Havia vist el tràiler que em va semblar molt fluixet, artísticament parlant, i matusser de contingut, malgrat que el públic la deixava bastant bé i que la crítica l’alabava, més amb comentaris corporativistes que en la nota final, havia decidit no veure-la; no era una pel·lícula del meu estil i tampoc l’hi veia qualitats que la fessin imprescindible, de fet, no es poden veure totes.

Un fet aliè em va fer canviar de parer: va ser escollida per a representar a Espanya en els Òscars. Quan va ser preseleccionada el seu mateix director va comentar que, malgrat que l’hi fes il·lusió que el seu film fos l’escollit, entenia que no era una obra per lluitar en aquesta guerra i que hi havia altres que, segons el seu punt de vista, tindrien més opcions de triomfar, veladament es referia a “Todos lo saben“; després, vaig llegir un comentari d’un crític, l’Ivan Reguera, sobre aquest procés de selecció, que també parlava del film en si, que es titulava, de forma ben definitòria: “Perdedores“… Havia de veure-la si o si per poder opinar i finalment ho he fet. Aquesta és la meva crònica.

Un cop vista, he de dir que comprenc perfectament els comentaris del crític que citava abans, ja que la seva selecció no té lògica des d’una òptica racional, però en aquest cas, com en tants d’altres malauradament a la història d’Espanya, la raó, la professionalitat i el rigor han deixat pas a la suposada èpica nacional:

“la fúria española”, “el espiritu de Juanito”, “el a por ellos”, “Santiago y cierra España”…

Que no són més que manifestacions corporativistes del mateix: Un nacionalisme absurd que posa per davant l’espanyolisme a la qualitat, com més tòpica del nostre tarannà, més bona és, el món sencer ha d’entendre el nostre particular humor, quan l’humor és la cosa més local de totes.

Com acostuma a passar en aquests casos també hi ha el populisme, ja que el film ho és més que un míting electoral, demagògic i manipulador, però això si, aconsegueix el seu objectiu principal, que no és artístic sinó econòmic: màxima recaptació a les taquilles del país aquest any per un film espanyol, més de tres milions d’espectadors, tot un record. No cal ser un endeví per saber que entre les cinquanta aspirants aquesta no serà una de les cinc escollides, ja que l’Acadèmia no ha cercat l’excel·lència sinó la popularitat local.

Si ens centrem en la pel·lícula en si, hem de dir que té un argument que no té res d’original: La clàssica història d’un cretí, caigut en desgràcia per la seva prepotència, amb quasi tots els seus tòpics portats a l’extrem, que comet un error; que cau i que s’aixeca amb l’ajut d’aquells als que menystenia, aparentment uns perdedors. Un pecador per qui la seva penitència acaba sent una benedicció, ja que el redimeix, o l’efecte curatiu d’una pena que has de complir després d’un delicte. Però ben sovint és més important el com s’expliquen les coses que el que són realment, veiem fins on arriba la història…

Un entrenador de bàsquet professional, interpretat per l’omnipresent Javier Gutiérrez, ha de passar a entrenar un equip de discapacitats, interpretats per persones reals, no per actors professionals, de fet aquest és el mèrit principal de la cinta, aconseguir que tot funcioni tan bé que si no t’ho diuen, no t’ho penses que siguin amateurs, una prova de la capacitació d’aquestes persones anomenades discapacitades i tant de temps estigmatitzades per la societat.

De la presumpta teràpia esportiva passarem a la competició nua i crua, si cal cercant fitxatges estrella, ja que el nostre antiheroi no és ni metge ni psicòleg i, només la victòria el motiva. Els viatges per competir portaran la cinta a una road movie ben particular i tots els tòpics de les pel·lícules esportives trobaran el seu lloc. Sabrem coses tan inversemblants com que el protagonista deixa a la dona perquè no sigui ella la que ho faci; les relacions de l’entrenador amb la seva jutgessa són impagables, un aparador tipus guinyol de com funciona la justícia al país, i fins i tot veurem com si cal es fa ús de la guerra bruta i de la coacció nua i crua per obtenir els objectius en un clar posicionament que el fi justifica qualsevol mitja. Com podeu suposar amb tanta ajuda al final tot acaba bé, o no…

El director-guionista recorre a la sal gruixuda per fer riure, provoca situacions absurdes i grotesques motivades per la condició dels jugadors de l’equip, però sap balancejar-les amb les carotes que fa el protagonista, que potser serien les nostres davant de la mateixa situació, per no entrar en el que seria políticament incorrecte. Així ens riem no de les persones sinó de fets concrets, però això té trampa perquè les situacions les provoquen les persones per ser com són.

En general dins del guió no hi ha humanitat en els personatges ni humanisme en les seves relacions, sinó anècdotes deslligades, una darrera l’altra, previsibles i superficials. Cap personatge és creïble, les persones amb algun tipus de problema intel·lectual són com nosaltres, tenen les seves coses bones i dolentes, les d’aquesta pel·lícula són bones absolutament i tenen una paciència total; l’entrenador per la seva part és un ximplet innocent que fa les coses tal com rajant sense cap mala fe, però sempre ficant la pota.

Una pregunta, segons el meu parer, ho resumeix tot a una de les darreres seqüències: ¿Què és millor?: ¿marí o submarí?

No Senyors, la felicitat i l’alegria no han de ser definides per una interpretació equivocada de la realitat ni per un engany, sinó per la seva justa valoració.

Al final, un cop redimit i cridat novament pels déus del bàsquet, ni més ni menys que a la selecció espanyola, ¿pot haver-hi honor més gran?, el nostre entrenador, petit d’estatura i també d’esperit, fugirà per la porta del darrer sense acomiadar-se dels seus valedors i seran novament els discapacitats els que posaran el positivisme i l’alegria sobre la taula; seduïts i abandonats però sempre feliços.

Però és clar, en un món individualista i competitiu com el nostre cadascú ha de trobar el seu camí per escalar la muntanya de l’èxit, si cal trepitjant al que t’ha ajudat a pujar. No passa res perquè tothom ha d’aprendre a quedar-se amb la part bona de les coses i les relacions, va estar bé el temps que va durar, una bona lliçó. El món sempre ha sigut així i sempre ho continuarà sent, ¿o és què hi ha un altre missatge en el film? El que passa és que si preguntes a les persones que han vist la cinta, pràcticament ningú arribarà a aquesta conclusió, per tant, tornem al populisme de sempre que et dona gat per llebre; una trista, però real imatge del que és l’Espanya actual: Uns discapacitats bones persones dirigits per gentussa.

Espanya 2018 (2 h 4 min)
Direcció: Javier Fresser
Guió: David Marqués, Javier Fresser.
Actors: Javier Gutiérrez, Juan Margallo, Luisa Gavasa, Jesús Vidal, Daniel Freire, Athenea Mata, Roberto Chinchilla, Alberto Nieto, Gloria Ramos.