En aquesta pel·lícula Quentin Tarantino vol rendir homenatge al cinema de finals dels seixanta, el primer que ell va veure, i a la ciutat de Los Angeles, on va créixer; ho fa sota la mirada de dos amics: un actor en decadència, en Rick Dalton, i el seu doble d´acció, en Cliff, un exmilitar. Amb ells viurem les grans festes de Hollywood i coneixerem als actors del moment, en Rick mostrarà la seva por a deixar de ser una estrella, les seves contradiccions però també el seu caràcter lluitador i la seva professionalitat. En paral·lel ens presentarà a Sharon Tate i al seu marit Roman Polanski, la parella de moda del moment, i a la fatídica i diabòlica família Manson. El director farà un gir sorprenent a la història en ajuntar les dues trames.

En Rick havia fet algunes pel·lícules d’acció com a protagonista i també era l’estrella d’una sèrie de western de gran audiència a la televisió, però ara ja li tocava fer de dolent, eren hores baixes per ell, i els productors el temptaven per anar a Itàlia a rodar un espagueti-western. Tenia una gran mansió a Hollywood i per mantenir-la calien molts calés, necessitava treballar; en Cliff es prenia la vida amb molta més tranquil·litat encara que era responsable i treballador, sempre estava al peu del canó, et podies refiar d’ell; els dos formaven una bona parella i passes el que passes eren uns bons amics. Tant a les festes com als rodatges descobrirem a aquells actors mítics, icònics, que van viure aquella època de brillantor i negoci: Steve Mc Quen, Bruce Lee i tants d’altres.
Bufen vents de canvi en el món, som a finals dels anys seixanta, a Los Angeles la ventada que ve del nord es fa sentir especialment forta, el moviment “hippy”, hereu ideològicament dels “beatniks” i nascut a Sant Francisco, és com una brisa fresca que agafa de pler a la ciutat de les estrelles. Molts joves rebutgen la societat consumista, són pacifistes i s’oposen a la guerra del Vietnam, cerquen el paradís a la terra, fugen de la realitat trobant en les drogues una altra dimensió, busquen la llibertat personal i l’amor lliure, aporten una estètica colorista i plena de flors. Són els anys de la lluita pels drets civils de la població negra, els dies on els joves universitaris de Berkeley reclamen el seu lloc a la societat, tothom escolta a Joan Baez, que amb la seva veu clara i fresca com un rierol salvatge t’hipnotitza com un cant de sirena, la gent para l’orella per sentir la resposta en el vent i estan segurs, tal com diu Bob Dylan, que els temps estan canviant.
Aquesta línia de pensament també fa trontollar els fonaments de la indústria del cinema i apareixen nous realitzadors amb idees noves i joves actors, aquest culte a la joventut fa que actors de no gaire més de trenta anys comencin a tenir problemes per trobar feina, com és el cas d’en Rick.
Entre els talents emergents sobresurt Roman Polanski, un director de cinema polonès que d’infant va sobreviure a l’Holocaust vivint amagant-se als carrers de Cracòvia després de perdre als seus pares, la mare assassinada a Auschwitz i el pare tancat al camp de Mauthausen. Acabat d’emigrar als Estats Units es va fer famós amb films com “El ball dels vampirs” i amb “Rosemary’s Baby“, titulat a casa nostra “La llavor del Diable“, estava casat amb una actriu americana, Sharon Tate. La parella vivia el perfecte somni americà, molta gent deia que eren els més feliços de Hollywood. A la pel·lícula ens pinten a la Sharon com una noia tota ella bondat, senzilla, humil amable i riallera, absolutament innocent, quasi naïf i sobretot plena de felicitat; de fet la gent que la va tractar la definia exactament així. La veiem anant a veure les seves pròpies pel·lícules i rient sola.
Entretant en Rick i en Cliff segueixen la seva vida, filmant aquí i allà. En aquesta recreació de tota una època veurem fragments de pel·lícules i tele sèries interpretades per en Rick, són un acte d’amor de Tarantino per aquelles produccions. Coneixent com és el director no ens ha de sorprendre que alguna escena ens recordi més a un còmic que a una història real i que tant l’esperit de Kill Bill com dels primers espagueti-western estigui ben present. Per la seva part en Cliff, que té més temps lliure, anirà a parar a un ranxo a prop de Los Angeles on viuen una inquietant i misteriosa comuna de hippies, posseïdors de tots els defectes que els hi atribueixen els seus detractors i cap de les seves més belles qualitats, per descomptat de la filosofia original ni rastre.
Tenim doncs als protagonistes amb la seva mansió, que casualment viuen al costat de la família Polanski i per l’altra part ens han presentat a aquella sinistra comunitat. La gràcia d’aquesta pel·lícula és precisament ajuntar totes aquestes històries de forma sorprenent i impensable en el moment del màxim clímax amb un resultat inimaginable.
Hi ha en el film escenes que per si soles ja val la pena anar al cinema, posaré alguns exemples: La baralla d’en Cliff amb en Bruce Lee és divertidíssima, el mateix Cliff arreglant l’antena de la teulada recorda un anunci de “diet Pepsi”, en Rick, interpretat per Leonardo DiCaprio, està immens tant en el seu monòleg dins de la seva rulot com en una conversa amb una nena actriu i finalment dir-vos que l’escena final, de la que no puc revelar ni un detall, és absolutament divertidíssima.
Tècnicament, la cinta és un plaer absolut per tothom perquè té ritme, és divertida, està ben fotografiada, ben dirigida i té unes actuacions mereixedores d’un Òscar, no sols els protagonistes, ja que Margot Robbie, que fa de Sharon Tate, està excel·lent, també hi treballen actors de la talla de Al Pacino, Kurt Russell, Bruce Dern o Dakota Fanning en un dels millors repartiments de l’any.

USA 2019 (2h, 45 min)
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Actors: Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Margot Robbie, Emile Hirsch, Margaret Qualley, Al Pacino, Kurt Russell, Bruce Dern, Timothy Olyphant, Dakota Fanning, Damian Lewis, Luke Perry, Lorenza Izzo, Michael Madsen, Zoe Bell, Clifton Collins Jr., Scoot McNairy, Damon Herriman, Nicholas Hammond…