Martin Scorsese ens conta tota la vida d’un mafiós irlandès des de després de la Segona Guerra Mundial, on va lluitar quatre llargs anys, fins a quasi l’any 2000. L’atzar i la seva manca d’escrúpols el portaran a passar de camioner anodí a assassí per encàrrec. Amb ell contemplarem la història dels Estats Units d’Amèrica des de l’òptica del crim organitzat i ens desvelarà la veritat sobre la desaparició de Jimmy Hoffa, el que fou el líder sindical més famós i controvertit del país. Tota la pel·lícula té un to crepuscular perquè el narrador és el mateix protagonista ja al final de la seva vida.

Tot comença amb un magnífic pla seqüència, acompanyat d’una música, “In the Still of the Night”, suau i harmoniosa que parla de pau i d’amor on veiem com la càmera recorre rítmicament i lentament els passadissos d’una luxosa residència per gent gran, fins a detenir-se per mostrar-nos un pla de detall de l’ostentós rellotge i l’anell d’or del protagonista, després la càmera puja per veure un primeríssim pla d’un envellit Frank Sheeran, assegut a una cadira de rodes, el protagonista i narrador de la història. Comença a parlar dient:

“Quan era jove pensava que els pintors de cases pintaven cases, que anava a saber jo!, que era un treballador com tant d’altres mils, fins que ja no ho vaig ser més, llavors vaig començar a pintar cases jo mateix”.

A la següent escena, per aclarir-nos els conceptes, veiem com un revòlver dispara a boca de canó al cap d´un home i com la seva sang tenyeix de vermell la paret. Els seus records ens porten deu anys enrere i veiem com fa un viatge en cotxe amb el seu cap i les respectives dones, en una aturada per fumar en mig de la carretera identifiquen l’àrea de servei on es van conèixer tots dos, un altre salt temporal, aquest cop de quasi cinquanta anys. En tan sols sis minuts hem recorregut tres èpoques, cal estar atents, perquè ja ens han definit per on es mourà la pel·lícula. Un inici brillant!!!

Però anem a pams: La pel·lícula es basa en un llibre de Charles Brandt :

“I heard You Paint Houses”,

publicat en l’any 2004, que no és més que la biografia de Frank Sheeran, ja que aquest senyor va existir de debò. El que explica el film són les seves memòries com a pinxo de la màfia, però de passada veiem el que va succeir a Amèrica al llarg de cinquanta anys, des de la seva privilegiada talaia en el si de la “cosa nostra” italiana, on ell era l’únic no italià gràcies al fet que havia après l’idioma durant guerra.

L’assassinat de John F. Kennedy, la guerra del Vietnam, l’afer de “Bahia Cochinos”, la lluita contra el crim organitzat de Bob Kennedy, l’afer Whatergate, les lluites per la presidència i la desaparició de Jimmy Hoffa, apareixeran davant els nostres ulls amb la mateixa quotidianitat que els assassinats dels mafiosos rebels en una visió despullada de l’èpica d’altres films de gàngsters. De fet, els diners tacats de sang i corrupció van tenir a veure en molts d’aquests esdeveniments.

Hem dit que la pel·lícula recorre cinquanta anys, però els actors no canvien, són els mateixos, si bé és cert que envellir a una persona amb maquillatge és relativament fàcil, és impossible rejovenir a una persona tants anys i a la cinta ho aconsegueixen digitalment, per això quan ens presenten al Frank Sheeran, Robert de Niro, amb trenta anys, notarem alguna cosa artificial a la seva cara al principi, però de seguida ens hi acostumarem.

Ens podríem preguntar, a on un aprèn a ser un assassí, a les escoles no ho ensenyen; en aquest cas l’escola va ser l’exercit i més exactament la guerra perquè allà si va a fer això, a matar. Descobrirem una cosa que pràcticament cap altra pel·lícula americana ens havia abans mostrat, que els “bons” també mataven a sang freda i no per obligació, necessitat o ràbia, sinó simplement complint ordres d’un superior i sense qüestionar-se res. Diuen que perquè et contractin per una feina cal acreditar que tens experiència i el nostre home en tenia, a més era valent, però també cal presentar un currículum, en aquest cas, quin millor que haver delinquit amb naturalitat, sense prejudicis, amb absoluta desimboltura i que, a més un jutge et declari innocent, d’això se’n diu professionalitat. També ajuda a ser reconegut caure simpàtic i tenir un padrí, en Frank Sheeran ho tenia tot.

