“Basada en una història real”; ens anuncien de seguida, perquè si no ens ho diguessin pensaríem que el guió és en excés fantasiós, que uns fets com els que ens relaten no poden passar mai de la vida. Però és que, com diuen els tòpics, la realitat supera la ficció. Malgrat això, a mesura que anem coneixent els esdeveniments, si ens fixem en els gestos, en els actes i en les mirades dels protagonistes, podrem imaginar les seves motivacions i llavors veurem que aquesta història és tan real i antiga com ho és la humanitat.

Fets reals en una època històricament ben concreta on es barregen esport d’elit i alta política, encara que això una mica de passada, ja que la narració es centra en les persones i en els fets, una mica com si fos una crònica periodística, amb un enfocament que pretén il·luminar les ànimes dels protagonistes per tal que nosaltres puguem veure el seu interior, que se’ns apareix com un pou vertiginós. Aquesta és una història de desengany, és la cara més fosca del somni americà, aquella que acaba sortint a les cròniques negres i que ens trasbalsa i ens fa exclamar que aquesta societat està malalta, però també és una crítica ferotge a moltes més coses.

Eren els anys vuitanta i la Guerra Freda havia agafat una nova embranzida amb la invasió de l’Afganistan per part dels exèrcits de la Unió Soviètica. Ronald Reagan havia estat elegit president i definia els seus rivals com “l’imperi del mal” alhora que engegava l’anomenada guerra de les galàxies. Una de les respostes dels Estats Units d’Amèrica a la invasió soviètica va ser el boicot als Jocs Olímpics de Moscou de 1980; era la guerra sense trets i tot s’hi valia, ni tan sols els Jocs Olímpics, una illa de pau, una treva que cada quatre anys ajuntava els pobles entorn de l’esport, es respectava. Qui a ferro mata, a ferro mor, i quatre anys més tard els americans van rebre la mateixa resposta a Los Angeles.

A la lluita lliure, els països de l’Est eren els absoluts dominadors; llavors un multimilionari i filantrop, en John du Pont, hereu de l’imperi químic industrial, es va proposar donar-li la volta a la situació i guanyar els soviètics en el seu propi terreny i en un esport de lluita; si ho aconseguien seria un cop dur per a la moral de l’enemic. En Du Pont era un personatge excèntric i neuròtic, ornitòleg reconegut, col·leccionista filatèlic i amant de les armes de combat. Era d’aquells que es pensen que el diner ho pot comprar tot i, lògicament, va posar la seva mirada sobre en Mark Schultz, un jove que era alhora promesa i valor segur. Al seu voltant va construir un equip, el “Team Foxcatcher”, i va fixar la base al seu ranxo particular, on va fer construir unes instal·lacions del màxim nivell; ja sabeu, els diners ho poden tot. Vet aquí que l’home va substituir els cavalls de cursa de pura raça, precioses bèsties valorades en milions de dòlars, per lluitadors, rates de gimnàs sense cap glamour.Estigueu tranquils, amb tot això no hem explicat ni tan sols la sinopsi de la pel·lícula, ni els cinc primers minuts de metratge del film.

El cas és que en Mark Schultztenia un germà gran, en Dave, també lluitador, també medalla olímpica, a més molt espavilat i amb capacitat de lideratge. Per a en Mark l’oferta del Du Pont havia significat una espècie d’emancipació, ja que en Dave sempre havia sigut la seva guia tant en l’esport com a la vida, però la llibertat no li va durar gaire. Les coses es van complicar i els diners del senyor Du Pont es van fixar en el germà gran, la peça que li faltava en el seu trencaclosques; però quasi sempre els triangles són difícils de gestionar…

Encara que sembli mentida, les coses es compliquen per als homes a partir del moment que assoleixen el punt més alt de la piràmide de Maslow, ja que a partir d’aquell moment tots els problemes passen bàsicament pel cap i pel cor. Necessitats com sentir-se estimat o que es reconegui la teva vàlua ocupen quasi tot l’espai del cervell i llavors l’ànima s’omple de sentiments com el despit o l’enveja. La gelosia, o el voler ser el primer i més important, fan que tot s’hi valgui; però els diners no ho poden comprar tot.

Aquesta societat que només et mesura per l’èxit o pels diners deixa de banda altres fites i altres valors; llavors, si hi barregem un pensament únic que diu que jo soc la veritat i que cal eliminar qui no pensi com jo, i que la raó te la dona la força, creem un monstre implacable capaç de destruir-ho tot.

Però què passa si l’enemic és al nostre interior?

De tot això i més parla aquesta pel·lícula històrica, que sembla de ficció, i que ens ensenya la cara més fosca d’una època que ens van voler vendre com brillant i lluminosa.

  • Què destacaria jo d’aquesta cinta? El treball dels tres protagonistes: sobri, professional i creïble.
  • La direcció i la fotografia? Massa acadèmiques per al meu gust en un tema que permetia floritures estètiques.
  • El guió? Correcte, però una ocasió perduda de lligar els fets amb el moment històric; poc valent, massa políticament correcte, malgrat que pegui un cop de puny a una forma de vida molt americana.
  • A qui agradarà? Als amants de les pel·lícules històriques, als fanàtics de les grans actuacions i, en general, als cinèfils.
  • Premis? Nominada als Oscars i als Globus d’Or amb cinc i tres nominacions respectivament, premiada a Canes amb la millor direcció i inclosa per l’American Film Institute en l’exclusiu club de les deu millors pel·lícules de l’any.
  • Recomanació? és sense cap dubte una obra per ser vista, que agrada sense enlluernar.

USA 2014 (2 h 14 min)
Director: Bennett Miller
Guió: Dan Futterman, E. Max Frye, Kristin Gore
Actors: Channing Tatum, Steve Carell, Mark Ruffalo, Sienna Miller, …