L’acció ens porta a trenta anys més tard de la primera pel·lícula, en K, un nou policia Blade Runner, segueix la pista d´un replicant a qui cal retirar de circulació, en el camí trobarà unes inquietants proves sobre la morfologia i capacitats reproductives dels Nexus 6, un descobriment que pot capgirar l´equilibri entre els humans i els sintètics. Les autoritats en primer lloc, i un magnat que té ara l’exclusiva de la seva fabricació, tractaran, cadascú per al seu cantó, de trobar aquesta baula perduda. Algunes evidències pertorbadores implicaran emocionalment a K creant un conflicte entre l’oficial i el personal que encara donaran més interès a la seva recerca.

Blade Runner, estrenada a 1982, va fer un gir transcendental als films de ciència-ficció, un canvi de tendència iniciat tres anys abans, més tímidament això si, amb Alien; la revolució va ser tan gran, alhora argumental i estètica, que no va ser compresa per la majoria del públic ni de la crítica d´aquell moment i va ser infravalorada. Tal com ha anat passant amb la història de la pintura, que cada nou estil ha necessitat un temps per ser paït, pensem un moment en què va passar amb l´impressionisme o l´art abstracte, això mateix va succeir amb la pel·lícula de Ridley Scott, que avui en dia és considerada objecte de culte; personalment recordo sortir del cine colpit, fins al punt de no saber si m´havia agradat o no, incapaç de pair un possible futur tan tenebrós. Mítica, trasbalsadora, visionaria i venerada per molta gent, el repte de donar-hi continuïtat no podia ser més difícil, segurament per això en trenta-cinc anys ningú havia gosat fer-ho, el risc de fracàs era enorme.

Per això mateix, l´aposta de Denis Villeneuve en fer-se càrrec del projecte era arriscada, ja que si seguia la línia trencadora de l’original, hauria de ser absolutament diferent, tant des del punt de vista narratiu com estètic, hauria d’innovar, buscar camins mai recorreguts i possiblement ser també incompresa per al públic i la crítica, però llavors no seria un negoci rendible. L´altra opció era fer una segona part, una continuació de la primera tractant de buscar una nova intriga i continuant amb la seva ambientació futurista caòtica; possiblement tothom la trobaria inferior a l´original perquè sol passar. Per exemple, quan es va fer la primera seqüela d´Alien, el director James Cameron va fer un plantejament diferent i, mantenint l’estètica, va convertir el thriller terrorífic inicial amb un film d´aventures bèl·liques; va calcar detalls importants, canviant al gat per una nena, més manipulador, i copiant la lluita final entre la protagonista i el monstre bescanviant astúcia per força. No va ser trencadora com la primera però si una obra poderosa de ritme trepidant, també un gran èxit.

El director canadenc opta per un cert continuisme i ho ha fet de forma brillant. Necessitava explicar que havien passat coses en aquests trenta anys que justifiquessin la situació actual i per fer-ho fugint d´una el·lipsi exagerada es van crear tres curts fora de la pel·lícula en si. El primer es titula “Blade Runner Black Out 2022“, que situa l’acció tres anys després de la primera, és el més llarg dels tres, quinze minuts, i és d’animació, està creat per Shinichirō Watanabe, un icònic director japonès de manga. En ell, una nova generació de replicants, Nexus 8, amb una data de caducitat més llarga, són perseguits per als humans per linxar-los. Alguns d´ells es rebel·len en donar-se compte que no són més que esclaus i provoquen una sèrie d´explosions nuclears que deixen a la terra a les fosques per alguns anys, es perden basses de dades i axis ells són més difícils d´identificar i perseguir. En el segon, “Nexus Dawn 2036“, veiem com un magnat, Niander Wallace, que amb els seus avenços en producció de proteïnes ha assolit la fita de frenar la fam a la terra, aconsegueix que es retiri la prohibició de fabricació de replicants, en vigor des del 2023 arran dels atemptats que van provocar, presentant un model més fiable, els Nexus 9. Finalment el tercer i últim , “Nowhere to run, 2048” fa ja referència a personatges de la nova entrega. Els dos últims curts van ser dirigits per Luke Scott, el fill de Ridley Scott, que va dirigir el film original. No és imprescindible veure cap dels curts per entendre l´història, però li donen continuïtat amb la seva predecessora i més profunditat, ja que ens mostren les motivacions dels replicants; tots tres curts es poden trobar fàcilment a la xarxa.

Si ens centrem ja en la pel·lícula, el primer esment ha de ser per l´elegància de les seves imatges, sovint hipnòtiques i la seva inqüestionable força visual, que es pot admirar de forma contemplativa més enllà de l´argument, et toquen els sentits i et permeten somiar en altres mons, passats o futurs, reals o imaginats, que pots copsar perfectament. El tractament de la llum, dels colors i les textures és notable i original.

Blade Runner era un thriller trepidant, fosc, pessimista, també una història d’amor apassionada, però en el rerefons, la recerca desesperada i obsessiva d´una identitat dels replicants, li donava una transcendència filosòfica de molt més gruix que la carcassa exterior, que finalment atrapava també als protagonistes; Roy escollia el perdó i la compassió per tal de deixar un llegat, la parella Deckard i Rachael, que desconeixien els seus orígens, fugien junts desafiant el seu destí, aquesta segona capa es convertia en l’ànima de la cinta. Precisament aquesta unió és la que dóna peu a l’actual obrint un altre misteri.

