En Daniel, un jove de vint anys que viu en un centre de reeducació juvenil portat per sacerdots, es transforma espiritualment fins al punt de voler ordenar-se capella, però els seus pèssims antecedents no li permeten ser admès al seminari. Quan és enviat a treballar a una fusteria, com a part de la seva reinserció, una mentida i un malentès faran que en passar per un poble el prenguin per sacerdot i per circumstàncies fortuïtes s’haurà de fer càrrec de la parròquia. El seu estil novador i empàtic el faran molt popular, fins i tot gosarà fer de mitjancer en un tràgic conflicte del passat. Quant temps podrà mantenir l´engany?

Polònia és un país molt religiós on el catolicisme és majoritari i l’Església és la institució més ben valorada, per tant quasi tothom respecte als capellans i la seva paraula té un valor més gran que la de ningú. Si a Espanya molts joves volen, malauradament, fer-se funcionaris, a Polònia uns quants desitgen fer-se mossèn, en els dos casos no sempre amb l´esperit de servei que suposadament ha d’acompanyar ambdues feines.

Quan en Daniel, després d´una nit de disbauxa, arriba a la fusteria on l´han destinat, percep clarament que allò d´allà serà una espècie de continuació del reformatori, sortir del foc per caure a les brases i, sense presentar-se, se’n va al poblet proper i entra a l’església per reflexionar sobre el que ha de fer, potser sols per guanyar temps. Assegut en un banc una noia el calarà a la primera i ell, fent-se l’ofès, li dirà que és capella; una reacció impulsiva i gents rumiada, però tan vehement que portarà a la noia a presentar-lo com tal al rector de la parròquia. A partir d’aquí, una fatídica successió de fets, el portaran a haver d’assumir el rol, primer amb angoixa i buscant l’oportunitat per fugir, a poc a poc l’hàbit l’abduirà fins a mimetitzar-se totalment amb la seva posició i lluny d´una prudència i contenció, agafarà les atribucions divines del seu càrrec per tractar de canviar les coses a millor.

Pel protagonista, que vivia pràcticament en captivitat al reformatori, on no era ningú, menystingut pels capellans educadors i menyspreat pels companys, entre els que sempre era millor passar desapercebut, es troba de sobte per l´atzar de l´engany i la fortuna, a dalt de tot de l’escalafó social. És com una d´aquelles històries on confonen a un captaire pel rei i de cop i volta es troba en un palau sumptuós, després de viure al carrer amagat a les cantonades, temorós de tothom amb qui es creua i de sobte són els altres els que abaixen el cap davant seu, tothom està pendent del que ell diu. Sense haver fet res per merèixer-ho en Daniel es converteix en una peça clau a la seva comunitat d´acollida.

Diuen que sovint els arbres no et deixen veure el bosc; que quan ets dintre del problema i afectat per ell és fàcil que et falti l’objectivitat, per això sovint canviar l´entrenador d´un equip és positiu perquè qui arriba de nou ho fa sense vicis adquirits en el dia a dia, sense lligams emocionals amb els jugadors, sense corporativismes ni deutes que pagar, per tant és més independent a l´hora de prendre decisions. Alguna cosa així li passa al protagonista, que no està afectat emocionalment com la resta del poble per una terrible tragèdia que va sacsejar-los tot just fa un any, per tant podrà buscar una solució impensable per la resta de la gent que es belluga entre el dolor, la necessitat de trobar un culpable i els remordiments pel que no van saber evitar. L’únic camí possible per la comunitat era trobar un relator, algú capaç de conjurar els seus fantasmes i enfrontar-los, capaç d’escoltar totes les parts i mostrar el camí de la comunicació i del perdó, sense el que no és possible trobar la pau i el repòs, en Daniel, sense proposar-s´ho serà a l´hora fuet i salvador.

Res et fa créixer més que enfrontar els problemes i trobar una solució, és a dir: tenir èxit. Al mateix temps, t´enforteix l’autoestima, que és un motor que impulsa la teva acció, en Daniel la tenia molt baixa i qualsevol millora era significativa. Després està el factor, de l’hàbit, malgrat que diguin que no fa el monge, i segurament serà així, però és com una aura que envolta a la persona que el porta i la gent et veu diferent i aquesta mirada aliena et reforça;

“diguem com em veus i així sabré qui sóc quan em mires”.

Un representant de Déu a la terra és algú a qui qualsevol creient respecta i escolta. Trobem també la síndrome del nou-ric, aquell que no tem perdre allò que ha guanyat ràpidament i sense esforç i gasta sense mida, de forma valenta i despreocupada. Per això en Daniel no està preocupat per por a perdre la seva posició, que no li han costat anys d´estudi al seminari, ni ser constant, pacient i servicial amb els seus superiors, a més sap que viu una situació efímera, ja que no hi ha enganys que durin eternament.

Després hi haurà una noieta, aquella amb la que tot va començar, que li farà costat i que sent per ell una estranya barreja de sensacions i emocions que ni ella mateixa pot copsar, entre l’admiració, el respecte i el desig; per ella és a l´hora el pare, el germà, l´amic, el guia espiritual i l’amant; ho és, o ho pot ser, tot i tothom espira a la totalitat.

Al final un altre “totum revolutum” on trobarem l´amor, el perdó, la por, la ràbia, el dolor, la venjança, la violència, el foc purificador, la llibertat i per concloure un bri d´esperança.

És aquest un film ben construït, amb un guió que, malgrat no ser totalment original, té una lectura innovadora i més combativa que molts dels seus antecessors, en la línia de “First reformed” de Paul Schrader, encara que no tan radical; una fotografia brillant que sap treure el millor de la llum, tant interior com exterior, de fet la llum sempre ha representat a Déu a la cultura cristiana. Ben dirigida i amb bones interpretacions és una obra que si t’agrada el cinema, no et pots perdre.

 

Polònia 2019 (1 hora, 56 min)

Director: Jan Komasa

Guió: Mateusz Pacewicz

Actors: Bartosz Bielenia, Eliza Rycembel, Aleksandra Konieczna, Tomasz Zietek, Leszek Lichota, Lukasz Simlat, Barbara Kurzaj, Zdzislaw Wardejn,…