He llegit a una web literària que el llibre que està basada la pel·lícula conté detalls autobiogràfics de l’autora, la Penelope Mary Fitzgeraldl, segons conta el seu gendre ella també va viure, com la protagonista de la seva novel·la, tres anys en un petit poble costaner, no sola sinó amb els seus tres fills, en tant que el seu marit treballava a Londres i es reunia amb ells el cap de setmana; també que en aquest període va estar treballant a la petita llibreria del poble a temps parcial, ja que sembla que els diners no els hi sobraven. Hi havia en aquest fet una certa nostàlgia de la seva infantesa, volia que els seus fills creixessin com ella en un entorn natural, petit i rural, la recerca d’un paradís perdut, però també una motivació econòmica perquè viure a Londres era molt car.

Expliquen també que la Penelope va donar un cop de mà a la seva filla en l’anàlisi de text d´un llibre d´Honoré de Balzac, ” Le curé ae Tours“, com a preparació dels seus exàmens preuniversitaris; en aquella novel·la un capellà patia en pròpia carn de forma subtil i progressiva el menys teniment i el buit dels habitants de la població, provocats per les intrigues i les mesquines maniobres de mademoiselle Gammard, la propietària de la pensió on vivia, fins al punt que el pobre clergue acabava perdent la seva confortable habitació. No és difícil imaginar que si canviem al capellà per la Sra. Green, la protagonista, les semblances entre les dues obres són més que casuals.
Tenim doncs la trama i també tenim l’indret on es desenvoluparà l’acció, sols resta escriure la història adaptant-la, un clàssic intemporal i malauradament universal: la xafarderia i les enveges, i fer-la personal, com aquell que caloreja un dibuix a llapis amb aquarel·les, ajuntant-hi i descrivint una part de les mateixes experiències. No he llegit el llibre i, per tant, no puc jutjar fins a quin punt l’autora aconsegueix barrejar encertadament les seves vivències amb la trama bàsica de Balzac, construint una obra amb ànima pròpia, però si he vist la pel·lícula i sobre ella puc opinar.

Les primeres seqüències del film no em van provocar cap emoció ni neguit especial, no creen cap atmosfera captivadora, ni calor ni fred, sols una neutralitat distant; ens pressenten a una protagonista poc expressiva i sense cap passió ni vehemència, tant sigui en la contemplació de l’equilibrada natura com en la seva conversa amb el director del banc que l’ha de finançar, una contenció poc creïble més a prop d’un documental que d’una novel·la. Malgrat que aquesta indiferència inicial els paisatges són molt macos i la fotografia és excel·lent, es pot mirar com un quadre i a més hi ha la curiositat de veure com acabarà l’aventura de la llibreria.

Fiquem-nos una mica dins la història: Som a 1959, la protagonista, la Florence Green, vol obrir un negoci en el petit poblet costaner on ha decidit viure, concretament una llibreria perquè no n’hi ha cap al poble; cap estudi de mercat avala la seva decisió, de fet els pocs inputs que té no són gaire encoratjadors perquè la gent d’aquest indret no és gaire lectora; però la seva experiència laboral de joveneta va ser precisament en una llibreria i, per tant, se suposa que és l’únic que sap fer, un medi que domina, també uns records d’uns temps de felicitat. Visites al banc i a l’advocat l’aniran encaminant al seu objectiu; ella té molt clar on la vol posar, un vell casalot que fa molt de temps que és buit, humit i uns mica deixat, però amb caràcter i personalitat, no tothom al poble ho veu adient.
Com és un lloc petit tothom es coneix i tot se sap, per això el seu propòsit provoca un gran rebombori en el si de la comunitat, tant és axis que la Sra. més influent del poble la convida a casa seva a una festa, ha passat de ser invisible a convertir-se en focus d’interès; una oportunitat direu, però ella, tímida i discreta com és, no hi treu massa profit.

A partir d’aquí tot anirà més de pressa: Obrir la llibreria, atendre els primers clients. L’ajuda d’una joveneta que li dona un cop de mà a la botiga en sortir de classe i que li aporta curiosament pragmatisme i maduresa. La relació a través dels llibres amb un enigmàtic Sr. que viu sol en una gran casa, un solitari una mica esquerp i estirat… La cosa agafa una velocitat de creuer sostenible; però la posada a la venda de Lolita de Vladimir Nobokov, un llibre escandalós en aquella època que li proposa un diletant que es mou entre dues aigües, del que ella en fa una gran promoció, li donarà notorietat i moltes vendes, però accelerarà també les maniobres dels que no volen la seva presència i menys el seu protagonisme i les coses se li complicaran…

Voleu saber com evoluciona el seu negoci i la seva relació amb el cavaller misteriós i solitari? Us intriga saber com farà front a les forces del mal? Doncs haureu de llegir el llibre o veure la pel·lícula.

Parlant del film en si trobo algunes coses que em grinyolen; per exemple ens volen vendre la gran passió de la protagonista pels llibres i la lectura, però aquesta passió no ens la mostren per cap lloc, a menys que treure la pols dels llibres de les estanteries amb un plomer sigui una mostra de cultura literària; no ens parlen de cap obra ni del que transmet, sols ens ensenyen les tapes i els títols com si fossin uns fetitxes religiosos, però res del seu contingut, ni una paraula del que comuniquen i transformen; et dona una mica aquella imatge d’impostura de les llibreries falses que alguns usen com a decoració.
Impostura és una definició que podria valer per tota la pel·lícula, tot el temps tens la sensació que aquí hi ha trampa, que ens volen fer veure que hi ha un amor a la literatura i que una llibreria és un temple del coneixement, però en realitat sols és com un decorat de cartó-pedra, una excusa per mostrar-nos les xafarderies i les intrigues d’un poble petit, valdria exactament igual una botiga de vetesifils, una benzinera o un sex-shop.

Quasi tots els personatges són orgullosos, alguns fins i tot altius i la mateixa protagonista no contempla mai el diàleg com a solució, ella va a la seva encara que sigui donar-se de cap contra una paret. El final té una mica aquell regust antic, atrotinat i florit de “la vaig matar doncs era meva”, “si no és per mi tampoc, serà per ningú“. Però no patiu, les últimes imatges són del tipus que la veritat sempre guanya i que el testimoni de la literatura ha perviscut en unes altres mans que el van agafar de les nostres; final feliç.

Em queda el dubte de saber quina part de la Isabel Coixet hi ha dins de la cinta, igual que en el llibre hi ha de la seva autora; quins personatges la reflecteixen; crec que hi ha una mica d’Isabel a cadascun d’ells: Axis la Florence Green és perseverant i tímida, però decidida, fins i tot tossuda; la Senyora altiva; això no obstant, serena; el cavaller misteriós, solitari i capficat; així i tot, solidari i la nena, una mica presumptuosa, amb idees malvades, al final acaba aconseguint el seu objectiu, tenir una llibreria, com devia ser fer pel·lícules per la Sra.Coixet de petita. Punt final, cercle tancat. Finalment, si l’autora, la Penèlope Fitzgerald, fa un copiar i enganxar, entre una creació aliena i les seves vivències personals i crea una novel·la sense esperit propi, la Isabel Coixet fa el propi i ens presenta un entreteniment senzill tant amable com oblidable.

Espanya 2017 (1h 55min)
Direcció: Isabel Coixet
Guió: Isabel Coixet (Novel·la de Penélope Fitzgerald)
Actors: Emily Mortimer, Patricia Clarkson, Bill Nighy, Honor Kneafsey, James Lance,…