Asghar Farhadi sap perfectament que les persones tenen memòria, tenen història, són humans i no els replicants de Blade Runner cercant desesperadament un record per ser immortals, per això els seus actes són sovint imprevisibles per aquells que no els coneixen prou bé o fins i tot per ells mateixos, doncs la ment, el subconscient i les ferides del passat els fan fer coses que possiblement aquells que els estimen, o ells mateixos, no aprovarien. Postula que tot ésser humà té moltes facetes, algunes clares i d´altres més fosques, i que les situacions que viuen no són per tan predeterminades, són com un espai de moltes dimensions on es barregen tots els instants temporals viscuts, que poden ser tant un regal com una factura imprevista que cal pagar; i és que la vida que ens mostra el director en els seus drames no és mai una línia recta, sinó com les corbes d´un vinil en el plat, una espiral que els atrapa i els condueix inexorablement cap a un pou sense sortida on esclataran a l´hora tots els sentiments i totes les passions: És el nostre destí.

Als pobles petits tothom es coneix i la gent parla els uns dels altres, és el xafardeig, és aquell cercle de confiança on caben els amors i els odis, l’admiració i l´enveja, l’agraïment i els retrets; per això quan passa alguna cosa tothom sap què ha passat, qui ha sigut, o si més no ho imagina, i a l´imaginari col·lectiu es crea la certesa del fet, encara que no hagi esdevingut, i llavors: Tothom ho sap.

A “Todos lo saben” la protagonista torna a casa després d´una llarga absència per assistir a la boda de la seva germana petita, ella ha canviat però allà tot segueix més o menys igual, com si el temps s’hagués detingut fins a la seva tornada, tothom aparenta ser el que era, encara que no a tots els hi ha anat igual de bé i ella ho mira tot amb una certa distància, com si estigués en un turonet veient la boira de la vall, la boira del passat.

Primer ens presentaran els personatges, cadascun en el seu ambient i també de seguida ens descobriran secrets de joventut de la protagonista des de la talaia de la torre de l’església, allà on es dóna forma al temps, on hi ha el mecanisme del rellotge, entre la pols i els coloms que hi viuen hi ha també gravades a la pedra les inicials de dues persones, com si ens volguessin dir que no s´hi pot jugar amb el passat, doncs fets i paraules queden per sempre més.

I vindrà la festa després de la celebració religiosa, a la casa familiar com es feia abans; amb molta alegria, balls, cants i sobre tot molt alcohol i molt riure de felicitat, fins que una descoberta congelarà el moment i aturarà el temps amb un cop més dur que la mort: Ha desaparegut la filla adolescent de la protagonista, i com passa sovint a les pel·lícules de Farhadi serà sota una pluja intensa que veurem l´ horror i la desesperació més infinita de la buidor, de la por que no et deixa respirar, de la pèrdua del que més estimes i la protagonista sortirà amb la seva família en un cotxe, a la desesperada, buscant trobar un senyal d´esperança, amb els vidres entelats i el netejavidres que no s´atura com si fossin les manetes d´un rellotge accelerat.

És, a partir d´aquest moment, quan comença realment la pel·lícula, quan tot i tots dintre l´ olla i sota el foc es comencin a coure, i d´aquesta cocció lenta que portarà a tots a situacions límits naixerà un thriller angoixant en el qual, a poc a poc, anirem coneixent secrets de cada personatge, veurem que tots amaguen coses i que molts tenen ferides obertes, retrets i males consciències.

Veurem la mestria de Farhadi per desgranar l´ història i aflorar els sentiments de les persones, ell ens dóna a l´hora una lliçó d´universalitat doncs qui ha vist la seva obra, sia ambientada a Iran, França o Espanya observarà que els seus personatges estan com nus en un moment donat, són “sapiens” purs que pots situar arreu del món, el dolor, la por, la desolació, la ràbia, la tendresa són sentiments universals i no patrimoni de cap país. Dit això, cap director espanyol hauria retratat millor l´ambient d´un petit poble interior d´Espanya, sense cap estereotip, gent normal, com tu i com jo. Vist des d’aquesta perspectiva pots concloure que no hi ha ni espanyols, ni francesos ni iranians, sols éssers humans, iguals els uns als altres, sense cap qualitat diferencial a part de les purament culturals.

Respecte al treball dels actors estem també davant un film rellevant: Penélope Cruz està brillant com a mare desesperada que passa de la buidor de la pèrdua al dolor immens per fer finalment el que calgui per a la seva filla, en Javier Bardem fa el paper d´una persona normal que es veu atrapat en un carreró sense sortida, faci el que faci hi perdrà; però és que també estan Ricardo Darín, la naturalitat i la fascinació davant la càmera, Eduard Fernàndez cent per cent creïble i una Bàrbara Lennie que cada cop que surt ocupa tota la pantalla amb la seva personalitat i alguns secundaris que fan molt bé la feina.

Axis són els personatges de Farhadi, complexos i profundament humans, tant físicament com intel·lectualment, creant d´aquesta forma una realitat més que imitant-la. Sense cap dubte la millor pel·lícula espanyola de l´any, que hauria pogut competir per l´Oscar al millor film estranger, però que va quedar fora, possiblement per corporativisme i per aquest sentiment localista i estret de mires del que tan bé sap fugir Ashgar Farhadi.

España 2018  (2hores, 10 minuts)

Director: Asghar Farhadi

Guió: Asghar Farhadi

Actors: Penélope Cruz, Javier Bardem, Ricardo Darín, Eduard Fernàndez, Bàrbara Lennie, Elvira Mínguez, Ramon Barea, Inma Cuesta,