La cap de l´agent “K “té les idees molt clares, li diu: “Hi ha una barrera invisible que separa la gent, si creguessin que aquest mur no existeix, llavors seria el caos”, per això les ordres que li dóna són ben clares: Destruir tot allò que sigui una porta, per petita que sigui, que uneixi aquests dos mons. En la pel·lícula aquesta muralla separa humans de replicants, però el símil podria servir per a qualsevol cosa. El comunisme a USA, per exemple; no es pot permetre que la gent pensi que hi pot haver una comunitat per sobre de l´individu, va contra l´esperit americà; o la unitat d´Espanya, sagrada i eterna, no es pot permetre que uns pocs triïn el seu futur sense el permís dels qui manen a Madrid.

Tornant al film, els replicants no poden existir sense la mà creadora dels homes, que poden decidir si viuen o moren, per això la sola possibilitat que poguessin reproduir-se esgarrifa a les autoritats, doncs això els faria lliures. No tothom pensa així, Niander Wallace, l´actual fabricant dels replicants, fa temps que cerca desesperadament aquesta fita: convertir-se en deu creador de tota una nova raça a la qual podria controlar. L´agent “K” haurà per tant de lluitar en dos fronts, els replicants rebels i els sicaris de Wallace; només en dos fronts? Doncs encara n’hi ha un tercer, interior i més pertorbador, els dubtes sobre la seva pròpia identitat.

“K”, repeteix constantment els tests de personalitat i equilibri que li demana el sistema, com si fos la revisió dels paràmetres del teu cotxe, per saber que tot funciona de marera òptima, o si ha de passar pel mecànic o desballestar-lo i comprar-ne un altre, aparentment això no el neguiteja. Viu feliçment en parella, podrim dir, a casa té una assistent sexual en forma d’holograma que l’afalaga, i en aquest cas els seus sentiments mutus semblen anar més lluny dels estàndards de fabricació, això li fa pensar, potser somiar en una realitat que no té. En aquest sentit Hi ha una escena sota la pluja de gran força romàntica, es poden estimar les màquines? En el transcurs de la investigació descobrirà pistes que lliguen amb els seus records del passat. Però si això no és possible!!!, els seus records són inventats i posteriorment implantats, per donar-li estabilitat emocional. Alguna cosa no li lliga i emprendrà una recerca d´aquest passat inexistent, en paral·lel amb el cas en què treballa, perquè són carreteres nocturnes que semblen convergir inexorablement.

Amb la seva recerca arribarem a una fantasmagòrica ciutat de Las Vegas abandonada per causa de la contaminació nuclear. Una recreació amb moltes capes, presidida per dues estàtues gegantines de dues noies nues híper sexualitzades que et donen la benvinguda al paradís perdut. Les reproduccions hologràfiques que ofereixen serveis sexuals als ciutadans o als replicants són una constant a la pel·lícula, com els romans que oferien pa i circ, en el món creat per Villeneuve s´ofereix sexe explícit com un producte de consum més. A la ciutat entrarem en un hotel que podria ser perfectament el d'”El Resplendor” de Kubrick, dins trobarem un homenatge als grans mites de la cultura americana, i en aquest paratge tan evocador el present es retrobarà amb el passat i això donarà força i ritme a un film que transitava massa lentament.

A Blade Runner, el món distòpic creat per Ridley Scott, emergia quasi de forma natural i no buscat, com a protagonista de la història, de dintre cap a fora; era una premonició d´un futur terrible no desitjat, un malson del qual volíem despertar, però que bevia del multiculturalisme i la dispersió, en contraposició amb un pensament convergent cap a l’excel·lència, que mostrava un caos i un desordre en lloc de la pau i la tranquil·litat somiada, però que era tan versemblant i creïble que ens omplia de desassossec. A aquesta 2049 s´ha tractat d´igualar la importància del marc, però s´ha fet a l’inrevés, de fora cap a dintre, de forma que té, artificialment, quasi més pes el farciment que el gall, com diem els catalans.

Respecte al contingut passa una mica com amb la primera, ja que tot queda indefinit i permet moltes possibles lectures de continuïtat, però si el missatge de l’original eren unes preguntes eternes: Qui som?, d´on venim?, cap a on anem? I la necessitat de transcendir deixant un llegat, a aquesta et quedes amb la felicitat de poder aplegar a un pare amb el seu fill, un concepte molt més terrenal, però també l’afirmació que els essers artificials poden tenir consciència, no sols de la seva existència, sinó també dels seus sentiments i actuacions més enlairades que els mateixos humans. Un avís de cap a on ens poden portar els avenços en intel·ligència artificial?, caldrà reconèixer els drets dels nous vinguts?

Estem davant d´una obra major, de moment no tant com la seva predecessora, que de ben segur té molts peatges a pagar als productors, qui sap si, com a la primera, es farà també un director’s cut, que canviï totalment el final.

Com hem dit un film ben dirigit, amb una fotografia i una llum excepcional, potser massa llarg per als plantejaments que fa, o massa curt, on a mi m´ha costat d´identificar a l´actor principal amb el personatge que interpreta. Sigui com sigui de visió imprescindible pels amants del setè art.

USA 2017 (2 hores, 43 minuts)

Direcció: Denis Villeneuve

Guió: Hampton Fancher, Michael Green (Història: Hampton Fancher) (Personajes: Philip K. Dick)

Musica: Hans Zimmer, Benjamin Wallfisch

Fotografia: Roger Deakins

Actors: Ryan Gosling, Harrison Ford, Ana de Armas, Jared Leto, Sylvia Hoeks, Robin Wright, Mackenzie Davis, Carla Juri, Lennie James, Dave Bautista, Barkhad Abdi, David Dastmalchian, Hiam Abbass, Edward James Olmo,…