-te de pau i bellesa;  és, per contra, com dèiem abans, frenètic, és epilèptic, és salvatge, és Heavy Metal pur i explosiu. En sortir, si tractes de buscar comparacions et venen  al cap els quadres de “El Bosco” o fins i tot el Guernica de Picasso, tant se val si el que veiem és l’ínfer o l’apocalipsi, ja que és les dues coses a la vegada, és el malson d’un  món improbable, malgrat que possible, en un futur temut i no desitjat. Però no ens equivoquem, per moltes persones és el seu present i estan ben a prop nostre.

Aclamada pel públic i la crítica aquesta quarta entrega de la saga, separada per més de trenta-cinc anys de la primera i exitosa Mad Max, dirigida per George Miller el 1979, molt superior a les seves dues seqüeles, es pot convertir en un clàssic del gènere, tractarem d’analitzar el motiu:

El film és un còmic. Ho veiem formalment en uns plans que són com vinyetes i en uns fosos en negre que és com passar pàgina; en el contingut tenim pocs diàlegs, l’acció és tan trepidant i salvatge que no hi ha temps per xerrameques,  moltes mirades i  gestos que parlen gràcies a l’expressivitat de Charlize Theron, primeríssims plans de detall molt treballats, es busca l’impacte de les imatges contundents encara que també simbòliques. Com a còmic els personatges són molt esquemàtics, són arquetips, són de certa manera caricatures.

El  protagonista, en Max,  viu perseguit per als remordiments i els fantasmes del passat i troba a la soledat una vacuna contra el fracàs, una presó on purgar els pecats, però també la millor forma d’anar lleuger d’equipatge i de sobreviure en un món implacable mantenint alhora la llibertat i la independència. Les circumstàncies faran que ajunti les seves forces amb “Furiosa”, una persona dura i determinada que busca desesperadament tornar a casa, que creu en una nova oportunitat més esperançada en els seus orígens perduts i que reivindica el feminisme en un món  exclusivament masculí. De fet, Furiosa dona sentit a la història amb un propòsit enlairat, que vol compartir, en un món sense esperança. Se´els unirà en Nux, una espècie d’adolescent embogit que viu dintre d’un videojoc, el que passa és que aquest joc no és una pantalla i un teclat, sinó la realitat, i viu com ell mateix diu, un dia meravellós.

Davant seu tenim a personatges implacables que defensen el seu estatus en un mon cruel i injust  basat en l’escassetat i que només ofereixen la mort com a premi a qui els segueixen, amb la promesa d’un paradís, això sí, i la possibilitat de ser recordats, de deixar un llegat en la memòria dels altres. Ells dominen el petroli, les armes i l’aigua amb la qual poden fabricar menjar. Tampoc tan lluny d’algunes realitats del nostre món perfecte. L’antagonista principal és “Immortal Joe”, obsessionat a deixar una prole que li garanteixi la continuïtat genètica, evidentment no en té prou amb ser recordat. Per això, té un grup de dones tancades amb l’esperança que li donin descendència.

Hi ha moltes narracions antigues, molta mitologia, hi ha un homenatge a la història del cinema en aquesta pel·lícula que beu de moltes altres, es nota que en George Miller, el director, té 70 anys i porta tota la vida dedicada al cinema i  els seus ulls han vist moltes pel·lícules, com a mínim la majoria de les importants, per tant, la seva memòria és una enciclopèdia del setè art. Tot aquest coneixement està bolcat en aquesta obra,  bàsicament visual i plàstica,  que conté molts retalls que ja hem vist a altres films de culte.

Algú podrà dir que no hi ha guió o que és molt fluix, però és un dels més clàssics de la narrativa universal: “El viatge de l’heroi, el retorn a la llar”, què és sinó l’Odissea? També es podran criticar els seus diàlegs o la seva simplicitat i escassetat, però com dèiem al principi el que es conta, de fet en cas es dibuixa, no és un llibre ni una obra de teatre, és un còmic. Hi ha un plantejament visual i plàstic amb la qual gaudir de la coreografia, amb el que imaginar o fins i tot somiar una història; són sentiments bàsics, primitius, tothom vol trobar un lloc segur i si el tenies i l’has perdut, tothom vol tornar a casa.

Molt ben dirigida, amb una fotografia i posada en escena excepcional, uns escenaris naturals ben triats per la seva desolació i grandesa, uns detalls, vestuari i decorats que són per ells sols una obra magna; una atmosfera única i personal, tal com podia ser-ho la nau d’Alien. Bons actors que treballen molt bé, la Theron per treure-us el barret. Tot plegat fa que l’èxit estigui justificat.

Si us agrada l’acció, és impossible enllaunar-te més en dues hores, aquesta és la vostra pel·li. Si sou cinèfils, cal veure-la per poder opinar..i gaudir!!!. Però si busqueu  una història sensible, romàntica, intimista i humana, no la trobareu a Mad Max. Sigueu el que sigueu busqueu el que busqueu, és un film de visió imprescindible; això sí, entreu amb la ment lliure, sense cap prejudici i passareu una bona estona.

Austràlia 2015 (2 h)

Director: George Miller

Guió: Nick Lathouis, Brendan McCartthy, George Miller.

Actors: Tom Hardy, Charlize Theron, Nicholas Hoult, Zoë Kravitz, Rosie Huntington-Whiteley, Coutney Eaton, Megan Gale, Melissa Jaffer, Hugh Keays-Byrne, Angus Sampson, Daniele Riley, Abbey Lee, Nathan Jones,…