Som a Creekville, un poblet de Carolina del Sud, a 1973, la Beth, una espavilada i alegre adolescent, manté una relació especial amb el seu oncle, en Frank, amb qui té complicitats que no pot tenir amb la resta d’adults del poble, la seva família inclosa i ni tan sols amb les seves amigues que només pensen a trobar un marit. Quan ella va a estudiar a la Universitat, a Nova York, coincidirà amb en Frank que dóna classes allà i descobrirà que és gai. Un viatge de tornada al poble en cotxe per assistir al funeral del patriarca familiar els acabarà d´unir per sempre, a l´hora que la trobada transformarà les relacions familiars i farà caure molts prejudicis.

Aquest film t´atrapa des del principi per la seva qualitat formal: fotografia, enquadraments, moviments de càmera, ambientació, paleta de colors, tot plegat una meravella. La primera escena a la cuina és encisadora, una càmera movent-se com si fos un personatge més, i així anem coneixent a tothom fent-nos sentir al bell mig de l’estança, per després anar a buscar, com de puntetes, a la protagonista i narradora, que està asseguda parlant amb el seu tiet. Aquest és també un dels puntals de la pel·lícula, la figura que ens va desgranant la història, això ens permet veure les situacions des de la seva mirada fresca, innocent, desproveïda de prejudicis, però amb més criteri i sentiments que la majoria de persones que l’envolten.

Què fa que una noieta adolescent se senti atreta per un professor universitari gai?

Possiblement, ell sigui la feminitat en el sentit pur, la sensibilitat, la vulnerabilitat, però també l’experiència de la vida, ben allunyat de les seves companyes depredadores que veuen en les altres noies a una rival o una aliada, segons el cas, i en els homes una presa o un depredador, segons la circumstància. També representa la modernitat, la llibertat en majúscules, o simplement aquella persona que et parla i que t´escolta sense cap segona intenció, sense voler marcar-te una direcció obligatòria però capaç de donar-te un consell de franc. És el confident perfecte i això per una noieta com la Beth és molt atractiu.

La diferència que retrata la pel·lícula entre el poble i la ciutat és brutal, potser són pocs quilòmetres, però els separen uns cinquanta anys evolutivament parlant. L´anonimat de Nova York permet a les persones actuar amb més llibertat sense por de ser contínuament observats i jutjats, com passa a Creekville, paradoxalment la gran aglomeració de persones permet crear grups de convivència amb interessos comuns. Contrasten les reunions familiars encotillades al poble amb les festes lliberals als apartaments de la ciutat.

 El film adopta el format road movie quan agafen el cotxe de tornada cap a casa per assistir a sepeli, més o menys a migmetratge, això ens permet gaudir de la bellesa dels paisatges i de l’estètica de la carretera, els cotxes i els motels. Aquest viatge és com un abans i un després en la cinta. De cop i volta, el to assossegat es torna tens, les esperances deixen lloc als retrets, la foscor s´obre pas sobre la llum i el realisme es veu superat pels tòpics. La situació dramàtica de la pèrdua del pare es barreja amb els records viscuts en el passat en situacions traumàtiques per la seva orientació sexual, tot convergeix en una tempesta emocionalment perfecta i devastadora per en Frank.

Tot s´enfonsa a la cinta quan el director tracta de dulcificar l’horror amb situacions falsament còmiques i fora de lloc, protagonitzades principalment per la histriònica parella d´en Frank. Es pot trobar la pau i l´equilibri sense necessitat de recórrer al patetisme i el ridícul, sense tractar de trobar un bonisme difícilment creïble; no tot s´arregla amb sucre per fer un bon pastís i això, en aquest cas, el director no ho ha sabut fer.

El problema és que la pel·lícula va de més a menys i la novel·la per adults de les primeres seqüències deixa pas al còmic per adolescents, encara que probablement tot és premeditat per agradar a tota classe de públic, que pot marxar feliç a casa amb la seva comedieta sota el braç.

Cal llavors enlairar-se una mica, quedar-se amb les coses positives de la cinta, que superen àmpliament a aquest desenllaç maldestre. En el vessant de les idees hi trobem la meravellosa relació de la Beth amb el seu tiet, el missatge de normalitat d´unes relacions abans estigmatitzades, l´esperança en la joventut i en un món millor i més inclusiu; artísticament parlant, hi ha una fotografia càlida i serena, de fet molts dels seus fotogrames són quadres dignes de penjar en un museu, els paratges naturals i el somriure de la Beth, net i fresc com l´aigua d´un rierol de muntanya. Molt recomanable.

USA 2020 (1 h 34 min)

Direcció: Alan Ball

Guió: Alan Ball

Actors: Paul Bettany, Sophia Lillis, Peter Macdissi, Steve Zahn, Judy Greer, Margo Martindale, Stephen Root, Burgess Jenkins,…