A la segona part de Dune recuperarem a Paul Atreides i a sa mare caminant pel desert amb els Fremen i tractant de ser acceptats a la comunitat. L’objectiu és clar: Recuperar el que és seu i venjar la mort del seu pare. Conscient de la seva precarietat vol començar des de sota, coneixedor de les seves fortaleses no dubte del seu ascens.

Portar a la pantalla el llibre de Frank Herbert era un repte monumental sols a l’abast dels més agosarats. Denis Villeneuve no ha volgut cometre l’error de David Lynch, que va haver de mutilar la seva obra per passar-la als cines, i l’ha dividit en dues parts per poder obtenir un metratge total de cinc hores i vint minuts, creu que en té prou per plasmar a la pantalla les sis-centes pàgines del llibre.

Les narracions expliquen uns fets, que són el que llegim i podem resumir amb paraules de forma fàcil, encara que en paral·lel, o millor dit com un fluid que les embolcallen, hi trobem l’atmosfera, la mística, aquella essència que transforma les paraules en sentiments que ens trasbalsen, més enllà de la pura comprensió intel·lectual. Per ben escrit que estigui un llibre, encara que les descripcions que faci siguin precises i acurades, cal que fem ús de la nostra imaginació per fer-nos una imatge mental del que estem llegint; visualitzem al protagonista fins al punt de poder-lo reconèixer pel carrer, podem veure paisatges, cases i ciutats. Segurament per això sovint pensem que els llibres llegits són millors que les seves pel·lícules, ja que el que contemplem a la pantalla no s’ajusta al que hem imaginat en el nostre cervell i ens sentim decebuts.

El director Denis Villeneuve ha dit en algunes entrevistes que el que li agrada plasmar en el cinema és la bellesa plàstica i sonora, fins i tot, ha comentat que odia els diàlegs, que per ell són un turment. Si analitzem les seves darreres obres, no podem sinó donar-li la raó, l’Arribada, Blade Runner 2049 o Dune primera part, són precioses cintes pictòriques que gaudim tant o més contemplant-les que seguint la història en si. Villeneuve va dir que havia necessitat tota la primera part de Dune per estendre el taulell de joc, per crear aquest univers imaginat per Frank Herbert i que, a la segona part es podria concentrar en fer cine i divertir-se. Jo no he llegit Dune, però certament a la primera part ens presenten els personatges, ens expliquen la situació i vivim el factor desencadenant que trasbalsarà la vida del protagonista, que haurà de començar l’anomenat “viatge de l’heroi“, un argument clàssic des de temps immemorials, per tant, en aquesta segona part quedava per contar el gruix de la història.

Són suficients les dues hores i mitja?

En sortir de la sala de projecció vaig tenir una sensació contradictòria, per una part em va semblar massa curta per seguir la narració de forma coherent, alguna cosa em grinyolava, encara que paradoxalment en alguns moments se’m va fer massa llarga pel que realment explicava. Amb això vull dir que la vaig trobar inconnexa, com una sèrie de fets successius que no depenen els uns dels altres, “batalletes” espectaculars i dilatades que sortien del no-res. Així ens presenten a l’emperador i la seva filla de sobte, quan al llarg de la primera entrega hauria tingut més sentit; o recuperem a un vell conegut del protagonista, que creiem mort, que apareix de sobte i que, ben segur, ha viscut una odissea fins a arribar-se a retrobar; històries totes elles que voldríem veure entrelligades per entendre l’epopeia. És com si el director s’hagués dedicat a filmar majestuoses escenes independents i després les hagués enganxat una darrera l’altra, llavors, quan t’enlaires per veure el conjunt, hi veus espais buits que les separen. Villeneuve s’ha divertit de debò fent cinema, la tècnica és immillorable, et quedes sense paraules davant la bellesa que retrata, certament les seves imatges parlen, encara que són com veus en el desert que escoltem inconnexes, tu com espectador et sents perdut en mig de tanta grandesa.


Val a dir que la primera entrega em va enlluernar, tant per la seva estètica com per la seva profunditat mística. Un protagonista molt humà que dubta d’ell mateix i que al mateix temps posseeix una gran força interior, que té somnis premonitoris que el trasbalsen i veu com tot el seu món s’enfonsa i que, finalment, gràcies al seu coratge, trobarà un nou començament. Era una obra rodona, no sols visualment sinó també argumentalment, una narració en tres actes amb un terrible factor desencadenant i on finalment l’heroi s’aixecava d’una dura caiguda i deixava oberta la porta per una segona part que havia de superar-la; malauradament les expectatives no s’han complert.

Denis Villeneuve va deixar clar que tota la part filosòfica i contemplativa de la primera part ja no hi seria a la segona, plantejada com una pel·lícula de guerra èpica, encara que el mateix argument del llibre deixa lloc per algunes reflexions.

El mateix director manifesta que el desenllaç final ens parla dels perills de les religions i els fanatismes; El que primerament es plantejava com una guerra d’alliberament d’una nació sotmesa que reclama el seu dret a existir es converteix en una guerra santa, una croada contra tota la humanitat. Els més radicals s’apoderen del poder. L’estètica dels Fremen i les seves senyeres són molt similars a les musulmanes i la seva gihad.

Els Harkonen se’ns presenten com una dictadura on els seus dirigents queden fora de la llei, no hi ha cap norma moral que no puguin trencar, tal com la Rússia de Putin o l’Alemanya de Hitler. Villeneuve ho escenifica amb les grans parades militars que ens recordaran les de l’“El triomf de la voluntat” de Leni Riefenstahl, del 1935, o en la lluita de gladiadors en un coliseu, totes dues escenes rodades en blanc i negre.

Cal assenyalar l’evolució del protagonista que passa de ser un jove idealista, humil i enamorat a esdevenir una persona “adulta” que prioritza els seus objectius per sobre de tot i que decideix que el fi justifica els mitjans.

Quin son aquests propòsits?

La venjança i el poder.

La història té una terrible moralitat, al final els interessos i el poder és el que compta, deixant un espai per l’ego personal i la masculinitat, l’amor és pels febles i les persones normals no compten per res, són instruments i poca cosa més, les seves vides, els seus cossos, no importen. Sols queda una llum d’esperança representada per una noia jove que defuig el seu rol femení i tria la llibertat.

La meva opinió és que haurien calgut dues pel·lícules més per poder mantenir el mateix to de la primera, però és clar, es va fer un contracte per dues i si tenim en compte l’èxit de taquilla d’aquesta entrega, l’aventura ha sigut un negoci rodó. El film acaba deixant la porta oberta per una tercera entrega, que ja ens han avisat que es basarà en el segon llibre de Frank Herbert sobre el tema; El messies de Dune.

La pel·lícula és exactament el que Villeneuve va decidir fer, una cinta de guerra èpica impecablement executada i amb una bellesa visual enlluernadora. Agradarà als fans del gènere.

USA 2024 (2 hores 46 minuts)

Direcció: Denis Villeneuve

Guió: Denis Villeneuve, Jon Spaihts (Novel·la de Frank Herbert

Actors: Timothee  Chalamet, Zendaya, Rebeca Ferguson, Javier Bardem, Austin Butler,  Josh Brolin, Florence Pugh, Christopher Walken, Stellan Skarsgard, Lea Seidoux, Charlotte Rampling, …