Tenint en compte com estan definits els protagonismes de la pel·lícula segurament el títol més adient hauria estat “caiguda d’una estrella” doncs sense cap dubte en Bradley Cooper s’agrada a si mateix. Una altra lectura seria dir que a l’univers les estrelles són comptades i que, per tant, si se’n puja una, cal despenjar-ne un altre.

Sigui com sigui, la mirada que l’hi donen a l’obra no té res d’original, ja que és la quarta versió de la mateixa idea, la primera de 1937, que contava la vida d’una noia de poble que somiava en triomfar a Hollywood i que ho aconseguia en creuar-se en el seu camí un actor consagrat en decadència del que s’enamorava; la segona de 1957 segurament és la més icònica, dirigida per George Cukor i interpretada per la parella Judy Garland i James Mason, també centrada en el món del cinema, és més profunda que la primera, més dura i més desesperançada però argumentalment calcada a l’anterior. A 1976 es va fer el tercer remake, aquí ja centrat en el món de les estrelles de rock com l’actual, que té el seu principal valor en la química entre els seus protagonistes, en Kris Kristofferson i la Barbra Streisand; el personatge que ella interpreta no està tan capficat en el dubte entre l’amor i l’èxit, no sembla compartir tan profundament el turment del seu company, però els finals de les tres versions són idènticament dramàtics, amb el mateix esperit de sacrifici, de renúncia, però amb petites variacions estètiques.

Ja centrats en l’actual, dir que si fas una quarta versió, ha de ser per millorar les anteriors, has d’aconseguir una obra dinàmica que et tingui tot el temps amb el cor encongit, on esclatin totes les passions, totes les pors, totes les frustracions dels seus personatges, on es mostri el seu amor desesperat i la impossibilitat de consumar-lo absolutament, el tràgic dilema entre amor o èxit doncs és difícil servir alhora a dos senyors tan absorbents; no pot sobrar ni un fotograma, cap escena ha de ser gratuïta i malgrat que aquesta concreció la cinta ha de ser fluida i clara com un rierol de muntanya.

Res de res, si bé la primera hora és bona i més o menys s’ajusta a aquesta idea, encara queden setanta-cinc minuts de metratge per veure que s’acaben fent pesats; petits esclats estètics o emotius ens mantenen l’interès o fins i tot ens humitegen els ulls, però entretant no parem de mirar el rellotge doncs al film li sobren 45 minuts. Segurament ja n’han fet de talls, i quan hi poses el teu esforç en una obra, costa anar suprimint encara més minuts, però el problema no és el temps si no la seva intensitat doncs a la cinta li manca fluïdesa, a mesura que avança la narració es fa més lenta, més espessa.

Si parlem de com expliquen la història, dir que el film engega molt fort amb un concert de country: cent per cent espectacle, les llums dels focus, molta gent, soroll i fum, el cantant empastillant-se i bevent whisky abans de començar, un mite en l’imaginari de la història del rock. Quan surt a l’escenari enfocat des de baix estem sentint que pot caure en qualsevol moment, esperem que es desplomi, o tan sols que es quedi bloquejat, talment va col·locat, però tot torna a la pau quan canta una balada plena de melangia. De tornada cap a casa amb el seu xofer necessita una copa i para en un tuguri molt especial i molt poc habitual per conèixer a una noia, però allà està ella, fora de lloc, exactament com li passa a ell mateix i dues persones descol·locades forçosament tenen coses en comú, encara que només sigui la seva soledat. A vegades es pot saber més de l’ànima d’una persona en una nit que en tota una vida i n’hi ha prou amb una mirada o, en com dius una paraula, per enamorar-te; romanticisme absolut. El que ve després és un somni fet realitat, com si la protagonista visqués en un núvol unit amb el seu amor com una sola persona i es veiés a si mateixa des de fora. Però un sempre acaba despertant dels somnis i a la vida real no sols es mira sinó que s’actua i llavors hi ha dues persones, no sols una.

Com us podeu suposar la cosa es complica, fama, alcohol, drogues, festes i viatges donen molts problemes ben barrejats, i el guionista ha volgut treure culpes als protagonistes, com ja passava en versions anteriors, per carregar-les quasi totes al representant de la noia, ja se sap, els que maneguen la pasta tenen el cor dur. La trista realitat és que en general per buscar culpables del que ens passa el més ràpid és mirar-se al mirall; de fet els protagonistes ja són grandets. Com passa sovint als films americans, la història té una visió clarament masculina i masclista: Ells la manipulen a ella i ella pobreta no sap trobar el to adequat envers ell i li fa mal sense voler. No tot s’arregla comprant un anell i passant per la vicaria… Cap al final la renúncia i el sacrifici, com en totes les altres versions, una estrella es bescanvia per un altre i, com a cirereta del pastís, també una cançó, en aquest cas és ella la que canta per donar sortida de nou a uns mocadors que encara no són eixuts.

Un cop vista podem dir que realment ha nascut una estrella, aquesta es Lady Gaga que fa un paper absolutament creïble i és capaç de transmetre emocions sols amb el gest i la mirada, Bradley Cooper també està bé com a actor i el film és potent visualment, però com hem dit abans és massa llarg i s’entrebanca a la part central.

USA 2018 (2h 15min)
Director: Bradley Cooper
Guió: Will Fetters, Bradley Cooper, Erich Roth
Actors: Bradley Cooper, Lady Gaga, Sam Elliott, Rafi Gavron, Andrew Dice Clay, Anthony Ramos