Yuli era un nen que volia ser nen, jugar al futbol, barallar-se amb els altres nens, distreure´s mirant un gat, passejar pel bosc i perdre el temps pensant en les musaranyes, però el seu pare veu el talent que té per la dansa i el porta a una escola de ballet. La seva vida és com la de tants altres nens talentosos forçats a deixar de ser nens, a perdre la infantesa. Hi ha més, perquè la història passa a Cuba i cal tenir en compte el seu aïllament i la necessitat de marxar d´allà per triomfar arreu del món. La pel·lícula ens dona també l’oportunitat de gaudir de la bellesa decadent de l´Havana i naturalment també de l´harmonia de la dansa.
Abans d´entrar en la pel·lícula en si, vull començar parlant de tres persones reals, de la directora, del guionista i del protagonista, tots tenen molt en comú. Iciar Bolain va néixer l’any 1967 a Madrid i amb sols quinze anys va debutar com a actriu al ser escollida per Victor Erice per interpretar un paper principal a “El Sur“. A partir de llavors va participar a diversos llargmetratges i en acabar l´escola va començar la carrera de Belles Arts, però la va deixar ben aviat per dedicar-se completament al cinema, va fundar una productora i va començar a dirigir curts, sense deixar la seva feina d´actriu. El 1995 va ser el seu gran any, va dirigir el seu primer llargmetratge, “Hola, ¿estás Sola?” amb gran èxit de crítica i públic i va participar com a actriu al film “Tierra y Libertad“, de Ken Laoch, que va canviar la seva forma d’entendre el cinema, a més en el rodatge va conèixer a en Paul Laberty, el guionista, que es va convertir en la seva parella i amb el que té tres fills. L’any 2003 dirigí “Te doy mis ojos“, un film sobre la violència de gènere, amb la que va guanyar el Goya al millor film espanyol de l´any; després han vingut moltes més, entre les que jo destacaria, “También la lluvia” i “El Olivo“, Iciar Bolain és sense cap dubte una de les més brillants directores actuals al nostre estat.
Paul Laberty, el guionista d´aquesta pel·lícula va néixer a Calcuta l’any 1957, va estudiar Filosofia a Roma i Lleis a Glasgow, és per tant advocat; va estar treballant a Nicaragua, a partir de 1980, per una organització local de drets humans durant tres anys i després ho va fer també a El Salvador i Guatemala. En tornar de Centre Amèrica va conèixer a Ken Loach i va escriure per ell el seu primer guió, “Carla´s Song“, la seva col·laboració va continuar de forma brillant i exitosa i l’any 2002 va guanyar el premi al millor guió a Cannes per “Feliços Setze“, al que van seguir la Palma d´Or del 2006, per “El Vent que Agita la Civada“, sobre la sagnant independència d´Irlanda i posteriorment al 2016 per “Jo Daniel Blake” on criticava la Seguretat Social anglesa desmantellada per Margaret Thatcher. També ha treballat amb la seva parella, Iciar Bolain, escrivint els guions de “También la Lluvia” del 2010, “El Olivo” de 2016 i aquesta d´avui.
Yuli és el sobrenom que tenia Carlos Acosta en el barri marginal de l’Havana on vivia de petit, Los Pinos, allà es va criar en el si d´una família pobra. El seu pare era un camioner analfabet amb molta poca cultura, descendent d´esclaus, que des de ben petit li va inculcar que, pel fet de ser negre calia esforçar-se el triple per tirar endavant, una trista realitat. I tant que va haver de treballar!!! Per començar, per anar cada dia a l’acadèmia de ball on el seu pare l´havia apuntat, malgrat que ell no ho volia, havia d’aixecar-se cada dia a les cinc del matí per agafar ell sol dos autobusos… Tal com va escriure ell mateix en el seu llibre autobiogràfic l’any 2007, “Sin mirar atrás” (No Way Home):
“Neixes amb un do, però la força i tota la resta vénen del dolor; dolor de l´anima i del cos, la paradoxa és que del dolor neix el geni. El castell res t’ensenya, però el desert si, i a mi em va tocar el desert”.
Aquesta cultura de l’esforç és la que en general els hi falta als nostres joves, acostumats a tenir-ho tot, per això sovint es queden dins de la seva àrea de confort i no prosperen; a Yuli el seu pare el va esperonar, de fet no tenia més opció que creure, ja que era ben petit, i malgrat que rebel era obedient.
