Una noia de 53 anys, l’Anja, que havia patit un càncer de pulmó feia un any i del que deien que ja estava curada, va al metge per uns mals de cap i problemes de visió. Li detecten un tumor al cervell. Ella és una brillant directora de teatre i coreògrafa i té sis fills, dos de propis i quatre d’una antiga relació de la seva parella, un reconegut productor. El seu món s’enfonsa, tant pels greus problemes de la malaltia, com per l´impacte en la família i sobretot en la parella, ja que passaven per una mala època. El què podria semblar un drama depriment es transforma en un cant optimista a la família, els amics però sobretot a l´amor.

Començaré dient que el film està basat en una història real, la de Maria Sødahl, la guionista i directora de la cinta, que va passar també per aquest mateix tràngol. Diu, que durant el procés de redacció del guió, va haver de trobar aquell delicat equilibri per construir una història personal en lloc d’airejar-ne una de privada, ser capaç de compartir un material tan sensible, on inevitablement sorgien situacions d´una gran cruesa que la tocaven emocionalment, ser capaç de compartir una història que fos universal i on molta gent es pogués sentir representada. Us he de dir que la pel·lícula ho aconsegueix de forma brillant, sense amagar res i també sense violències, ja que sovint sentim parlar els seus silencis tant com les seves paraules.

És una pel·lícula vertiginosa, són només set dies de la seva vida, entre el 24 de desembre i l´1 de gener, i hi passen moltes coses, festes, celebracions, sopars, dinars, compres i entre tantes visites als metges, molts especialistes, moltes proves, diagnòstics, decisions, en uns dies en què la majoria de persones, metges inclosos, estan mig de vacances de Nadal, tot plegat una mica estressant. Si a tot això hi afegim que no es troba bé, que no pot dormir a les nits i que pren unes pastilles amb forts efectes secundaris, ens trobem dins d´una situació difícil de gestionar. Quan veiem com ho fan els protagonistes no podem sinó admirar la seva sang freda, en tant que sentim com ploren dins dels seus cors.

Gaudir de coses que volies fer, però que no vas arribar a fer per manca de temps o de valor, dir a la persona que estimes que l´estimes, però també totes aquelles coses dolentes que vas pensar, sentir, però vas callar, treure´t de sobre aquell pes que abans podies portar, però que ara t´està ofegant, fer aquelles preguntes que mai havies gosat fer sense por que no t’agradi la resposta. L’estranya sensació d’estar a mig camí entre redirigir la teva vida cap a un altre rumb amb altres prioritats i acomiadar-te al mateix temps d´aquells que estimes; és possible gestionar una tal tempesta de sentiments i emocions? També hi ha retrets, ella li diu al seu marit:

“Calia una sentència de mort perquè obrissis els ulls i fessis el correcte, ara que tot ja s´ha acabat?”

Aquest és l´argument de la pel·lícula, una història que no deixarà a ningú indiferent perquè és tan plena d’emoció que desborda la ficció i ens afecta a tots nosaltres.

Amb tot el que he insinuat podríeu pensar que som davant d´un drama d´aquells que sols es poden veure amb el mocador a la mà i eixugant-te constantment les llàgrimes, una d´aquelles teràpies del cinema en les que després de molt plorar surts pensant el dura que és la vida i la sort que tens tu. Doncs res d´això, és una obra molt sòbria, dura això si, però amb uns protagonistes molt reals que enfronten de cara la tragèdia que els ataca, que deixen sortir l´amor que senten l’un per l´altre i que restava intacte amagat en un indret de la seva ànima. Dit així, pot semblar que la protagonista i el seu company, en Tomàs, són de pedra picada, de cap de les maneres, l‘Anja es va a poc a poc sentint insegura, tan físicament com d´esperit, una incertesa que li revela la seva vulnerabilitat i per descomptat la por, al dolor i a desaparèixer d´aquest món deixant a tothom allà; en Tomàs comença a sentir la pèrdua de forma anticipada i ho deixarà tot per ella. Una obra positiva, però mai auto indulgent, que declara que la força més gran d´aquest món és l´amor, capaç de superar la implacable certesa de la mort.

El guió és absolutament real, la direcció sòbria buscant la proximitat amb els personatges i les seves expressions, colors càlids en general a casa i freds a l´hospital, unes actuacions boníssimes dels seus protagonistes, la narració t´atrapa i les escenes finals són impressionants, veiem un pla zenital de la protagonista estirada a la llitera, circulant pels passadissos de l´hospital com si flotes en l´aire amb la cara serena, que a mi em van recordar les imatges del protagonista surant sobre els camps de blat a “Gladiator” de Ridley Scott, en resum un film imprescindible per tothom.

Noruega 2019 (2 hores, 6 minuts)

Direcció: Maria Sødahl

Guió: Maria Sødahl

Actors: Stellan Skarsgard, Andrea Bræin Hovig, Elli Rhiannon Müller Osbourne, Eirik Hallert, Steinar Klouman Hallert, Johannes Joner, Gjertrud L. Jynge, Alexander Mørk Eidem, Dina Enoksen Elvehaug, Knut Magne Uv, Thomas Tetens Moe, Einar Økland,…