Amb ell ja a dins de l’organització anirem descobrint el seu modus operandi, si bé mai ens contaran, doncs en Frank Sheeran era només un peó que ni sabia ni preguntava, quins interessos i beneficis estaven darrere dels assassinats. Com si fos un documental, cada cop que apareixen personatges reals a la pel·lícula veiem sobre impressionat com va acabar el paio en qüestió, en general amb una mort violenta o a la garjola. El director ens vol dir clarament que qui a ferro mata, a ferro mort, que tard o d’hora qui la fa, la paga i que el crim no compensa.

La vida que ens ensenyen dels mafiosos italians en aquesta cinta busca el realisme, no té res a veure amb el que mostren altres pel·lícules del gènere amb grans mansions, alcohol, sexe i drogues. Són vides corrents, cases normals, no hi ha gaire més glamur que sucar panettone en un got de vi.

Té un interès especial el que ens expliquen de la figura de Jimmy Hoffa, el famós sindicalista cap del sindicat del transport, un dels més importants del país, ja que una paraula seva podia paralitzar la nació sencera, que prestava els diners del sindicat a la màfia per fer casinos a Las Vegas, que recolzava a un o un altre candidat en la cursa cap a la Casa Blanca en connivència amb el crim organitzat; ell deia que posava o treia presidents.

En aquell moment, la seva desaparició va ser un cas tancat sense resoldre, el llibre i la pel·lícula ofereixen una versió que podria ser perfectament possible dels fets. La relació d’en Frank amb en Jimmy és un dels eixos del film, la seva feina de guardaespatlles muda a confident, i acaba com a persona de contacte entre ell i els caps de la màfia quan uns i l’altre es distancien, va més enllà de la relació professional per convertir-se en l’amistat entre dos homes, de fet d’en Jimmy amb tota la família d’en Frank, la seva dona i les seves filles a les quals ha vist créixer com un més a la família. Hi ha aquesta complicitat a vegades dubtosa com quan en Hoffa l’hi diu a en Frank, que dorm a la cambra del costat, que deixi la porta oberta. Però els homes de veritat, i en Frank ho és, tenen, a part de la relació de companyonia, la de fidelitat al superior, tal com passa a l’exèrcit, on el superior encarna la figura del pare i un pare sempre està per sobre dels amics, en aquest cas el seu mentor a la màfia.

Què queda de veritat al final de la vida?, segurament el llegat que deixes, l’amor de la teva família i aquesta necessària cloenda per morir tranquil en Frank Sheeran no la té. Ha valgut la pena matar a tanta gent i fer tant de mal només per un rellotge i un anell d’or?, compensen aquests símbols buits la seva soledat? Com si fos un comiat del mateix director, el protagonista escull la seva caixa i també el nínxol on vol ser enterrat.

El film és molt llarg, però això per si sol, mai pot ser un defecte, doncs com passa a la literatura sovint les obres més llargues són les més valorades, si no mirem el “Padrí“, tres hores cadascuna de les tres parts. Per mi, L’Irlandès no arriba al nivell de l’obra de Coppola, però també és una història descomunal. És un retrat de tota una època molt ben fotografiada i amb actuacions antològiques.

Molt ben dirigida, només cal pensar en la primera escena i en moltes de les seves seqüències. Calia allargar tant el període a la presó? Doncs no ho sé, potser no. A mi personalment no se’m va fer llarga malgrat que de cap manera soc un fan de les pel·lícules de mafiosos. No té la grandesa del “Padrí”, ni el lirisme de “Cold War“, tampoc la força de “Roma” de Quarón, ni la màgia i la fantasia de “La forma de l´aigua“, però és una de les bones pel·lícules de Scorsese.

USA 2019 (3h 29 min)
Direcció: Martin Scorsese
Guió: Steven Zaillian (Llibre: Charles Brandt)
Actors: Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci, Stephen Graham, Harvey Keitel, Bobby Cannavale, Anna Paquin, Ray Romano, Kathrine Narducci, Jesse Plemons, Jack Huston, Domenick Lombardozz