Una parella de Boston, la Martha i en Sean, veuen morir a la seva filla tot seguit d´haver-la parit a casa seva amb l´auxili d´una llevadora, ho vivim amb ells en un portentós pla seqüència de gran dramatisme just a l´inici de la cinta. Ella queda totalment abatuda per la pèrdua, la relació de parella pateix fortes tensions pel fracàs d´aquest projecte comú i per acabar-ho d´adobar la mare de la Martha, una persona dominant i també colpida, vol que es facin les coses a la seva manera iniciant una demanda criminal per imprudència contra la llevadora. En mig de tot aquest caos emocional i físic la Martha lluita per superar el dolor i tornar a la normalitat. Un film ple de simbolismes i bellesa.

Hi ha imatges de gran força plàstica en aquesta pel·lícula, ens transmeten la tristesa, ens traspuen el dolor i la soledat de la protagonista, ens embolcallen de la seva desesperança perquè en aquests moments no percep cap llum a la foscor i no veu cap futur a la seva vida, el seu dia a dia passa sense compartir res amb ningú, en una relació parasitaria doncs tota la seva existència transita sols per al seu interior, sentiments no desitjats que ella no pot controlar. La seva mirada només s’atura amb nenes petites d´ulls innocents que es va trobant per tot arreu i que li recorden dolorosament la seva pèrdua.

Els nombrosos simbolismes fan de fil conductor: Un pont que es va construint a poc a poc amb els dos extrems que es van acostant sense per tant arribar a tocar-se, ens mostra la seva incapacitat de connectar amb el món unànimement real; les aigües glaçades del riu que baixen plenes de glaçons, fragments esmicolats com el seu cor, la neu, la boira, som a l´hivern i no veiem el sol en cap moment, tot tant fred i desolat com la seva ànima; les pomes, apareixen moltes pomes en el film, ella les agafa, les mira, les olora, les acarona, les mossega, les paladeja, se les posa a la butxaca, fins i tot extreu les seves petites llavors i fa un planter casolà amb rodonetes per desmaquillar-se de cotó perquè germinin, no serà fins al final que descobrirem emocionats el seu significat. Tot ens acompanyarà a nosaltres i a la Martha en el seu dol.

Pensareu que som davant d´un film tètric, d´un drama insuportable, d´una història profundament pessimista que ens deprimirà; de cap de les maneres, simplement ens expliquen una situació dura d´assimilar, com tantes altres que hi ha a la vida, però és clar, la mort no té lloc a la nostra societat, l´amaguem, és un tabú, més encara si mor un infant. La protagonista ha de lluitar per superar la situació, ha de reconstruir un darrere l´altre aquests fragments esmicolats d’ella mateixa, desfer tots els seus somnis trencats i il·lusions passades, per poder tornar a començar de nou des de zero i poder tenir novament somnis i il·lusions renovades, una nova vida. Acceptar la realitat, recuperar sensacions positives, perdonar als altres, deixar enrere els pesos que l´enfonsaven i l´ofegaven, perdonar al món sencer i sobretot perdonar-se a ella mateixa, per poder tornar a estimar.

A les acaballes ella tornarà a veure la llum, entre llàgrimes, mentre els reactius fotogràfics li mostren a poc a poc la cara de la tendresa. Podrem després escoltar el seu monòleg, sortit de dins del seu cor on finalment l´amor ha substituït a la buidor, pensar en què hauria volgut la seva filla, un ésser innocent i ple de bondat. La veurem sortint a córrer al matí per un camí nevat, “mens sana in corpore sano”, després endreçar les coses i retrobar la pau. El film ha seguit en paral·lel el seu periple dolorós i difícil, però necessari, per poder arribar a un final pler d´esperança i optimisme. De les llavors de la poma, germinades entre cotons dins de la nevera, d´aquella olor meravellosa que ella va sentir i que mai podrà oblidar, naixerà un pomer esponerós.

Artísticament, estem davant d´una gran pel·lícula, de les millors de l´any, de fet si som cinèfils reconeixerem en ella homenatges a molts altres bons films; el director sap combinar primeríssims plans, que ens fiquen dins de l´ànima de la Martha, amb altres de generals que ens permeten copsar perfectament la situació, de forma que cadascú pot fer la seva pròpia lectura, en aquest sentit es molt inclusiva i poc manipuladora; sovint la càmera està descentrada perquè puguem observar detalls rellevants. Tenim el tractament d´exteriors i de paisatges urbans, que asserenen la narració, la pacifiquen, a l´hora que reflecteixen l´estat d’ànim de la protagonista.

Hi ha converses acalorades, baralles, tensió i crits alternats amb silencis, alguns profundament dramàtics i altres simplement introspectius. Hi ha el pla seqüència inicial que és tota una lliçó de cinema i que provoca una tensió quasi insuportable per l´espectador.

Per aconseguir tot això, el director sap escollir els enquadraments precisos, juga amb la profunditat de camp, amb els reflexos de miralls i vidres, en la divisió de la pantalla, fa els moviments de càmera necessaris amb gran elegància. Una molt bona fotografia ens fa gaudir de cada fotograma i per descomptat el treball dels actors és brillant, la Vanessa Kirby enlluerna amb la seva interpretació de la Martha i l’ Ellen Burstyn és absolutament convincent en el seu paper de mare dominant i ferida en el seu orgull de classe, les dues aspiraran als Òscars. Sense cap dubte, si us agrada el bon cinema, no podeu deixar de veure aquesta cinta.

Canadà 2020 (2 hores, 8 minuts)

Direcció: Kornél Mundruczó

Guió: Kata Wéber

Actors: Vanessa Kirby, Shia LaBeouf, Ellen Burstyn, Molly Parker, Iliza Shlesinger, Jimmie Fails, Domenic Di Rosa, Alain Dahan, Sarah Snook, Ben Safdie, Vanessa Smythe