Deia Nietzsche que el que no et mata, et fa més fort, és ben cert que hi ha moltes baixes entre aquests joves que volen ascendir, que molts es queden en el camí, la majoria no tenen el talent, ni la capacitat de patiment suficient, també i juga la sort i, a més, la societat és corporativista, elitista, i posa moltes barreres difícils de superar, però els pocs que sobreviuen no tenen límits, com va ser el cas de Yuli.
Crec que amb el que us he contat d´aquests tres lluitadors, sobretot del protagonista, tindreu ja bastant clar quina serà la dinàmica de la pel·lícula: Una història de superació personal, de renúncia i de dolor, però també i principalment d’èxit i de compromís.
La pel·lícula gira sobre tres pols: La bellesa captivadora de Cuba, la grandesa de la seva gent i la pertorbadora decadència de l’Havana; la gesta personal del protagonista, la seva lluita i com convertir el dolor en èxit; la dansa com art, com a forma d’expressió d´un sentiment i d´una força, com experiència única, personal i catàrtica que et fa enlairar fins al sublim.
Com deia en Josep Guardiola, que va fer al Barça immortal:
“Tu lluites per ser el millor i tens les qualitats, però sense l´ajuda dels altres mai ho aconseguiràs”.
Una frase que qüestiona la teoria de l’home fet a si mateix, doncs l’èxit necessita generalment el treball en equip i els homes independents, que volen ser lliures, en general són homes sols i quasi sempre són uns perdedors de cara al món, uns “outsiders”. Hi ha col·laboracions altruistes, són aquells que et donen un cop de mà sense esperar res a canvi, les simbiòtiques, on cadascú busca el seu benefici i les parasitaries, quan algú s´aprofita d’algú altre; encara que les millors són les dels equips que uneixen esforços amb un objectiu comú. Potser direu: Però si Yuli demostra el contrari? Doncs no, Yuli tenia un pare que el va empènyer, una professora de ball, la Sra. Ramona de Saa, que va creure en ell i va lluitar al seu costat i després tot un seguit de persones anònimes que van reconèixer el seu talent i li van donar oportunitats per demostrar-lo, però està clar que ningú t’ajuda si primer tu no t´ajudes a tu mateix.
La primera part de la cinta, on ens presenten al Yuli nen són magnètiques, t´atrauen cap a la seva figura i sents perfectament el que està sentint el nen, les imatges a l´hora decadents i preciosistes de l´Havana deixada de la mà de Déu sembla un decorat per una sèrie de ciència-ficció diatòpica, però són ben reals, els recorreguts per la selva colorista acompanyant a Yuli són encisadores. Veiem com es vivia a l’illa, unes escenes que semblen quasi un documental costumista. El film ens transporta a un lloc i a un temps de forma quasi perfecta.
A la segona part apareix en Carlos Acosta de veritat, barrejat amb les escenes de ficció, representant coreogràficament alguns moments de la seva vida; especialment intens és el ball on ell conta com el seu pare li va pegar amb un cinturó per haver faltat a classe; explica que ho va sentir tan profundament que va ser incapaç de repetir aquesta escena massa dolorosa per ell. Potser aquesta performance és el que més pot xocar, són imatges plàsticament molt potents, però que suposen un trencament en la línia narrativa portada fins aleshores; aquells que pensaven estar veient un biotip, una biografia, es sentiran desconcertats perquè el que es pretén és anar més enllà i entrar dins l´ànima del personatge. Ja no veiem sols el que està passant, sinó que la narració es trasllada al món dels sentiments. El conjunt uneix perfectament les dues coses, és una radiografia de cos i anima, ajunta el que és visible amb el que és sensible.
La direcció és magnifica i el guió és innovador, una fotografia que et trasllada, una coreografia de gran teatre i un missatge universal. Així és aquesta pel·lícula que recomano a tots els cinèfils, als amants d’històries verdaderes, als que gaudeixen de l’art, als que volen saber més de les persones i dels països, a tots aquells que cerquen en el cinema quelcom més que un passatemps.
Espanya 2018 (1 hora, 46 minuts)
Direcció: Iciar Bolain
Guió: Paul Laberty
Actors: Carlos Acosta, Santiago Alfonso, Keyvin Martínez, Edison Manuel Olvera, Laura de la Uz, Yerlin Pérez, Mario Elías, Andrea Doimeadiós, Carlos Enrique Almirante, Cesar Domínguez, …
Deixa un comentari