Roma és un barri residencial de classe mitjana de Ciutat de Mèxic on va viure la seva infantesa Alfonso Cuarón, és, per tant, una obra amb detalls autobiogràfics, armada com si fos un joc de construccions amb les imatges extretes dels seus records: Alfonso Cuarón diu que si bé els espais ens limiten també ens donen forma, ens modelen com si estiguéssim fets d’aigua, ell ens parla del seu barri, de casa seva, dels seus motlles de nen, de coses que sense dubte l’han marcat. Paradoxalment, ni ell ni cap altre alter ego seu és el protagonista, com tampoc ho són els seus pares ni els seus germans, sinó que la història gira al voltant de la Cleo, una de les minyones de la casa, la que l’hi feia de mainadera, per tant, la pel·lícula és també un homenatge cap a ella i axis ens ho explicita la dedicatòria final: “Para Ivo”, el nom real de la mainadera de Cuarón, amb qui diu va tenir llargues converses sobre aquells anys abans de fer la pel·lícula.
Aquest film no recrea la realitat, en construeix una de nova i més poderosa, però que té totes les essències de la real, per tant, és per mi un concentrat de realitat que tendeix a l’hiperrealisme i penetra directa a la nostra consciència com si fos un xute a la vena. Suposo que és per això que amb les primeres imatges es fa el silenci absolut a una sala plena a vessar, diria que no recordo haver-ho vist mai això, silenci que dura fins a un cop ja el film ha finalitzat i apareixen els títols de crèdit, tothom assegut encara a la seva butaca, ni un moviment, ni una tos, al cap d’uns segons, que semblen infinits, com si els espectadors estiguessin despertant-se d’un somni, sonen espontàniament els aplaudiments.
Anem al principi: Un terra de pati amb grans lloses quadrades, algú l’està netejant i fa corre l’aigua, sobre el líquid en moviment ens presenten els títols de crèdit inicials, aquesta ondulació, com onades que arriben rítmicament a la platja, tenen un efecte hipnòtic i tranquil·litzador, reflectit sobre l’aigua veiem un avió que creua el cel. La càmera retrocedeix i veiem tot el pati, en una cantonada, petita, humil i digne apareix la Cleo recollint la manega.
A partir d’aquí coneixerem la casa i als seus habitants, la càmera es passejarà calmada, amable i tafanera mostrant-nos cada detall seguint a la Cleo, des del pati a les habitacions, passant per la sala, recollint joguines i roba del terra, entrant a la cuina a deixar els plats bruts o ascendint per unes escales metàl·liques fins al terrat on fa la bugada a mà, com es feia abans, per després estendre-la al sol. Al seu entorn, els nens de la casa juguen i es barallen, com tots els germans del món. De matí ella desperta als nens, un a un, sense violència, amb amor, i a l’hora d’esmorzar tot són corredisses per arribar a l’hora a la feina i a l’escola. Després de sopar, tota la família seurà a la sala per veure reunida la tele, la Cleo estarà ajupida en un raconet al costat dels nens, com una més, amb un somriure a la cara.
La Cleo fa coses tot el temps, no para de moure’s perquè treballa a la casa, ho fa amb alegria, amb bona cara sempre, del matí a la nit; però també té en el film el paper d’observadora, ella és la mirada que Cuarón ha volgut donar a aquell període de la seva vida, una mirada neta que no jutge, més a prop dels nens que dels grans. Com la mare de veritat està massa ocupada amb la seva feina i la vida social, la Cleo fa de segona mare i de protectora de la família en el dia a dia, que ningú es perdi, recollir-los de l’escola, ajudar-los a vestir-se…
La pel·lícula està feta d’un seguit d’anècdotes una darrera l’altre, sol passar quan dos amics es troben i recorden el passat, però sense perdre la cronologia dels fets, aquests detalls dels quals se’ns queden gravades les imatges per sempre més són els que demostren que ho vam viure, els que donen realitat a la història.
Veiem que un moment important al dia és al capvespre quan arriba el pare de treballar, és una persona important a la família i tothom l’espera a la porta; les seves maniobres d’aparcament del gros Ford Galaxy familiar en l’estret pati són tot un espectacle de precisió i habilitat, amb el risc afegit de poder trepitjar una caca del gos en baixar del cotxe; però aviat hi haurà d’absentar-se amb l’excusa d’un congrés i llavors desapareixerà aquesta figura, la casa serà llavors un món de dones: La mare, l’àvia i les dues minyones, soles amb els nens. L’escena en què la parella s’acomiada a la porta de casa té una gran força emocional, percebem perfectament tant la incomoditat d’ell fugint de la tendresa, tan poc masculina, com el dolor de qui perd una part d’ella mateixa de la mare.
