És un film de “lladres i serenos”, un “film noir” que es mou com peix dins l’aigua en aquest registre, ambientat al Caire, tot just abans de la revolta popular contra Mubarak el 2011, amb esperit de “thriller” polític i un toc de denúncia social, que té com a marc la descomposició d´una societat que volia aparentar ser moderna, però que era antiga, on la corrupció i la manca principis democràtics i humanistes estava present per dalt i per baix, a cada cantonada, en qualsevol activitat.

La televisió que té a casa seva el protagonista, un inspector de policia desencantat de la vida, no funciona bé, impossible fixar les imatges que es veuen borroses i tremoloses, a més, els canals sempre estan mal sintonitzats; no sols és l’aparell que és molt vell, sinó també la connexió de l´antena, un desastre tot plegat; el cas és que la televisió és la seva única distracció fora de la feina i ell no es pot relaxar davant d’una pantalla que sembla incapaç de mostrar-nos imatges coherents. Sense cap dubte una reflexió sobre la marxa del seu país, Egipte, políticament desenfocat, on la majoria de la població no pot viure tranquil·la.

El film ens mostra com de passada, però prou explícitament la vida de la gent, veiem que fan tanta o més vida als carrers que a casa, en mig d’un desordre caòtic i brut; les llums de les parades dels botiguers ambulants donen un ambient al capvespre com difuminat sota la boira, com en un quadre impressionista nocturn.

El nostre inspector va cap a la feina, circula en un cotxe que és una andròmina per les circumval·lacions de la ciutat, els grans anuncis lluminosos van apareixent un darrer l’altre, opressius, omnipresents, ens fan pensar en els imaginats per Ridley Scott a Blade Runner, allí era una ciutat futurista, però decadent, aquí el futur sembla fora de lloc. Hi ha més d’una semblança entre les dues pel·lícules, a part dels grans cartells, com quan el protagonista mira la ciutat des del balcó: l’home enfront de la metròpoli. La pols de la sorra del desert unit a la contaminació donen un color ocre, àcid i pesant als matins, una austeritat per defecte de res millor que es transforma en blaus freds i plens de fum a la nit, una atmosfera tan carregada que no permet el repòs ni de dia ni de nit.

El fil narratiu se centra en la investigació del crim d’una coneguda cantant i actriu local a l’habitació de l’hotel Hilton. Una netejadora jova, indocumentada, de pell fosca, fràgil i petita, vinguda d’algun país encara més baix a l’escala del desenvolupament, ha vist com un home sortia de la cambra i, per tant, trobar-la és la clau per treure’n l’entrellat; també hi ha unes fotos, com a Blade Runner, que donen una primera pista i que comprometen a un conegut empresari, un intocable en aquesta societat classista, tot plegat un bon embolic. En una democràcia amb llibertat de premsa seria una gran notícia, aquí és el mutis i, fins i tot tancar la investigació en fals si cal, aquesta és la cara externa, però en una societat corrupta tothom hi vol treure la seva part del pastís i els policies mouen els seus fils.

Malgrat les pressions, l’inspector continua investigant, curiositat, professionalitat, o alguna cosa més?, no sabem si el rostre de la víctima l’hi ha despertat un sentiment amagat de tendresa, un record amable, alguna cosa del seu passat, potser relacionada amb la mort de la seva dona, alguna cosa l’hi diu que ha de fer justícia, de fer pagar al culpable, per ell i per tants culpables que se n’han sortit, ara veu per fi, que té el poder, que tot pot estar a les seves mans… Potser tal com els hi passa a la gran majoria de conciutadans ha vist coses que han fet vessar el got, i la seva consciència l’hi ha dit prou, però com la resta dels seus companys policies, és un corrupte mogut bàsicament per l’interès. Com acabarà tot? La pel·lícula manté la intriga fins a la darrera seqüència que ens deixarà una mica astorats.

Diuen que la realitat supera a la ficció i, per tant, no ens ha de sorprendre que el film es basi en una història real del 2008, quan un poderós empresari i polític egipci va encarregar a un oficial del servei secret l’assassinat d’una artista libanesa que el va deixar després d’haver sigut la seva amant. En aquell cas, els dos van ser condemnats a la forca l’any 2009, però els poderosos saben com moure els fils i els diners, i el polític ja és al carrer indultat el 2017 malgrat el canvi de règim.

És molt difícil canviar allò que està arrelat a la societat, ja que és a dintre dels valors de cada persona, forma part de la cultura i de la consciència col·lectiva, ves a saber si de la mateixa espècie humana; ho hem vist a casa nostra on la corrupció, com a Egipte, era absolutament transversal, on sovint la indefensió en enfront de la justícia és desesperançadora i pel que es veu al nostre voltant podem arribar a creure que la cosa no té solució a curt termini, o potser ni a llarg. El film ens ensenya que les persones poden canviar i que en mig de la negror hi ha esclats de llum i d’esperança, com deia la cançó de Lluis Llach: “Per això, malgrat la boira, cal caminar”

És una molt bona pel·lícula, ben dirigida i ben interpretada, amb un ritme i una tensió que no defalleix en cap moment per això ha guanyat molts premis, com el de millor film internacional a Sundance, Espiga d’Or al Seminci de Valladolid, o millor pel·lícula sueca de l’any, perquè malgrat que el seu director sigui d’origen egipci i l’acció sigui al Caire, està produïda a Suècia.

Suècia 2017 (1h 46min)
Director i Guió: Tarik Saleh
Actors: Fares Fares, Tareq Abdalla, Yasser Al Maher, Nael Alí, Hania Amar, Simane Dazi,..