MANDARINES

Trailer Mandarines

Podríem afirmar que estem davant d’una pel·lícula de guerra i no seria cap mentida però seria mes correcta parlar de que el que hem vist son  relacions humanes i sentiments profunds, noblesa, valor i raó i de com aquests valors poden no sols subsistir si no fins i tot elevar-se per sobre de la bogeria i la manca de raó. 

Les persones poden morir, de fet tots acabarem morint, però els sentiments profunds i els valors acaben surant com un tap de suro en mig del mar desprès del enfonsament del vaixell. Això es aquest film, però anem poc a poc i comencem per l´origen de la historia…

En el mapa d’ Europa que vaig estudiar a l’ escola i amb el que vaig conviure pràcticament fins a la caiguda de la Unió Soviètica tot estava molt estabilitzat i els estats que havien sortit de la pau, desprès de la segona guerra mundial, semblaven  ben ferms; alguns eren fruit de la unió de nacions mes petites i d’altres de la seva  separació, però en els dos casos eren ben estables. 

Es clar que un cantautor valencià, idealista i valent ja havia proclamat que ”a vegades la pau no es mes que por”…, per demostrar-ho, i per si de cas, els tancs del pacte de Varsòvia s’encarregaven de que es mantingues l’ordre i l’estabilitat i el mur de Berlin mantenia a la orgullosa Alemanya dividida en dos. 

Tot aquell castell,  aparentment tant sòlid, estava fet de sorra i va caure  quan  es van obrir les finestres i va  entrar aire fresc, net i sec, doncs els seus ciments eren ben podrits, tal com li havia de passar a una estaca de casa nostra que citava un altre trobador de la època.  Es un error confondre justícia i igualtat, doncs per igualar  el blat has de tallar les espigues mes altes, les millors, i la collita se’n ressent. 

El cas es que en aquell mapa tant ben dibuixat de les meves classes amb els capellans havia canviat tot; però no a tothom li agradava la nova distribució i aquells que tenien els tancs i  estaven acostumats a fer-los servir volien dir la seva.

Les guerres dels Balcans van ser un cop molt dur que va sacsejar el cor d’Europa i que em va omplir de desesperança fent-me perdre la confiança en el nostre vell continent i en la raça humana en si, vaig comprendre que la cultura i la civilització no vacunen contra  la barbàrie,  i encara pitjor, la certesa de que el mal existeix i que pot ser absolut.

El cas es que quan imposes una cosa i ajuntes per la força i sense el respecte més absolut a cada part t’arrisques a que quan deixes d’exercir la força el rebuig sigui mes fort que la cohesió i es trenqui el que vas construir. 

Això va passar amb la antiga URSS i també amb Iugoslàvia i Txecoslovaquia, però la cosa es complica encara mes quan a dintre de la part escindida hi ha una minoria pertanyent  o recolzada per  la antiga “metròpoli”, el antic país dominant. En el nostre cas parlem de  la República de Geòrgia i d´Abjasia, una autonomia que es va  escindir unilateralment amb el suport de la Federació Russa; malgrat tot el protagonista es estonià, una ètnia que estava establerta a la zona feia mes de cent anys dedicada al conreu dels cítrics,des  la apoca on l’imperi Rus dominava amb els seus tsars les dos regions.

Un cop sabem quin era el vaixell i el perquè es va enfonsar anem a parlar dels taps de suro, de les gemes d’humanitat que resplendeixen en mig de la foscor i la brutícia, anem a parlar del film en si i del seu carismàtic i a l’hora humil protagonista. L´Ivo i el seu veí son estonians, des que ha començat la guerra les seves famílies, amics i coneguts han fugit a Estònia deixant-ho tot a darrera, però ells s’han quedat per recollir la collita de mandarines del hort i ficar-la a les caixes que l´Ivo que es fuster construeix artesanalment amb les seves pròpies mans, i com a mínim marxar amb alguna cosa de valor;  això es el que podem pensar, però l´Ivo  té un motiu a dins de l’ànima que no el deixa marxar, més enllà d’ ajudar al seu veí amb les mandarines, un secret a dins del cor que el lliga a aquesta terra i  que no es desvetllarà fins al final de la cinta, però la guerra no en te de paciència.

La guerra, com la mort, es presenta molts cops sense avisar prèviament, i axis ho fa en aquest cas on les patrulles de les dos faccions enemigues es troben davant de la casa del protagonista i del intercanvi de trets resulten tots morts, exceptuant dos ferits, un de cada bàndol, als que el Ivo, que es un bon home, acull a casa seva per curar-los amb l’ajut del seu veí. 

Tenim doncs dos enemics sota el mateix sostre enfrontats de forma irreconciliable però a l’hora amb un agraïment infinit cap a la persona que els hi ha salvat la vida; lògicament la convivència no serà fàcil i portarà a situacions de gran tensió., però prevaldrà el respecta cap al seu salvador i els dos acceptaran la seva autoritat a casa seva.

Els dos veïns seguiran preocupats per recollir les mandarines, els hi falten mans i la guerra no ajuda, però sembla que alguns soldats els podran donar un cop de ma; l´Ivo a mes de fer caixes segueix tenint cura dels ferits però no sols dels seus cossos si no també de les seves animes i poc a poc se’n va sortint, però la guerra cruel i irracional segueix a la aguait  i l´Ivo, un professional de la fusteria, haurà d’acabar fent caixes mes grosses. 

Cap a la fi descobrirem el seu secret i veurem desprès d’un darrer naufragi els taps de dignitat i humanitat surant en un mar ja tranquil com epíleg de la historia.

La cinta és una mostra excepcional del que es pot fer amb pocs mitjans però amb  molt ofici, humilitat i treball; es una obra molt senzilla, ben dirigida i amb un bona tasca dels actors i que te el seu punt mes fort en el missatge, un missatge breu però contundent, àcid i dolç a la vegada, com la fruita que dona nom a la pel·lícula, un arbre arrelat a la terra com les persones que la treballant ; es una obra que te “Karma”. Un treball que difícilment tindrà cap detractor però si molts fans entusiastes.