Petrunya és una noia de trenta-dos anys que viu, encara amb els seus pares, a un poblet de Macedònia. Es va llicenciar en història a la universitat però encara no té feina, per això la mare no la deixa en pau més preocupada pel seu futur que ella mateixa, sol passar. Del que va estudiar no pot treballar i per altres feines, com a secretaria per exemple, la troben poc atractiva, de fet és bastant grassoneta. Després d´una entrevista de feina poc reeixida, ja tornant cap a casa, es creua en un pont amb una ancestral cerimònia, on els homes joves del poble han de saltar al riu en ple hivern per tractar d´agafar una creu llançada pel capellà, diu la tradició que qui ho aconsegueixi tindrà bona sort tot l´any, ella no s´ho pensa dos cops, en un rampell es llença vestida com va a les gèlides aigües i agafa l’objecte sagrat davant la incredulitat dels mascles. Sacrilegi!!!, només els homes poden fer-se amb la creu!!! De cop i volta es veu ficada en un bon embolic.

Macedònia, més exactament Macedònia del Nord després d´un conflicte amb Grècia pel topònim, és una de les escissions de l´antiga Iugoslàvia, independent des de 1991, per tant un país molt jove que ha passat del comunisme al capitalisme i que encara està en vies de desenvolupament. Tal com li passava a Espanya als anys setanta o vuitanta del segle passat la religió ocupa un lloc important a la vida de la gent, sobretot als pobles petits i el capellà és una figura important. Per una altra part els funcionaris, la policia per exemple, encara arrosseguen vicis i defectes d´un passat comunista i autoritari. Per tant, un fet com el que narra la pel·lícula, pot involucrar a totes les forces vives.

Què ha fet de mal fet la Petrunya? S´ha ficat en una festa a la qual no estava convidada, direu. En una competició més o menys esportiva reservada als homes, afegireu. El cas és que era una festa religiosa on suposadament Déu atorgava un premi al jove més llest, se suposa que és el Déu de tots, homes i dones, per tant la Petrunya, a qui la vida no tractava gaire bé en aquells moments, creia tenir dret a guanyar-se aquest bon any. Tal com van anar les coses és clar que no va ser una acció premeditada sinó un impuls, com aquell que tira els daus, posa una moneda en una màquina escurabutxaques o compra una butlleta de loteria al passar davant d´un estanc.

Els més emprenyats han estat els joves, que esperaven en banyador i gelats de fred que el musen tirés la creu per saltar al riu a cercar-la, de fet ho van fer com un sol home, ella, més llesta, va veure com el corrent s’emportava la creu i es va llençar en el punt exacte. Com un nen al qual un gos se li emporta la llaminadura els nois van quedar amb un pam de nas, ofesos, humiliats i amb aquest sentiment tan dolent d´haver patit una injustícia. Fins i tot li van arrancar la creu de les seves mans, fins que el capella va fer que li tornessin i la va deixar marxa, no sense abans haver-li demanat que li tornés de bon grat, cosa que no es va produir.

Una noia universitària en lletres, en un poble petit a la Macedònia profunda, no especialment atractiva i grassa, repatània i més aviat malcarada, gens complaent amb els homes, té poques oportunitats de tirar endavant. Si fos un home, estaria fen de professor, o d´encarregat d´algun negoci, segur que hauria trobat parella i portaria una vida avorrida i prescindible com tantes altres, normal en podríem dir. Doncs aquest és el tema, que no ho té fàcil a la vida i les comparacions són ofensives. Per això l´home que li ha fet l’entrevista de treball no entenia que es fes l’estreta, però si li estava fent un favor!!! De la mateixa manera els fadrins del riu han sentit tanta ràbia. Doncs la Petrunya els hi tira a tots ells per la cara la seva concepció de la societat, els seus valors.

Després intervindrà la policia, ja que ella està causant un enrenou al poble, provocant aldarulls. Entre els oficials d´ordre públic i els clergues tractaran de pressionar-la, a les converses i els arguments n’hi haurà per a sucar-hi pa i és clar, se sentirà sola, encara que aquesta no és una novetat per ella i com a mínim aguantarà l´embat.

El film també ens pot portar a fer una reflexió sobre la concepció de les religions monoteistes, clarament masclistes, els deus són i es representen com a homes, i imposen la superioritat del gènere masculí que té els papers principals en el culte i relega a la dona a funcions subalternes. Això passa fins i tot als països més desenvolupats i on teòricament la igualtat és més present a la societat, la religió, que se sosté en dogmes absoluts que vénen teòricament de la nit dels temps no s´ha sabut, volgut o pogut adaptar. No passa amb el politeisme, que té un deu per cada cosa, homes i dones. En aquest aspecte el plantejament de la pel·lícula és trencador tal com diu el seu títol: “Deu és dona”. Potser vol dir que deus ho podem ser tots en un moment donat? Que tal com van les coses al món actual cal retornar a una concepció més matriarcal de la vida? De fet, si ens fixem amb com està afectant la crisi de la Coronavirus, en els països on manen les dones se n’estan sortint millor.

La pel·lícula està ben dirigida i té una bona fotografia, la protagonista fa un bon treball i  el film té bon ritme. Podríem criticar que s´aguanta en alguns tòpics i que busca agradar a tothom per tal de fer-la més comercial, però potser per això mateix és molt fàcil de veure i té un aire fresc, sense deixar de tenir un to crític amb la seva societat. Tal com podeu malauradament suposar, la direcció i el guió estant fets per dones. Crec que si t´agrada el cinema, has de veure aquesta pel·lícula.

Macedònia, 2019 (1hora, 40 minuts)

Direcció: Teona Strugar Mitevska

Guió: Teona Strugar Mitevska, Elma Tataragic

Actors: Zorica Nusheva, Labina Mitevska, Stefan Vujisic, Suad Begovski, Simeon Moni Damevski, Violeta Sapkovska, Petar Mircevski, Andrijana Kolevska, Nikola Kumev, Bajrush Mjak