Rosa viu a Valencià i treballa com encarregada del vestuari per una productora de cinema, busca i arregla les peces de roba que portaran els actors, sempre d´avui per demà, al límit. S’està sola en un pis perquè la seva filla ha marxat cap Anglaterra a la recerca del seu somni. Té cura del seu pare, vidu de fa dos anys, fa de cangur per als fills del seu germà, també del gat d’una amiga, fins i tot la veïna li deixa les plantes quan se’n va de vacances, passa setze hores fora de casa i quan arriba està esgotada. Tothom pot comptar amb ella per tot i no té un moment de respir. Un dia escolta a una actriu assajant el jurament matrimonial i una llum s’encén al seu cap, decideix deixar-ho tot per començar una nova vida on el centre no siguin les necessitats dels altres sinó els seus somnis i projectes, obrir un negoci propi, agafar un compromís personal i cassar-se amb ella mateixa.

Al principi de la cinta veiem a la protagonista participant en una cursa popular pels carrers de València, al llarg del recorregut es va trobant amb familiars, companys de feina i amics que la saluden i l’animen a seguir per donar el millor d´ella mateixa, finalment arriba a la meta on tots l’esperen per felicitar-la però, ella fa com si no els veies, travessa la línia d’arribada sense aturar-se i encara corre davant de la mirada atònita dels seus, continua per carrers cada cop més solitaris fins a sortir de la ciutat, recorre camins rurals entre arrossars i arriba al principi d´una platja on, absolutament sense forces es desploma i cau de bocaterrosa. Aquesta és la paràbola de la seva vida, córrer pels altres, sense repòs, sense espai per la reflexió i sense temps de pensar en perquè, ni cap a on està corrent.

Tot el seu atrafegat món, que ja s’aguanta per fils molt prims, s’enfonsarà el dia que arribant a casa seva passades les 11 del vespre, després d´una jornada laboral de deu hores i de fer de cangur dels fills del seu germà, es troba amb el seu pare que l´espera i li diu que ha decidit quedar-se a viure amb ella. El seu únic refugi segur, lloc de descans i baluard de la seva independència quedarà esborrat si això passa. El cap comença a girar-li, la ment ennuvolada no pot racionalitzar el que li està passant, tampoc pot dormir, s´aixeca, surt de casa, agafa el cotxe i comença a conduir. Sols li queda la fugida, amagar-se a on ningú la pugui aconseguir i reconstruir la seva vida. Les conseqüències i reaccions a aquest fet seran el nucli de la cinta.

La primera sensació que tens com espectador assegut còmodament a la teva butaca és de neguit, ja que tot sembla precipitat. Després de la cursa, una seqüència dinàmica i magnifica que et posa en situació del que li passa interiorment a la protagonista, ens volen contar moltes coses amb molt poques imatges i per tant veiem una successió de talls ben curts, com si fossin anuncis de la televisió, que ens volen vendre, sense per tant voler aprofundir, que la Rosa va tan atabalada que està al límit. Entrem en un concurs de retallades, bé, en realitat totes les pel·lícules tenen més metratge filmat del que després s’exhibeixen a les sales, ara ja no hauria de ser una novetat, però, en aquest cas sospites, que tots aquests talls els han concentrat en la primera part de la cinta per deixar el film en uns, comercialment perfectes, 100 minuts; aquests més o menys vint minuts que li falten empetiteixen l’obra, segons el meu punt de vista, ja que tota l’acció es construeix sobre un buit; no acabem de saber qui és la Rosa i que sent realment i encara menys els seus germans o la seva filla. Afortunadament, la pel·lícula torna seguidament a un ritme més humà i més intimista fins que la història t´atrapa; com a conjunt pot semblar que és una sèrie de la qual t’has perdut el primer capítol i que gràcies al resum entens de què va.

La Rosa vol casar-se amb ella mateixa esperonada pel que significa d´alliberador el matrimoni respecte a la família: Un compromís de vida comuna amb una altra persona, crear la teva pròpia llar; prometre fidelitat siguin quines siguin les circumstàncies; respectar, estimar, tenir cura de l’altre. Un acte de generositat, una declaració d´amor. Ella ha arribat a un punt a la vida on percep que no és respecte a si mateixa, que no s’estima, que viu per als altres amb un contracte unilateral on sols ella aporta sense rebre res a canvi. És públic i reconegut que quan una es casa comença una nova i vida i tothom entén que els compromisos anteriors amb terceres persones, inclosa la família, s´han de renegociar, per tant, el matrimoni és una forma de deixar llastre i enlairar-se, bescanviar una forma de vida per una altra i això és el que Rosa necessita. Algú podria dir que quan et cases amb un altre és entrega i generositat i quan ho fas amb tu mateix és egoisme; que és sinó estimar-se a un mateix? De fet, en un primer moment la seva família ho veu axis i a ella se li trenca el cor perquè ho ha donat tot sempre per als altres i sembla que ara que ha vist la llum li neguin la seva part de felicitat.

Una altra lectura del film podria ser que fins que no es tira una pedra al bell mig de l’estany l’aigua s´està llisa com un mirall i ens permet veure la nostra imatge ideal, fins que no es rasca la superfície de la pell no apareixen les ferides i amb aquest moviment de la Rosa descobrirem que tots tenen els seus problemes. D’això tracta també aquesta pel·lícula, del fracàs que s´amaga sota l’èxit, del dolor que es pateix darrere de la pau, de la tristesa que es viu sota dels somriures de felicitat, però per sobre de tot de l’anhel de llibertat que tots tenim.

Tècnicament, és una obra molt ben feta, si ometem el ball de retallades dels primers deu minuts, amb molt bon ritme, bona fotografia i direcció, sobretot uns actors principals que fan una feina excel·lent, treballen tots tan bé que no sabries dir qui ho fa millor.

Icíar Bollaín escenifica a la perfecció a totes aquelles dones que viuen per als altres oblidant-se, per por, vergonya o desídia de viure la seva pròpia vida, construeix una comèdia de costums que amb gran subtilesa retrata a la nostra societat, com acostuma a fer a les seves cintes aconsegueix amb aquesta obra fer-nos pensar, però aquest cop també riure i plorar i sortim del cine alleujats i amb un sentiment de llibertat.

Espanya 2020 (1 hora, 40 minuts)

Direcció: Icíar Bollaín

Guió: Icíar Bollaín, Alicia Luna

Actors: Candela Peña, Sergi López, Nathalie Poza, Paula Usero, Ramón Barea, Xavo Giménez, María Maroto, Eric Francés, Lucín Poveda, María José Hipólito,..