Un noi de disset anys, l’Hèctor, que s’està en un reformatori, viu pràcticament incomunicat i sempre tracta de fugir del centre, de fet podria semblar una excusa perquè l’aïllin i així no haver de conviure amb els altres interns. La psicòloga, que percep el seu problema de connexió emocional, el fica en un programa de teràpia assistida amb gossos i la relació amb un d´ells, comença a donar resultats positius. Quan la gossera dona l´animal en adopció, l´Hèctor fugirà per tal de recuperar-lo perquè se sent abandonat, és part de la seva família. Una “road movie” intimista que mostra la desconnexió de molts joves amb la societat actual i que vol recuperar uns valors que semblen perduts i que donen sentit a la vida.

És un detall curiós que el nom que li posa al gos de la teràpia sigui “Oveja”, com si signifiques el desig que té ell mateix de ser una altra persona, potser més integrada, doncs no se sent bé amb la seva situació, per això vol fugir de tot, tenir una vida diferent. Per poder viure cal fixar-se objectius, són com una llum que marquen camins a la foscor, com una brúixola en mig del desert, sense ells, sovint els humans se senten desorientats i no troben el sentit a la seva existència. A vegades coses tan senzilles com fer esport cada dia, tenir cura d´un gos, com és el cas de l’Hèctor, poden ser al·licient suficient per aixecar-se cada dia, una crossa per seguir caminant; segurament no és més que una excusa per estar actiu i en moviment, una palanca per reconstruir relacions i encarar un futur amb les coses més clares, així és com ens ho planteja aquesta pel·lícula.

Pel seu periple el protagonista aconseguirà arrossegar a contracor al seu germà gran, que tampoc viu un bon moment a la seva vida, i a la seva àvia, a la que treuen d´una residència i que representa els seus orígens i la família; no ens diuen res dels pares, però podem suposar que és una família desestructurada; l’Hèctor recollirà un gos amb només tres potes d´una gossera amb l´excusa de bescanviar-lo per al seu quan el trobin, segons el director una representació del fet que tots tenim mancances i necessitem algú al costat que ens ajudi. El vehicle escollit serà un Motor home, una forma de portar la casa sempre amb tu, com els caragols, viatjar tenint sempre la teva llar a prop; amb aquest tan simbòlic vehicle recorreran els pobles més bonics de Cantàbria passant per carreteres secundàries d´aquelles marcades en verd en els mapes.

Daniel Sánchez Arévalo, el director, va sorprendre crítica i públic amb el film del 2006, “Azul Oscuro, Casi Negro“, per mi la seva millor pel·lícula, guanyadora de tres premis Goya, que també es capbussava en les relacions entre dos germans d´una família amb problemes, de fet abans hi havia hagut una preqüela, un curt de dinou minuts titulat “Física II“, que plantejava el dilema del protagonista entre ajudar al pare o seguir el seu camí, podríem dir que amb aquesta d´ara torna a fer una obra sobre una temàtica que tant li preocupa i que li permet mostrar la seva personal visió de les relacions familiars.

Diecisiete és un conte, una faula benintencionada que fuig del realisme i la lògica de la raó i es deixa portar pels sentiments tal com fan els seus protagonistes, ens dibuixa un món que només pot existir si nosaltres el creem transformant, en una abstracció, el que és real, quedant-nos amb les coses positives i deixant de banda o acceptat tal com són les dolentes sense permetre que ens alterin el ritme de la nostra vida, creient sense fissures en un futur que serà millor, un món que se sosté en la forma en què ens prenem les coses, en la nostra actitud.

Diecisiete és l´edat del protagonista, de fet quan acaba la cinta li falten dos dies per fer-ne 18, que és el pas oficial a l´edat adulta, és el moment on has de fer-te responsable dels teus actes, de la teva vida, per això aquesta és l’última oportunitat per fer coses poc legals abans de ser perseguit penalment, per poder deixar-ho tot lligat, és el moment iniciàtic on tantes cultures ancestrals fan els ritus de traspàs cap a una vida plena. La pel·lícula també juga amb aquest simbolisme.

Malgrat ser una història força dramàtica, on s´ajunten un seguit de situacions doloroses i tristes, es fuig del dramatisme i fins i tot, s´usa el recurs de l´humor de forma que com espectador mai et sents afligit o incòmode; de fet l´humor de fons subtil i formes un xic barroeres és una de les bases d´aquest relat, una aposta que el fa atractiu per tothom No hi ha en el film un final feliç tradicional, però si una expectativa optimista i això ens transmet la confiança que les coses van per bon camí, que les relacions entre els germans són ara més madures, i ens fa sortir feliços i optimistes del cine. Diu el director que

el què fa el film és ensenyar a perdre, que aquesta és la victòria real, treure el positiu de les situacions més dolentes per poder seguir avançant.

La pel·lícula està composta de primers plans dels protagonistes, molts cops dins del reduït espai del Motor home, càlids i intimistes, però sovint tensos, barrejats amb plans generals de grans paisatges de l’interior i la costa de Cantàbria, que ens fan la sensació de llibertat i aire fresc, el contrapunt a les ments emboirades. Els diàlegs entre els dos germans són ocurrents i propers, a vegades ens poden recordar l´humor absurd dels germans Marx i tant un com l´altre fan un bon treball interpretatiu, això, unit a una bona direcció més aviat sòbria, creen una obra consistent amb un bon ritme que ens atrapa del principi a la fi.

 España 2019 (1 hora, 40 minuts)

Direcció: Daniel Sánchez Arévalo

Guió: Daniel Sánchez Arévalo

Actors: Biel Montoro, Nacho Sánchez, Lola Cordón, Iñigo Aranburu, Itsaso Arana, Kandido Uranga, Carolina Clemente, Jorge Cabrera, Chani Martín, Mamen Duch,…