Guillem Agulló va ser assassinat per un militant neonazi d´una ganivetada al cor mentre altres feixistes el tenien agafat perquè no es pogués defensar, un acte vil, covard i ple d´odi, només tenia 18 anys, no havia viscut quasi res, encara no sabia el que és la vida i creia que, com era fort i valent, es podria defensar ell sol dels seus enemics. La seva mort va ser un cop de mall sobre la seva família que va quedar desolada per la pèrdua. La pel·lícula es centre sobre tot en aquesta profunda buidor dels pares, de com van viure el fet, el dol i el judici posterior als assassins, que gràcies a una defensa intel·ligent i una certa connivència dels jutges van sortir-ne més ben parats del que caldria esperar.

En Guillem era un idealista que volia defensar als mes febles, a les minories que ningú protegia en aquells anys, defensava la terra i els que la treballen enfront dels privilegis d´uns pocs, pertanyia a un grup antifeixista i antiracista del seu poble, Burjassot, a la Comunitat Valenciana. Diu el director de la cinta, el català Carlos Marques-Marcet, no sense una certa recança, que els valencians són mes divertits que els catalans, més alegres, més expansius, més de la festa, però  també més exagerats, més extremistes; per això proliferen grups antifeixistes molt actius i també organitzacions d´extrema dreta bel·licoses i agressives, de fet és un cau de l´extrema dreta a l´Estat, tal com va demostrar la “Operació Panzer”, de la que parlarem més endavant.

El film comença posant-nos en situació temporal, ens mostra amb documents gràfics, majoritàriament televisius, el pas del temps des de 1975, la mort del que fou el dictador Francisco Franco, la legalització del Partit Comunista, els atacs feixistes contra persones i entitats valencianistes i catalanistes, la històrica victòria del PSOE al 1982, el naixement de la Generalitat Valencianes, les Olimpíades de Barcelona, els enfrontaments entre grups ultres als camps de futbol i en paral·lel anem veient les fotos del Guillem real, des de que era un nado fins al moment on comença l’acció de la pel·lícula. D´aquesta manera, de forma brillant i en només dos minuts ens fem càrrec de quin ambient és el que ha mamat en Guillem. A continuació la càmera fa un recorregut per les parets de la seva habitació, presidides per símbols antifeixistes i per una gran senyera negra dels SHARPS (Skinheads Against Racial Prejuices), on ell milita, ens el situen políticament parlant.

La seva família és de classe treballadora i catalanista, doncs en aquells temps, abans de l’ascensió al poder del PP i la seva apropiació de la identitat de la gent, era equivalent a ser valencianista, defensar un sentiment i sobre tot una llengua. La veiem feliç, els pares encara són joves, plens d’il·lusió  i ja tenen tres fills, en Guillem i dues xiquetes. En una conversa a la taula el pare diu haver corregut davant dels “grisos”, la policia franquista, com tants joves avien fet arreu durant la dictadura; en Guillem diu orgullós: “vosaltres corríeu, nosaltres ens defensem”. És jove, inconscient, no ha viscut la dictadura i la seva esfereïdora repressió, creu en la recent nascuda democràcia i malgrat que sap que hi ha certa connivència entre la policia i els grups dretans pensa que és a títol individual d´uns pocs nostàlgics. Que enganyat estava!!!

A partir d’aquí els pares rebran la terrible noticia estant de vacances de Setmana Santa, ells, com la majoria de pares, poc en sabien de les activitats del seu fill, en aquest cas sols que estava d’acampada amb uns amics, de fet era la veritat. Hi ha una escena que et glaça la sang, quan van a recollir a les filles que estaven al càmping, després de reconèixer el cos del seu fill, una escena que també et fa tremolar,  i pugen els quatre al cotxe, el silenci és etern, el no saber com dir allò que no pots acceptar ni tu mateix, després ja els trobem al cementeri.

El director va rodar també  l´escena de l´assassinat, una escena llarga, complicada, amb molts actors, d´una gran tensió dramàtica, esfereïdora, que et glaçava la sang; finalment en el muntatge va quedar descartada, una decisió difícil i dura, renunciar a una part important de la teva obra, però perquè?, diu Carlos Marques-Marcet:

volia centrar-me en el patiment dels pares i una escena com aquesta els hi hauria tret protagonisme, hauria canviat l´enfoc doncs ells, els pares, sols saben el que va passar per els amics d´en Guillem.

