Podríem afirmar que estem davant d’una pel·lícula de guerra i no seria cap mentida, però seria més correcte parlar que el que hem vist són relacions humanes i sentiments profunds: noblesa, valor i raó, i de com aquests valors poden no sols subsistir, sinó fins i tot elevar-se per sobre de la bogeria i la manca de raó.

Les persones poden morir, de fet tots acabarem morint, però els sentiments profunds i els valors acaben surant com un tap de suro enmig del mar després de l’enfonsament del vaixell. Això és aquest film, però anem a poc a poc i comencem per l’origen de la història…

En el mapa d’Europa que vaig estudiar a l’escola i amb el qual vaig conviure pràcticament fins a la caiguda de la Unió Soviètica, tot estava molt estabilitzat i els estats que havien sortit de la pau, després de la Segona Guerra Mundial, semblaven ben ferms; alguns eren fruit de la unió de nacions més petites i d’altres de la seva separació, però en tots dos casos eren ben estables.

És clar que un cantautor valencià, idealista i valent, ja havia proclamat que

a vegades la pau no és més que por…

Per demostrar-ho, i per si de cas, els tancs del Pacte de Varsòvia s’encarregaven que es mantingués l’ordre i l’estabilitat, i el mur de Berlín mantenia l’orgullosa Alemanya dividida en dos.

Tot aquell castell, aparentment tan sòlid, estava fet de sorra i va caure quan es van obrir les finestres i va entrar aire fresc, net i sec, ja que els seus ciments eren ben podrits, tal com li havia de passar a una estaca de casa nostra que citava un altre trobador de l’època. És un error confondre justícia i igualtat, ja que per igualar el blat has de tallar les espigues més altes, les millors, i la collita se’n ressent.

El cas és que en aquell mapa tan ben dibuixat de les meves classes amb els capellans havia canviat tot; però no a tothom li agradava la nova distribució i aquells que tenien els tancs i estaven acostumats a fer-los servir volien dir la seva.

Les guerres dels Balcans van ser un cop molt dur que va sacsejar el cor d’Europa i que em va omplir de desesperança, fent-me perdre la confiança en el nostre vell continent i en la raça humana. Vaig comprendre que la cultura i la civilització no vacunen contra la barbàrie i, encara pitjor, la certesa que el mal existeix i que pot ser absolut.

El cas és que quan imposes una cosa i ajuntes per la força, sense el respecte més absolut a cada part, t’arrisques que, quan deixes d’exercir la força, el rebuig sigui més fort que la cohesió i es trenqui el que vas construir.

Això va passar amb l’antiga URSS i també amb Iugoslàvia i Txecoslovàquia, però la cosa es complica encara més quan dins de la part escindida hi ha una minoria pertanyent o recolzada per l’antiga “metròpoli”, l’antic país dominant. En el nostre cas parlem de la República de Geòrgia i d’Abkhàzia, una autonomia que es va escindir unilateralment amb el suport de la Federació Russa; malgrat tot, el protagonista és estonià, una ètnia establerta a la zona des de feia més de cent anys, dedicada al conreu dels cítrics des de l’època en què l’Imperi rus dominava amb els seus tsars les dues regions.

Un cop sabem quin era el vaixell i per què es va enfonsar, anem a parlar dels taps de suro, de les gemmes d’humanitat que resplendeixen enmig de la foscor i la brutícia, anem a parlar del film i del seu carismàtic i alhora humil protagonista. L’Ivo i el seu veí són estonians; des que ha començat la guerra, les seves famílies, amics i coneguts han fugit a Estònia deixant-ho tot enrere, però ells s’han quedat per recollir la collita de mandarines de l’hort i posar-la a les caixes que l’Ivo, que és fuster, construeix artesanalment amb les seves pròpies mans, i com a mínim marxar amb alguna cosa de valor. Això és el que podem pensar, però l’Ivo té un motiu ue no el deixa marxar, més enllà d’ajudar el seu veí amb les mandarines: un secret dins del cor que el lliga a aquesta terra i que no es desvetllarà fins al final de la cinta, però la guerra no té paciència.

La guerra, com la mort, es presenta molts cops sense avisar prèviament, i així ho fa en aquest cas, quan les patrulles de les dues faccions enemigues es troben davant de la casa del protagonista i de l’intercanvi de trets resulten tots morts, excepte dos ferits, un de cada bàndol, als quals l’Ivo, que és un bon home, acull a casa seva per curar-los amb l’ajut del seu veí.

Tenim, doncs, dos enemics sota el mateix sostre, enfrontats de forma irreconciliable però alhora amb un agraïment infinit cap a la persona que els ha salvat la vida; lògicament, la convivència no serà fàcil i portarà a situacions de gran tensió, però prevaldrà el respecte cap al seu salvador i tots dos acceptaran la seva autoritat a casa seva.

Els dos veïns seguiran preocupats per recollir les mandarines; els falten mans i la guerra no ajuda, però sembla que alguns soldats els podran donar un cop de mà. L’Ivo, a més de fer caixes, segueix tenint cura dels ferits, però no sols dels seus cossos sinó també de les seves ànimes, i a poc a poc se’n va sortint. Però la guerra, cruel i irracional, segueix a l’aguait i l’Ivo, un professional de la fusteria, haurà d’acabar fent caixes més grosses.

Cap al final descobrirem el seu secret i veurem, després d’un darrer naufragi, els taps de dignitat i humanitat surant en un mar ja tranquil com a epíleg de la història.

La cinta és una mostra excepcional del que es pot fer amb pocs mitjans però amb molt ofici, humilitat i treball; és una obra molt senzilla, ben dirigida i amb una bona tasca dels actors, i que té el seu punt més fort en el missatge: un missatge breu però contundent, àcid i dolç a la vegada, com la fruita que dona nom a la pel·lícula, un arbre arrelat a la terra com les persones que la treballen. És una obra que té “karma”. Un treball que difícilment tindrà cap detractor, però sí molts fans entusiastes.

Estònia 2013 (1 h 23 min)
Direcció: Zaza Urushadze
Guió: Zaza Urushadze
Actors: Lembit Ulfsak, Giorgi Nakashidze, Misha Meskhi, Elmo Nüganen, Raivo Trass, …