Les difícils relacions entre un pare i un fill al llarg de tota una vida són el tema principal de “Falling”. El film narra sobretot en el moment que al pare, ja gran, li comença a fallar el cap i com les seves sortides de to posen a prova la paciència del seu fill; una sèrie d’oportuns flashbacks ens portaran al passat on comprovarem que la cosa ve de lluny. És el xoc entre dues formes oposades d´entendre les relacions humanes, la prepotència i el menyspreu en enfront de la tolerància. El títol fa referència a la caiguda (falling) que suposa la senectut.

A la primera escena veiem que una jove parella arriba a casa amb un nadó, imaginem fins i tot que arriben de l´hospital després del part, el pare fa un agrí comentari sobre la pudor que fa el seu fill que deu portar els bolquers bruts, després, en tant la dona va a buscar roba per canviar-lo, el pare s’acosta al fill que el mira somrient i li diu:

Em sap greu haver-te portat a aquest món perquè hagis de morir

és un dels pocs moments on li demostra el seu amor . A la següent els retrobem als dos, ja al moment actual, dalt d´un avió que els porta als dos a casa del fill; el pare es desperta i comença a cridar desesperadament, perquè no és conscient d´on es troba, després demana per anar al lavabo i també fa de les seves, en aquest moment de la història pensarem que ha perdut el senderi totalment, poc més tard comprovarem que hi ha una part important de voluntarietat i manca de respecte en els seus actes, que segurament la seva actitud no té tanta disculpa com hem suposat al principi.

És llei de vida el fet de fer-se gran, però no deixa de ser dur d’empassar-se, la caiguda, títol de la pel·lícula, pot ser com un pou negre si com en aquest cas s´ajunten decadència física, amb els seus problemes, amb demència senil, allò de no comprendre que és el que està passant, no poder explicar que és el que et fa mal o perdre el sentit del temps barrejant present amb passat. Pots estar patint sense saber exactament perquè, estar angoixat per situacions que no existeixen i a sobre pensar que la gent no et vol fer cas, que passen de tu. També ho pateixen, tant o més, les persones que t´envolten i t’estimen. Això em fa pensar en la necessitat de poder decidir, quan encara ho pots fer, sobre la possibilitat d´estalviar-nos seguir vivint quan la vida que portem no mereix ser viscuda, quan no som lliures ni conscients i sols queda el dolor, ara mateix l’eutanàsia encara no és legal a casa nostra. El protagonista de la pel·lícula, el pare, està malalt malgrat que va tirant més o menys físicament i els seus episodis de senilitat són alternatius, però com té molt mal humor i un caràcter dominant, quan succeeixen són un enrenou per aquells que l´envolten.

La història, que transcorre en el present, és un continu anar cap al passat i d´aquesta forma ens construeix un retrat bidimensional dels dos personatges, així podem veure com el pare porta al seu fill, que no deu tenir més de cinc anys, a caçar ànecs, són bons moments a la granja a on viuen, són una parella jove i feliç. El que queda clar que és el pare qui dicta les normes a la casa i que no valora gens el que pensin els altres o els seus sentiments; de fet el caràcter del pare es va fent cada cop més agre, més intolerant i prepotent, potser les coses no estan anant com ell esperava? Potser pensa que és la justa compensació pel seu treball? Que tots els drets són seus com a cap de família?

Si reflexionem sobre aquestes relacions familiars al llarg dels anys d´aquesta pel·lícula podem veure que tots hem viscut situacions similars, ja sigui a la mateixa llar, a la feina o a l´escola, per tant és com un exercici de microsociologia que ens toca, doncs és perfectament aplicable a molts àmbits: Aquell cap que humilia als seus empleats, el sergent que insulta al recluta… En paral·lel actituds com l’homofòbia, el masclisme o la xenofòbia són mostrades amb tanta naturalitat que quasi no ens sorprenen, tan assimilades com tenim aquestes xacres a la nostra societat.

Percebem l’admiració del fill, nen i jove, cap al pare i a l´hora el menys teniment del pare cap a ell, imaginem que hi va haver en el passat un desencís mutu, que per un temps no es van portar gaire bé, en el moment actual el fill veu al seu pare, tot dur en el passat, com una persona fràgil i dependent que tracta desesperadament de mantenir el seu lloc i ja no pot fer-ho, hi ha caritat i també amor en la seva mirada i els seus actes. Ell ha assolit una posició d´equilibri a la seva vida, no te problemes econòmics, té una parella que l´estima i una filla molt espavilada, no pot sentir odi ni ràbia per l´actitud ofensiva del pare si no llàstima per algú que necessita ajuda, es nega a enfadar-se amb ell, fuig del conflicte que el pare li proposa i l´accepta tal com és.

El film està pler d´imatges bucòliques de gran bellesa plàstica al voltant de la granja, de calidesa dins de la casa del seu fill i de complicitat del pare amb la seva néta, fins i tot una escena fantàstica a la platja després de deixar a la família plantada en un restaurant amb l’excusa d´anar al lavabo, no podem imaginar que passa pel seu cap però el veiem feliç com un nen, per què no pot compartir aquest sentiment amb la família? Qui és ell? El jove enamorat de la seva dona i feliç amb el fill? L´adult malcarat incapaç de respectar a ningú? El vell dependent que ofèn a aquells que el volen ajudar? O el vell rialler i juganer de la platja? Sols al final, estirat sobre la neu i mirant les estrelles, imaginant moments de felicitat, retrobarem aquella persona que no hi hauria d’haver deixat de ser mai, que ens recordarà la primera imatge de la cinta quan mirava al seu fill nadó, un final rodó.

La pel·lícula és un drama de relacions familiars molt ben construït que com hem vist pot tenir moltes lectures, mai té un enfocament pejoratiu cap a ningú ni tampoc juga amb les emocions de l´espectador, diàlegs de gran consistència i força dramàtica, amb unes actuacions de primer ordre i un molt bon ritme narratiu, bona fotografia i una direcció cuidada, que malgrat ser el primer treball de Viggo Mortensen darrere la càmera ho fa de forma brillant, segur que ens tornarà a regalar més bones cintes en el futur. Recomanable.

 Canada 2020 (1 hora, 52 minuts)

Direcció: Viggo Mortensen

Guió: Viggo Mortensen

Actors: Lance Henriksen, Viggo Mortensen, Terry Chen, Sverrir Gudnason, Hannah Gross, Laura Linney, David Cronenberg, Bo Martyn, Ella Jonas Farlinger, Etienne Kellici, Carina Battrick, William Healy, Bracken Burns,…