Pawel Pawlikowski, el director i guionista, ja ens va fer pales amb la seva anterior obra, “Ida”, que era capaç de crear bellesa ajuntant minimalisme i profunditat, capaç d’explicar-nos una història senzilla que trasbalsava les ànimes de les protagonistes i que colpejava a l’espectador amb una fredor tallant com un ganivet, tot en mig d’un paisatge d’hipnòtica bellesa, blanc i glaçat, pur però terrible; i sota de la neu, el gel i la terra dura com la pedra ens desenterrava el mal, covard i ple de prejudicis atàvics; no quedava espai per l’esperança en aquell món mesquí i les dues noies buscaven un remei, religiós o materialista, però que en tots els casos, seria una fugida. Semblava impossible igualar una obra tan sublim, però al cap de cinc anys en Pawell ha tornat a fer-ho; també en blanc i negre, també ambientada a la seva Polònia natal i també a l’ època de la postguerra, un altre cop una obra mestra.


A Cold War vivim la història d’un amor molt difícil, tant per l’entorn opressiu, controlador i fins i tot hostil amb els sentiments no proletaris, ja se sap, la passió sexual té alguna cosa de burgesa, com per les circumstàncies i necessitats personals de cadascú, un amor d’aquells que com diu la cançó no és possible, “ni amb tu ni sense tu”, ambientada entre els anys 1949 i 1964, que va de la Polònia de principis del comunisme, passant pel París dels anys cinquanta embegut de l’esperit americà del jazz, per acabar novament a Polònia amb el comunisme consolidat en plena guerra freda.

El film engega amb el protagonista, en Viktor, un músic, viatjant per les zones rurals del país amb una col·lega i un membre del partit, de poble en poble, de les valls a les muntanyes, en indrets sempre miserables, deixats de la mà de Déu, a la recerca del folklore local, gravant les cançons de veu dels pagesos, amb el propòsit de conservar-les i recuperar-les, per després crear un grup de música i dansa entre joves del poble per tal de fer coneixia l’art popular a la gent de les ciutats, primer internament i en acabat arreu i amb alguns petits retocs a major glòria del comunisme i els seus líders. Aquest inici és com si recreés un documental etnogràfic i en ser en blanc i negre es fa absolutament creïble. Entre els joves talents, una espècie de concurs “OT” de l´ època, en Víktor coneixerà a Zula, una jove sense res a perdre que busca el seu lloc en el món, una supervivent apassionada i amb talent que s’agafarà a qualsevol oportunitat que trobi per fugir de la misèria i s’enamoraran irracionalment.

Començaran les gires, actuant de ciutat en ciutat, cada cop de forma més professional, però també més polititzada i més allunyada de l’idea purament musical inicial; amagaran el seu amor clandestí i viuran les passions i les urgències de tot el prohibit, intens però curt, i pensaran en la forma de poder viure junts, lliures i al seu aire, el que vol dir fugir del bloc soviètic. Berlín, abans de l’aixecament del mur, sembla la ciutat idònia. En aquesta part viurem una seqüència típica del cinema negre d’espies. Res serà fàcil perquè tot no es pot tenir; d’alguna manera ells, sobretot ella, viuen en una gàbia d’or amb la porta semioberta, estan reconeguts com a artistes a casa seva i fora del teló no són ningú. París era un dels centres del món, la ciutat de la llum i de les grans nits, però la pitjor soledat és la que es viu rodejada de multituds.

Amb aquestes premisses Pawlikowski desenvolupa una història que podria ser universal, les difícils relacions amoroses de dues persones tan diferents que quasi es repelen, però que tenen una atracció mútua irrefrenable; hauria sigut millor pels dos no haver-se conegut mai, però llavors les seves vides haurien sigut vulgars i avorrides, anònimes, dissoltes entre tantes altres ànimes iguals que les seves, amb les que coincidirien en el metro, amb les que es creuarien als carrers, amb les que es relacionarien a la feina, sortirien de copes o farien l’amor. Unes vides sense propòsit, buides de contingut. Per això era inevitable que es creuessin els seus destins perquè tothom té un propòsit a la vida.

Per amor faran les bogeries més inimaginables per poder-se trobar, però cada vegada serà com un xoc de trens perquè mai tindran les condicions apropiades per conviure, com si visquessin a dues estacions climàtiques diferents que només es troben els dies de tempesta. “La ligne droite”, la cançó que cantaven junts George Moustaki i Bàrbara es preguntava: ¿Quan podrem casar les nostres estacions? Però en aquest cas és impossible. No serà per falta d´esforç ni tampoc per manca de renúncies perquè ho donaran tot. Els períodes de separació seran tan durs per cadascun d’ells que seran destructius, però ni l’alcohol ni la presó els podran fer oblidar l’un de l’altre.

Al principi de la cinta en Viktor, en el seu periple per les terres oblidades de l’interior, descobrirà una petita església derruïda per la guerra i per l’afany iconoclasta de les forces comunistes, amb el cel com a cúpula, cap allà hi aniran ell i la Zula, i ells dos sols davant de l’altar, es prometran fidelitat eterna l’un a l’altre, malauradament només tenen una possibilitat de complir aquesta promesa i és fer-la efímera. Aquest és un dels finals més tristos i demolidors dels que he vist darrerament, però també és un dels més romàntics. En una cruïlla perduda, agafats de la mà, asseguts en un banc esperaran el seu destí.

Formalment, és una obra que frega la perfecció, una fotografia en blanc-i-negra austera, minimalista i sobretot de gran bellesa, un metratge en el qual no sobre ni un sol fotograma, unes grans actuacions quasi perfectes i amb una química explosiva entre els dos protagonistes; no amaga res, però tampoc ensenya més del necessari deixant que la nostra imaginació faci la resta. La música s’erigeix en fil conductor, però sense empetitir als protagonistes, no hi ha cap recurs a la sensibleria. El conjunt és d’una elegància absoluta, sense dubtes una de les millors pel·lícules de l’any.

POLÒNIA 2018 (1h, 28min)

Direcció: Pawel Pawlikowski

Guió: Pawel Pawlikowski

Actors: Joanna Kuling, Tomasz Kot, Àgata Kulesza, Borys Szcik, Cedric Kahn, Jeanne Balibar,…