En ocultar aquesta situació el director col·loca al espectador en la mateixa situació que els pares, el mimetisme és total, l´angoixa la mateixa.

Queden tres quartes parts de metratge i la vida ha de seguir per els vius, per la família, però com seguir si t´han robat el que més estimaves? Aquí comença la pel·lícula que ens conta el seu sagnant via crucis interior. És molt difícil posar-te dins la pell del que ha patit una pèrdua d´una forma tant terrible com injusta, aquest film ho fa perfectament sense recórrer al xantatge emocional de l’espectador, no ens ensenya imatges terribles del patiment en primeríssims plans acompanyats de música fúnebre, simplement la càmera es passeja per aquella casa que apareix buida sense el fill gran perquè nosaltres puguem veure amb respecte, com d´amagat i sense voler mirar massa, el drama que s’està vivint, com quan vas a casa d´un parent que està de dol.

Veurem expectants a l´hora que incrèduls el judici on la seguretat i la professionalitat dels advocats de la defensa, sense cap dubte jugaven a camp propi, superaran àmpliament el voluntarisme de l’ acusació particular; dins de l´intercanvi de cops judicials ressaltaria especialment quan l´advocat dels assassins li demana a una testimoni de la defensa que canti el “Cara al Sol”, per demostrar que coneix la cançó que diu haver escoltat i el jutge hi dona el vistiplau; un insult a la causa d´en Guillem, una vergonya indescriptible i la constatació del biaix del tribunal. També el tractament dels medis de comunicació dels fets i ens indignarem com espectadors en paral·lel amb la família, seguiran les amenaces i les provocacions dels grups d’extrema dreta assetjant a familiars i amics, amb pintades de l’estil: ”Guillem jódete”. Consigna que per cert segueix usant la extrema dreta sense que ningú els acusi de delicte d´odi.

L’assassí de Guillem va quedar en llibertat condicional, per bona conducta, al cap de només quatre anys, ja veieu que vivim en un país on un assassinat surt més be de preu que defensar idees democràticament, però no va acabar aquí la seva carrera.

Recordeu que us he promès parlar de la “Operació Panzer”? Doncs al 2005, la Guardia Civil,  arran d´una investigació per tràfic d´armes, va desmantellar un grup neonazi que justificava el genocidi i fomentava l´odi cap a homosexuals, immigrants i grups d´esquerres, van detenir vint-i-dos  membres  del “Frente Anti Sistema”  confiscant un arsenal amb pistoles, escopetes ganivets, punys americans, destrals i fins i tot un llança granades; per les escoltes practicades es va saber que practicaven caceres contra persones per la seva procedència, ideologia o inclinació sexual. Entre els detinguts hi havia naturalment Pedro Cuevas, l’assassí confés de Guillem a més d’alguns militars, com en el cas de la manada. Quan es va celebrar el judici tot va caure com un castell de cartes: L´arsenal havia estat destruït per error de la Guardia Civil i el jutge va anular les escoltes doncs estaven autoritzades per tràfic d´armes i no per terrorisme o banda armada; sense proves tots van quedar en llibertat. Però no sols això, arran d´una denuncia del propietari de l´arsenal, l´estat va haver d´indemnitzar-lo per la destrucció de les armes al 2017.

La Mort de Guillem és una pel·lícula que té moltes capes i moltes lectures, la principal el dolor de la pèrdua i el forat infinit on cauen els pares aclaparats per la desesperació; també el biaix de la justícia  i de la policia quan els que seuen al banc dels acusats són de l´extrema dreta i finalment la certificació de que el franquisme és ben viu en alguns territoris i s´aprofita de les llibertats d’un estat de dret per soscavar-lo, tal com va fer en Hitler i els nazis en el seu temps.

Un film imprescindible per tothom, tant per la seva qualitat fílmica, del millor fet a l´Estat aquest any, com per una temàtica que ens toca a tots i ens preocupa profundament.

 

Espanya 2020 ( 1 hora, 35 minuts)

Direcció: Carlos Marques-Marcet

Guió: Roger Danès, Alfred Pérez Fargas

Actors:  Pablo Molinero, Jordi Ballester, Belén Riquelme, Carles Martínez, Gloria March, Yani Collado, Diego Braguinsky, Mar Linares, Betlem Agulló,…