Un cap de la droga americà, establert a les illes britàniques, acostumat a moure´s dins l´alta societat anglesa, vol vendre el seu negoci per portar una vida més relaxada dintre de la legalitat. El que hauria de ser una retirada tranquil·la es complicarà per l’aparició de personatges ben variats: la màfia xinesa, la russa, un comprador americà enigmàtic, un editor de la premsa groga i un grup de rapers esportistes dirigits per un líder que sempre va un pas endavant de la resta. Anirem coneixent els fets, com si ens estiguessin explicant el guió d´una pel·lícula, en una conversa nocturna entre un investigador i el lloctinent del magnat. Un film trepidant on no tindrem ni un minut de repòs.

El director Guy Ritchie es va donar a conèixer a casa nostra amb “Snatsh. Porcs i diamants” del 2000, una obra on barrejava lladres de diamants, pinxos, apostes il·legals, boxa, molta violència i girs inesperats de guió amb situacions caòtiques, la pel·lícula va ser molt ben valorada pel públic i la crítica. No va ser fins al 2008, quan amb “RockanRolla” va tornar a fer una cinta rellevant, també farcida d´equívocs amb mafiosos tant anglesos com russos i amb un outsider com a protagonista, un perdedor com a única persona digne d´aquest nom. Després arribaren les dues pel·lícules sobre Sherlock Holmes, una incursió en forma de còmic, ben allunyada a l´esperit original de l’obra, una mirada a l’època victoriana on sols ressaltava una estètica idealitzada. Amb “Operació U.N.C.L.E” va fer la seva lectura de James Bond i de la sèrie “Els venjadors” amb una recreació de l´agent de CIPOL, això passava al 2015; quatre anys més tard trobem aquest film on en Guy Ritchie segueix fidel als seus principis i ens mostra novament el millor d´ell mateix.

Molts cops m´heu sentit dir que no soc gaire aficionat a les pel·lícules de gàngsters, no m´agrada la seva forma de blanquejar la delinqüència, de mostrar-nos que són persones tan normals com nosaltres que estan fent una feina qualsevol, uns van a la fàbrica o a l’oficina i d´altres venen drogues, extorsionen o maten; la magnifica “Un dels nostres”, del 1990 de Martin Scorsese és un bon exemple d’això que us dic, m´incomoda, no li trobo gens de gràcia a com es prenen la vida els personatges. Hi ha excepcions com “El Padrí” de Coppola o L’Irlandès, l’últim film de Scorsese, ja que ens mostren homes amb les seves misèries, tota una vida amb les seves grandeses i desfetes. Aquesta d´avui entra també dins de les excepcions perquè és com una exageració absolutament inversemblant, una broma a vegades una mica macabra, una pintura entre preciosista i naïf, una mirada distant i superficial del tema, un “Còmic” filmat, un divertiment allunyat de la realitat, on els personatges són caricatures idealitzades que entendrem perfectament que no poden existir de debò, perquè ja no és la realitat.

Un dels punts rellevants de la pel·lícula és com ens expliquen la trama, té molta importància el muntatge que juga contínuament amb salts temporals, de fet, els primers deu minuts no saps exactament quina mena d’història t’estan explicant. Per altra banda, també dir que és absolutament manipuladora, que et tenen enganyat mitja pel·lícula, i d’aquesta forma el director t’exhibeix un esquer i quan el mossegues veus que t´han enredat. Aquest plantejament té lògica, ja que al ser un personatge el que explica una història a un altre pot jugar en el que ensenya i el que amaga, com en una partida de cartes, per l´altre costat, aliè a tot això, tenim al protagonista, en Mickey, interpretat per un sempre solvent Mattew McConaughey, vivint la seva realitat.

 Així, en la primera part ,ens aniran presentant als personatges, que no són pocs, de la mà d´en Hugh Grant, l’investigador xantatgista, per tant caldrà estar molt atents encara que puguem estar despistats, després i d´una forma trepidant veurem els problemes que es va trobant en Mickey i com el seu lloctinent, excel·lent Charlie Hunnam, ho anirà resolent tot in extremis, per acabar tindrem un desenllaç en què aprofitarem, si hem estat prou atents, per desfer tots els nusos mentals que ens ha anat lligant el director. Una clàssica obra en tres actes perfectament definits, l’essència del teatre des de l’època grega.

En aquesta pel·lícula, destacaria els papers que juguen els teòricament secundaris, convertint la cinta en un treball coral, cada personatge està sòlidament construït i cadascú d’ells podria ser protagonista d´una altra pel·lícula, la podríem veure com en escenaris diferents que anem veient a l´hora.

Molt ben dirigida, un guió sòlidament estructurat i complex, una estètica molt especial i acurada en tots els detalls, sembla que estiguem en una desfilada de moda, que passegem per una exposició de mobles clàssics, tot plegat un aparador de luxe i bona vida, amb unes molt bones actuacions i un ritme trepidant basat, tant en diàlegs intel·ligents com amb escenes d’acció, que fan d´aquesta pel·lícula un entreteniment de primer ordre.

Regne Unit 2019 (1 hora, 53 minuts)

Direcció: Guy Ritchie

Guió: Guy Ritchie (Historia: Guy Ritchie, Ivan Atkinson, Marn Davies)

Actors: Matthew McConaughey, Charlie Hunnam, Hugh Grant, Colin Farrell, Eddie Marsan, Henry Golding, Michelle Dockery, Jeremy Strong, Jason Wong, Jordan Long, Russell Balogh, Chidi Ajufo, Lyne Renee, Max Bennett, Eugenia Kuzmina, Togo Igawa, Tom Wu,…