“Basada en una historia real”; ens anuncien de seguida, perquè si no ens ho diguessin pensaríem que el guió es en excés fantasiós, que uns fets com els que ens relaten no poden passar mai de la vida, però es que, com diuen els tòpics, la realitat supera la ficció. Malgrat això, a mida que anem coneixen els esdeveniments, si ens fixem en els gestos, en els actes i en les mirades dels protagonistes, podrem imaginar les seves motivacions i llavors veurem que aquesta historia es tan real i antiga com ho es la humanitat.

Fets reals en una època  històricament  ben concreta on es barregen esport d’elit i alta  política, encara que això una mica de passada, doncs la narració es centra en les persones i en els fets, una mica com si fos una crònica periodística, amb un enfoc que pretén il·luminar les animes dels protagonistes per tal de que puguem veure el seu interior que se’ns apareix com un pou vertiginós. Aquesta es una historia de desencís, es la cara mes fosca del somni americà,aquella que acaba sortint a les cròniques negres i que ens trasbalsa  i ens fa exclamar que aquesta societat esta malalta, però també es una critica ferotge  a moltes mes coses.

Eren els anys vuitanta i la guerra freda havia agafat una nova embranzida amb la invasió d’Afganistan per els exercits de la Unió Soviètica, Ronald Reegant havia estat elegit president i definia als seus rivals com “ l’imperi del mal” a l’hora que engegava l’anomenada guerra de les galàxies. Una de les respostes dels Estats Units d’Amèrica a la invasió soviètica  va ser el boicot als jocs olímpics de Moscou de 1980, era la guerra sense trets i  tot si valia, ni tant sols els jocs olímpics, una illa  de pau, una treva que cada quatre anys ajuntava els pobles al entorn del esport, es respectava. Qui a ferro mata a ferro mort, i quatre anys mes tard els americans van rebre la mateixa resposta a los Angeles.

A la lluita lliure, els països del Est eren els absoluts dominadors; llavors un multimilionari i filantrop, en John Du Pont, hereu del imperi químic industrial, es va proposar donar-li la volta a la situació i guanyar als soviètics en el seu propi terreny i en un esport de lluita; si ho aconseguien seria un cop dur per la moral del enemic En Du Pont era un personatge excèntric i neuròtic, ornitòlegs reconegut, col·leccionista filatèlic i amant de les armes de combat, era d’aquells que es pensen que el diner ho pot comprar tot i lògicament va posar la seva mirada sobre en Mark Shultz, un jove que era al hora promesa i valor segur; al seu voltant va construir un equip, el “Team Foxcatcher”, i va fixar la base al seu ranxo particular on va fer construir unes instal·lacions del màxim nivell; ja sabeu, els diners ho poden tot. Vet aquí que el home va substituir els cavalls de cursa de pura raça, precioses besties valorades en milions de dòlars, per lluitadors, rates de gimnàs sense cap glamour.
Estigueu tranquils, amb tot això no hem explicat ni tant sols la sinopsi de la pel·lícula, ni els cinc primers minuts de metratge del film.

El cas es que en Mark tenia un germà gran, en Dave, també lluitador, també medalla olímpica, a mes molt espavilat i amb capacitat de lideratge; per en Mark la oferta del Du Pont havia significat una espècie d’emancipació, doncs en Dave sempre havia sigut la seva guia tan al esport com a la vida, però la llibertat no li va durar gaire; les coses es van complicar i els diners del Sr. Du Pont es van fixar en el germà gran, la peça que li faltava en el seu trencaclosques, però quasi sempre els triangles son difícils de gestionar…

Encara que sembli mentida, les coses es compliquen per els homes a partir del moment que assoleixen el punt mes alt de la piràmide de Maslow, doncs a partir d’aquell moment tots els problemes passen bàsicament per el cap i per el cor. Necessitats com sentir-se estimat o com que es reconegui la teva vàlua ocupen quasi tot l’espai del cervell i llavors l’anima s’omple de sentiments com el despit o la enveja. La gelosia o el voler ser el primer i mes important, fan que tot si valgui; però els diners no ho poden comprar tot.

Aquesta societat que sols et mesura per l’èxit o per els diners deixa de banda altres fites i altres valors, llavors si hi  barregem un pensament únic que diu que jo soc la veritat i que cal eliminar a qui no pensi com jo i que la raó te la dona la força, creem un monstre implacable capaç de destruir-ho tot. ¿Però que passa si l’enemic es al nostre interior?

De tot això i mes parla aquesta pel·lícula històrica, que sembla de ficció, i que ens ensenya la cara mes  fosca d’una època que ens van voler vendre com brillant i lluminosa.

¿Que destacaria jo d’aquesta cinta?: El treball dels tres protagonistes, sobri, professional i creïble.¿La direcció i la fotografia?: Massa acadèmica per el meu gust en un tema que permetia floritures estètiques.¿El guió?: Correcte però una ocasió perduda de lligar els fets amb el moment històric; poc valent, massa políticament correcte, malgrat que pegui un cop de puny a una forma de vida molt americana. ¿A qui agradarà?: Als amants de les pel·lícules històriques, als fanàtics de les grans actuacions, en general als cinèfils. Nominada als Oscars i als Globus d´Or amb cinc i tres nominacions respectivament, premiada a Cannes amb la millor direcció  i inclosa  per el American Film Institute en el exclusiu club de les deu millor pel·lícules del any, es sense cap dubte una obre per ser vista, que agrada sense enlluernar.

USA 2014 (2h, 14 minuts)
Director: Bennet Miller
Guió: Dan Futterman, E. Max Frye, Kristin Gore.
Actors: Channing Tatum, Steve Carell, Mark Ruffalo, Siena Miller,…