És aquesta una pel·lícula amb esperit clàssic amb l´aroma de l’època daurada de Hollywood. Orson Welles, l´anomenat nen prodigi, encarrega al reputat guionista Hermann Mankiewicz, conegut en el món dels grans estudis com “Mank”, que escrigui l´argument del què serà el seu primer llargmetratge; “Ciutadà Kane”. L’encàrrec li farà quan Mank és a l’hospital, encara mig estabornit i emboirat pels calmants, recuperant-se d’un accident de cotxe, una posada en escena com li agradaven a l´Orson: teatral. Per garantir que no es distregui el reclourà en una casa al bell mig del desert i lluny de tot i de tothom, a més ell, amb una cama enguixada, no es pot moure. Viurem la gènesi de la gran obra a l´hora que, encertats flash-baks, ens submergiran en el moment històric i reviurem el naixement de les ara tan presents falses veritats o fake news.

Durant molts anys “Ciutadà Kane” ha estat considerada una de les millors pel·lícules de l´història del cinema, així ho certifica “l´American Film Institute”, que la col·loca en el nº 1. En tota la resta de classificacions que es fan i que s´han fet fins ara, està sempre entre les deu primeres; sense cap dubte una obra d´art mundialment reconeguda. És increïble si tenim en compte que va ser la primera obra amb cara i ulls d´Orson Wells que, amb tan sols vint-i-quatre anys va engegar el seu projecte cinematogràfic, després de revolucionar la radio amb la locució radiofònica de “la Guerra dels Mons”, la novel·la de ciència-ficció de H.G. Wells, amb tant realisme que el pànic es va apoderar de la població americana que va creure que els marcians els estaven envaint realment; un geni de la comunicació sense cap dubte, un artista innovador i transgressor, tant és així que el “British Film Institute” el va considerar l’any 2002 com el millor director de tota la història.

L´argument de Ciutadà Kane és prou conegut, l´ascens i caiguda d´un home brillant i molt poderós, la falsa biografia de William Randolph Hearst, el gran magnat de la premsa americana; l´efecte destructiu del poder quasi il·limitat en un home que tot ho domina i que acaba convertint-se en esclau del seu propi mite, en realitat també una dolorosa premonició de la vida del mateix Wells, una autobiografia avançada d´ell mateix, una lucidesa tràgica malgrat que insuficient per escapolir-se del seu propi destí. Homes solitaris incapaços d’assolir la felicitat, ni tan sols de viure d’una manera natural i senzilla. Aquestes reflexions em porten a contradir una mica el plantejament del film, on a Orson Wells no s’el veu participar activament en la confecció del guió, com segurament devia ser en realitat; ens dibuixen un Mank treballant sol com un esclau, jo m´inclino a pensar que sense Wells, Mank mai hauria pogut escriure aquest guió i de la mateixa manera, en Orson, sol, tampoc ho hauria pogut fer. Com a mínim devia haver-hi unes clares indicacions, unes línies mestres de treball, fins i tot un control de cada paraula.

El que ens descriu brillantment la pel·lícula és a l’home, a Mank, un ésser humà en contradicció amb si mateix en la seva faceta social, una persona a l’hora empàtica, conversadora i intel·ligent, també sovint poc diplomàtic i capaç de dir el nom del porc a la cara d´algú de forma subtil, gens complaent amb els poderosos i poc curos amb els amics, borratxo com ningú, faldiller per esport i amant de la gresca. Creatiu, brillant, imaginatiu i capaç de contar una història millor que cap altre, sense pèls a la llengua. Per totes les seves qualitats en Wells el va escollir a ell, per tots els seus defectes el va enclaustrar en un lloc semblant a un monestir.

Al film no veiem res del guió que està escrivint el protagonista, però les anades cap enrere en la memòria de Mank, en la seva pròpia vida, ens dibuixaran la forma de fer del magnat, sempre tant serè, tan segur, distant, mirant-ho tot des de dalt la seva talaia, però sobre tot el servilisme i corporativisme dels seus satèl·lits. No és sols la defensa d´una persona sinó de tota una determinada classe social, tal com veiem als grans estudis fent campanya política a favor del candidat republicà, que s´enfrontava en aquells temps difícils, som en plena segona guerra mundial en un moment on Amèrica encara s´ho mirava de lluny, a un demòcrata amb aires comunistes. L’èxit de la campanya de comunicació, amb falsos documentals, desesperarà a alguns dels que hi participaren, terrible sentiment de culpabilitat. Com va dir el mateix Orson Welles

no hi havia autèntics intel·lectuals en el món del cinema, només gent d’esquerres que va trair els seus principis per conservar les seves piscines.

ORSON wELLS

El film és una delícia i amb escenes antològiques que el situen com a gran obra, com quan els guionistes que estaven xerrant ociosos són cridats pel director de l´estudi que els tenia contractats i entre tots s´inventen un guió al moment, també una passejada nocturna del protagonista amb l´amant del magnat per als jardins de la seva mansió, a la primera escena una carretera polsegosa on la sorra que aixequen els cotxes en passar se l’endú el vent…

Rodada deliciosament en blanc i negre, tal com ho feien a l’època que vol representar, té un magnífic guió signat pel pare del director, aquest últim fa un treball excel·lent i vull sobre tot assenyalat la superba recreació que fa en Gary Oldman de Mank, tràgica, dramàtica, patètica i molt humana. Un film que sense cap dubte cap cinèfil es pot perdre i que té molts números per estar ben situat a la carrera dels Oscar, de fet a l’Acadèmia sempre li han agradat les pel·lícules que parlen del cine.

USA 2020 (2 hores, 12 minuts)

Direcció: David Fincher

Guió: Jack Fincher

Actors: Gary OldmanAmanda SeyfriedArliss HowardCharles DanceTom BurkeLily CollinsTuppence MiddletonTom PelphreyFerdinand KingsleyJamie McShaneJoseph CrossSam TroughtonToby Leonard MooreLeven RambinMadison WestAdam Shapiro,…