Una pel·lícula força original i pertorbadora que posa a prova les nostres percepcions, on hi ha detalls que ens poden fer pensar que alguna cosa no ens acaba d’encaixar en el guió i que en realitat ens estan donant la pista sobre la realitat de la història. Veiem com una noia, que té dubtes sobre la seva relació, viatja amb el seu xicot en mig d’una tempesta de neu, per conèixer els seus pares. Un cop allà res serà normal, el pas del temps embogirà, tot es tornarà més confós i començarem a sospitar que el que veiem no és el que sembla sinó els pensaments d’una ment trasbalsada.

El guió de la pel·lícula, escrit pel mateix director, està basat en un llibre del mateix títol del canadenc Lain Reid, que ens descriu les darreres hores d’un home vell que es vol suïcidar, i fins i tot els pensaments que passen per la seva ment revoltada i enterbolida en aquells dramàtics moments, precisament aquesta segona part és la que la pel·lícula ens descriu més àmpliament, quan ell recorda el passat i imagina com haurien pogut ser les coses i com hauria pogut canviar la seva vida si hagués pres decisions diferents, sobretot si hagués tingut una altra mena de relació amb les noies. En el llibre aquesta situació queda perfectament explicitada, però no al film, ja que sol veiem fugaces aparicions d’un home gran que no lliguen amb la resta de la trama i fins a les darreres escenes no intuïm que el que acabem de veure no és estrictament real sinó imaginat.

Els protagonistes; una noia, de la que al principi sols hi sentim la seva veu interior plantejant-se dubtes sobre la seva relació amb la seva parella, mentre suposadament es mou per casa seva i que finalment ens mostraran a la vorera del carrer en un pla zenital amb la neu que comença a caure-li a la cara, com si algú l’estigués vigilant des de dalt, de fet veiem uns segons a un home gran mirant per la finestra; el segon gran protagonista és el seu xicot, que arriba amb un somriure a recollir-la amb el seu cotxe, bufanda i barret de llana al cap sembla molt més feliç que ella; començaran llavors una conversa on tindrem la sensació que ell és capaç de sentir els pensaments d’ella. La nevada és cada cop més forta i la carretera està pràcticament buida, ells dos sols a dins del cotxe navegant en mig de la tempesta, pensareu

per què no s’aturen i busquen refugi? per què no tornen?

Entremig del seu recorregut tornarem a veure instants de l’home vell, anant cap a la feina o netejant a un institut on treballa, de moment no entenem que hi fa allà. Després estan els pares d’ell, que viuen a la granja i que sense cap dubte ens semblarà que estan representant el seu paper, de forma exagerada i estranya, com si fos una obre de teatre bufa, també un gos molt particular que no para d’espolsar-se. Es veu clarament que ella se sent incòmode, com si en realitat no hi fos allà i llavors comencen les situacions cada cop més surrealistes, misterioses i fins i tot terrorífiques, doncs tindrem la sensació que ella està atrapada en un lloc on no voldria estar.

Entre el cotxe i casa dels pares transcorre la major part de la cinta, que cada cop ens plantejarà més dubtes que respostes, ja de tornada i després d’aturar-se per comprar uns gelats en mig de la tempesta de neu, agafaran una fantasmagòrica carretera secundària que els portarà a un gran edifici que ens farà pensar en l’hotel de “El resplendor“, el terrorífic film de Kubrick, on us estareu amb l’ai al cor i on aquest cop si, podeu intuir de què va aquesta història, doncs retrobarem a l’home vell i una llumeta s´encendrà. No tindrà un final tan explícit com el film de Kubrick, ja que algunes escenes oníriques us faran ballar el cap i haureu de lligar fils, gaudireu d’un bon repte.

Està clar que, si d’una pel·lícula exigiu que us conti una història lineal que es pugui tocar i on tot encaixi, aquesta no està feta per vosaltres, ja que entra en el terreny de la imaginació i més encara dels desvaris de la ment. Per contra, si cerqueu coses noves i teniu la ment oberta a les sorpreses, si voleu fer de Sherloch Homes esbrinant que passarà, si creieu que el cinema ha d’evolucionar com ho fan totes les arts, segurament aquest film us meravellarà.

Hi ha més coses, el cinema és un art plàstic i, per tant, les imatges importen tant o més que la història en si, aquest film té arguments artístics de pes, començant per la seva fotografia i la increïble paleta de colors que utilitza, seguint per la seva il·luminació que surt més enllà de la pantalla i ens envolta, tal com els hi passa a alguns pintors, la direcció és cuidada i atrevida, surt del que és corrent, defuig la vulgaritat, també el seu muntatge és rellevant. Si pensem que també és un art escènic trobarem en aquest film unes actuacions de primeríssim ordre doncs els dos protagonistes principals fan un treball excepcional tal com ho reconeixen premis i nominacions. Fins i tot té una escena de dansa que podria estar en un bon musical, és un compendi del setè art.

Si volem estar al dia de les avantguardes del cinema, trobarem en I’M THINKING OF ENDING THINGS , que podríem definir com a independent, però també comercial, detalls propis de films experimentals, que en alguns moments ens podrà recordar el surrealisme i la crítica social de Buñuel. Si us agrada el cinema heu de veure aquesta pel·lícula.

USA 2020 (2 hores, 14 minuts)

Direcció: Charlie Kaufman

Guió: Charlie Kaufman (Novel·la: Lain Reid)

Actors: Jessie Buckley, Jesse Plemons, Toni Collette, David Thewlis, Guy Boyd, Colby Minifie, Jason Ralph, Abby Quinn, Teddy Coluca, Ashlyn Alessi, Hadley Robinson, Dj Nino Carta, Austin Ferris, Dannielle Rose,…