A finals d’agost de 1968, any electoral, es va celebrar la convenció del partit demòcrata a Chicago, era un moment convuls en el món. Diferents organitzacions que s’oposaven a la guerra del Vietnam van fer una crida als seus associats per anar a la ciutat per protestar contra l’escalada militar americana a la zona. Durant aquells dies es van produir enfrontaments entre manifestants i policia amb ferits i detencions. Els principals líders dels moviments pacifistes van ser portats davant del jutge, acusats d’incitació a la violència. Aquesta pel·lícula ens explica el judici, ens mostra els fets i clarifica el paper de cadascú en el que va ser clarament un judici polític.

Aaron Sorkin, el director i guionista, és conegut a casa nostra sobretot per l’exitosa sèrie televisiva “L’Ala Oest de la Casa Blanca“, de la que va ser creador i director executiu, malgrat que no va ser guionista i director de tots els episodis, en tots ells, els fes qui els fes, hi havia el seu esperit, aquells diàlegs intel·ligents i oportuns on els protagonistes parlaven tot caminant pels passadissos, ja que allà no es perdia ni un segon per fer feina i s’aprofitaven totes les oportunitats per dir el que es volia dir. Aquesta sèrie ha sigut la que més premis Emmi ha aconseguit en tota la història en una sola temporada. És icònica als EUA, un referent polític. La faceta més brillant de Sorkin és com a guionista, tant de TV com de cinema i entre les seves obres destaquen els següents films: “Alguns Bons Homes”, de 1992; “La Xarxa Social“, de 2010; “Moneyball”, de 2011 o “Steve Jobs“, de 2015. Ha guanyat un Oscar, dos Globus d´Or i un premi BAFTA, a part de ser nominat unes quantes vegades per tots aquests guardons. Aquesta és la seva segona incursió en la direcció cinematogràfica després de “Molly´s Game“, de 2017, ha estat molt ben rebuda tant per crítica com per públic i és una aspirant als Oscar d’enguany.

No es pot parlar d´aquesta pel·lícula sense referir-se al moment històric perquè 1968 va ser un any excepcional que va revolucionar el món sencer; perquè esclati una bomba cal una guspira i als EUA aquell any n’hi va haver moltes: Al febrer tres estudiants negres van ser assassinats per lluitar en contra de la segregació racial, a l’abril l´activista i premi Nobel de la pau, Martin Luther King, va morir tirotejat a Memphis, al maig, el candidat demòcrata que més defensava els drets civils i que apuntava com a possible president, Robert Kennedy, també va morir d´un tret al cap i les vagues i protestes estudiantils a les universitats es convertien en revoltes on sovint estudiants i policies acabaven enfrontats, a la guerra del Vietnam cada dia hi morien molts joves lluny de casa en una guerra que no entenien.

A la resta del món les aigües també baixaven com una riada que tot volia emportar-se: A París es produïa la més gran i emblemàtica protesta estudiantil de tots els temps, “el Maig del 68” on el lema era: “Siguem raonables, demanem l´impossible”; A Praga l´anhel de llibertat i independència de tot un poble va ser esclafat per la violència dels tancs soviètics, a Mèxic, les protestes estudiantils pels Jocs Olímpics van acabar amb centenars de morts i a Alemanya les manifestacions dels universitaris tenien un caire violent.

Per tal que aquest judici es pogués engegar es va haver de produir una circumstància rellevant, el relleu presidencial a la Casa Blanca, Richard Nixon va sortir elegit i com a conservador que era, va voler donar un avís per a navegants: les protestes contra el poder establert no poden sortir gratis, els republicans van decidir obrir una causa que el fiscal demòcrata no havia trobat rellevant. Això vol dir que van decidir canviar la qualificació d´uns fets i de meres protestes es van convertir en un complot per estendre la violència entre estats, cosa que ara mateix no sorprèn casa nostra després que unes manifestacions van ser considerades sedició, una paraula que teníem amagada en el fons de l´armari del nostre vocabulari.

El muntatge de la pel·lícula no està fet seguint la cronologia dels fets sinó que, tenint el judici com a fil argumental, està farcit de salts al passat i també geogràfics que ens permeten comparar el que suposadament s’està jutjant amb el que realment va succeir. Les afirmacions dels protagonistes i dels diversos actors dels fets estan subjectes a la memòria de cadascun i el seu biaix polític o moral i a la pel·lícula s’estavellen contra les imatges del que va passar realment; tots ens sorprendríem si comparéssim els nostres records amb la filmació dels fets. Això fa pensar un altre cop en el judici del procés quan el jutge no va permetre als advocats mostrar als testimonis les imatges gravades que possiblement els haurien posat en evidència. Per una altra part, aquest plantejament del film ens permet situar-nos com espectadors privilegiats del judici, a mesura que avança la pel·lícula anem comprovant que res és el que sembla i el director ens va desvetllant a poc a poc les imatges que conformen una història cada cop amb més matisos i gens lineal.

Els protagonistes, els set de Chicago, no apareixen en el film com herois defensors de la justícia i lliures de qualsevol pecat, ans al contrari com homes del carrer amb totes les seves febleses i pecats, això si, sempre fidels al seu ideari polític i convençuts que la veritat els empara. Els advocats són autèntics activistes dels drets civils, a l´altre costat trobem al jutge, un personatge que no amaga el seu biaix conservador i que ja te la sentencia pràcticament escrita abans de començar el judici, una persona que prendrà resolucions polèmiques en contra dels acusats, per la seva part el fiscal actua amb gran professionalitat defensant els interessos de l’administració que li ha encarregat el cas.

La pel·lícula és una recreació històrica bastant fidel al que va passar, un judici que va estar com una de les notícies més seguides del país en tota la seva durada i que va provocar rius de tinta i de recursos judicials posteriors, a Europa en aquells anys estàvem més atents a altres coses com per fixar-nos en el que va ser clarament un judici polític. És també la presentació d´un pols entre la legitimitat del poder i les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans, un dilema que estem vivint en pròpia carn. Mostra que aquest judici era una maniobra política que mai hi hauria d´haver-se celebrat, però també com els activistes el van convertir en un aparador de les seves idees. L’obra ens permet entendre millor l´inici d´una època no massa brillant per Americà amb un president republicà, Richard Nixon que no tenia massa escrúpols en fer la seva, és clar que vist el que està passant ara mateix amb en Trump, ens semblaran jocs de nens.

Ben dirigida, ben ambientada, bona fotografia, amb bones actuacions, una direcció sòbria i sobre tot un guió brillant, és un film del qual sentirem parlar a la cerimònia dels Oscar.

 

EUA 2020 (2 hores, 9 minuts)

Direcció: Aaron Sorkin

Guió: Aaron Sorkin

Actors: Eddie Redmayne, Sacha Baron Cohen, Mark Rylance, Frank Langella, Joseph Gordon-Levitt, Jeremy Strong, John Carroll Lynch, Alex Sharp, Yahya Abdul-Mateen II, Michael Keaton, Ben Shenkman, J.C. MacKenzie