El film no és centre sols en la vida a casa, ja que la Cleo té una doble vida; una de gran, compartida amb la família, on serveix i una de molt petita, particular que ens donarà una altra visió de Mèxic no tan europea i més local. Ella surt una tarda a la setmana amb l’altra minyona de la casa, van al cine amb uns xicots indígenes com elles; ella és molt joveneta i fora de l’espai protegit de la casa on treballa no en sap gaire de la vida ni dels homes. Amb ella recorrerem els suburbis de la gran ciutat i veurem imatges surrealistes: un home-canó, les xaboles en mig del fang i fins i tot un entrenament de futurs paramilitars; les diferències socials són enormes, tant per diners com per raça.
Els mexicans adoren les armes de foc, a la mínima oportunitat fan pràctiques de tir on tothom participa, a mi m’ha recordat l’escena del film rus Leviatan, on també practicaven ajuntant armes i alcohol, una perillosa barreja. Les armes tenen una connotació masculina i la societat mexicana de l’època era patriarcal i molt masclista, sobretot entre les classes més baixes, si fa no fa com devia ser a Espanya.
La memòria de Cuarón també toca moments dramàtics de la història de Mèxic, com la sagnant repressió de les revoltes estudiantils, en un país tan violent com era el centreamericà en aquella època les manifestacions sempre acabaven amb joves morts o ferits, tot lliga amb els paramilitars que s’entrenaven; la seqüència de la manifestació és una lliçó de com narrar-la en imatges i és colpidora, la veiem des de les finestres d’una botiga i en tenim prou amb les cares de por dels observadors, però l’horror no es conformarà en quedar-se al carrer, la impunitat és total.
Cuarón ens regalarà una festa nocturna d’una forma tan absoluta que difícilment es podrà millorar en el futur, tot és simbolisme i irracionalitat, un concentrat de comportament social, tant per una classe com per l’altre, en un pur estil “a dalt i a baix” per acabar en l’incendi d’un bosc amb una seqüència tant onírica com surrealista.
Com és una obra total també es tenen en compte les músiques i els sorolls dels carrers: l’afilador amb el seu xiulet i la banda militar desfilant per davant de les cases.
A la part final de la pel·lícula la família fa una escapada a un poble a prop de la platja, és un viatge iniciàtic, un parèntesi per fer-se càrrec de la situació familiar i plantejar-se un nou enfocament vital, la mare ho lidera amb convicció i realisme.
Per mi, la millor seqüència del film és a la platja; Alfonso Cuarón fixa la càmera quasi a nivell del terra donant una gran profunditat a la platja en si, sembla que puguem tocar la sorra, i fent que les ones semblin que et venen a sobre, tens perfectament la sensació d’ofec, que et passen per sobre; la Cleo, petita ella s’encoratja vista des de baix i camina contra elles determinada. Finalment, tota la família s’ajunta en una pila que recorda als soldats americans del pacífic alçant la bandera de la victòria Iwo Jima. Amb tots abraçats, en plena catarsi alliberadora, per primer cop la Cleo verbalitza el que sent, com aquell que deixa anar la motxilla que l’ofegava. Tota bellesa, tota emoció. Sense cap dubte hi ha un paral·lelisme entre el patiment de les dues dones, la mare i la minyona, i aquest és el punt culminant. El viatge de tornada cap a casa amb el cotxe és una imatge de pau i alleujament sota la llum del sol ponent-se.
El Ford Galaxy prepotent, enorme i feixuc que pertanyia al pare serà bescanviat per un humil Renault 12, més normal i manejable; un pas més per acceptar la nova situació.
Per acabar ens enfocaran novament el cel, aquest cop directament i no en un efecte de mirall i tornarem a veure l’avió que el creua.
A Roma, Alfonso Cuarón ho ha fet tot ell: El guió, la direcció, la producció, la fotografia i el muntatge, impossible fer una obra més personal. La fotografia és en blanc i negre, tan bella que cada fotograma és un quadre d’exposició, la comunicació de sentiments és tan forta que deixa sense paraules, el que has vist supera la realitat provocant un silenci contingut que provoca l’aplaudiment espontani. Una obra d’art.
Mèxic 2018 (2hores, 15minuts)
Direcció: Alfonso Cuarón
Guió: Alfonso Cuarón
Fotografia Alfonso Cuarón
Actors: Yelitza Aparicio, Marina de Tavira, Marco Graf, Diego Cortina Autrey, Carlos Peralta, Daniela Demesa, Nancy Garcia Garcia,..
Deixa un comentari