Eurídice i Guida són dues joves germanes brasileres que miren al mar amb esperança, les veiem, tot just al principi, en una escena evocadora plena de bellesa. Som a Rio de Janeiro als anys cinquanta, Eurídice somnia en ser una gran pianista i Guida en una vida romàntica plena d’amor i d´aventura. Les rígides regles del patriarcat trencaran aviat els seus somnis i les separaran per sempre més, les seves vides seran tristament invisibles com les de tantes dones que van viure aquella època, buides com les seves il·lusions incompletes. La càmera de Karim Aïnouz ens permetrà seguir a les dues a l´hora en un joc de miralls oposats que no es poden veure l´un a l´altre.

El film està basat en el llibre de Martha Batalha, d’igual títol publicat en el 2016, que conta les aventures de dues germanes al llarg d’algunes dècades, els seus esforços per gaudir d´una vida plena en un món altament restrictiu amb les dones, fent ús del seu talent per emprendre projectes engrescadors, sempre amb un toc optimista i esperançat, un melodrama al nivell de les millors telenovel·les brasileres. La pel·lícula es focalitza especialment en els anys cinquanta, el director li dóna un toc molt més transcendent i dramàtic que et deixa un regust més amargant; per aconseguir-ho s´han canviat algunes de les circumstàncies i s´ha centrat en la recerca desesperada d’Eurídice per retrobar a la seva germana.

Imatges d´una selva humida acompanyen els títols de crèdit, és l’exuberància de la natura salvatge el que veiem a la pantalla, tota l´estona sentim sorolls d´animals que suposem que es mouen o volen amagats dintre de la verda cortina, uns petits micos canvien d´arbre en fila índia caminant en un difícil equilibri per la catenària que forma una liana, la càmera, amb un moviment vertical descendent, enfoca una petita platja i ens mostra una àmplia badia, la Guida i l’Eurídice assegudes en una roca contemplen la immensitat del mar. La Guida s´aixeca i comença a pujar per la muntanya, per una escletxa entre la vegetació de la selva veiem a la llunyania el majestuós “Pa de Sucre” amb el seu Crist amb els braços oberts, Eurídice la segueix tan sols un minut després, però la frondositat de la selva no li permet veure a la seva germana, es comencen a cridar la una a l´altre, malgrat que són ben a prop no arriben a trobar-se. Aquest és en realitat un resum de la pel·lícula.

Si un objecte es repeteix insistentment a les escenes de la pel·lícula, sense cap dubte aquests són els miralls que reflecteixen a les persones amb una certa angulació el que ens permet veure en paral·lel, com si s´ignoressin, al personatge i a la seva pròpia imatge, com si fos una al·legoria a aquella part d´un mateix que mai s´assoleix, que sols viu en el món dels somnis i les il·lusions.

Les dues germanes es separaran la mateixa nit del dia que juntes miraven al mar, la Guida fugirà de casa amb un mariner grec i la seva germana ja no la veurà més; Eurídice també marxarà de casa dels pares al cap d´uns mesos per casar-se amb un jove oficinista amb problemes de relació, un home incapaç de transmetre els seus sentiments, ni tan sols d´identificar-los per poder demanar a la seva parella el que necessita, simplement ho agafarà de mala manera, compulsivament, avergonyit d´ell mateix; amb més motius no entendrà les necessitats i desitjos de la seva dona, que viurà en paral·lel una vida buida conjuntament amb una altra d’invisible. Curiosament acabaran les dues a la mateixa ciutat, a Rio, però les mentides del pare els hi faran creure a totes dues que viuen una lluny de l´altra.

El que al llibre és tota una successió de fets diversos i de relacions al film es concentren en el difícil retrobament i en el sentiment de separació, soledat i incomunicació de les protagonistes. També la pel·lícula aprofita per mostrar-nos la situació de la dona en la societat masclista dels anys cinquanta al Brasil, el seu quasi nul paper social, a part d´esposa, mare o filla, sempre en inferioritat envers l´home; no crec que a Espanya la situació fos millor, ans al contrari, en aquells temps.

Aquest és un film fotogràfic, on la imatge, la il·luminació, els enquadraments i sobretot els colors, en general vius i calents, tenen protagonisme, per tant l’exercici d´estil li guanya la partida a la història i als fets en si. Hi ha també un clar missatge per sobre de tots:

Què dur era ser dona al Brasil del segle passat!!!

Per això té una lectura desesperançada, la sensació d´una derrota quasi total malgrat que sempre quedi un bri d´esperança, encara que sempre interior, personal i també invisible: Dintre de cadascun de nosaltres, en aquest cas de les dones, hi ha un esperit lliure i salvatge que no es pot dominar, una victòria final que sols la protagonista percep i que la fa plorar d´alegria.

Pels que us agrada el bon cinema, aquell d´autor, aquell que vol transcendir el fet de contar una història a través d´una successió d´esdeveniments, aquesta és de visió imprescindible perquè gaudireu de cada pla com si estiguéssiu admirant els quadres d’una galeria.

 

Brasil 2019 (2 h 19 min)

Director: Karim Aïnouz

Guió: Murilo Hauser, Inés Bortagaray, Karim Aïnouz (Novel·la: Martha Batalha)

Actors: Carol Duarte, Júlia Stockler, Fernanda Montenegro, Gregório Duvivier, Cristina Pereira, Flavio Bauraqui, Maria Manoella, Nikolas Antunes,…