Un ex capellà de l’exèrcit, que ha perdut al seu fill a la guerra d’Iraq i que ha estat abandonat per la seva dona, es refugia en la religió en tant que tracta de retrobar-se a si mateix en un entorn pulcre i auster. Una feligresa que ha quedat embarassada li demana ajuda perquè el seu marit, que creu que no hi ha futur, no el vol tenir. En implicar-se alguna cosa es revoltarà dintre seu. El film ens farà palesa la força de l’amor.

El Reverend no és una pel·lícula que parli de la religió ni dels seus ministres com a tema central, malgrat que el protagonista sigui clergue, però sí que és un film espiritual, ja que la seva dialèctica transcorre principalment per l’ànima del protagonista.

El reverend Ernst Toller és un home moralment enfonsat, més a prop de la depressió que de cap altra cosa, amb un enorme sentiment de culpabilitat i de pèrdua de tot el que estimava i de tot en el que creia, una buidor desoladora omple el seu cap i, si continua vivint, ho fa com a penitència i sacrifici. Encara que és incapaç de resar, no té esma, no se sent digne de fer-ho o ha perdut la fe, en l’única cosa que encara vol o pot creure és en Déu i en la religió.

Aquesta espiritualitat i transcendència, aquesta introspecció, la trobem clarament explicitada en el diari que cada nit en Ernst escriu, una veu en off que ens permet escoltar tant el que escriu com el que passa per la seva ment. Amb aquest exercici pretén anar copsant el seu estat diari però també poder fer una anàlisi evolutiva de cap a on va, un intent d’un home absolutament desorientat per situar-se en el mapa i poder saber cap a on tirar.

Com si fos una obra de teatre en uns quants actes, primer ens presenten la seva vida quotidiana, avorrida i plana, sense il·lusió, però complint fidelment amb la feina; la seva soledat nocturna sempre acompanyada pel dolor físic i la buidor espiritual; la relació amb el seu cap, més empresari i polític que capellà, encarnat per un empàtic i pressionant home de color de gran envergadura física, que sempre li està perdonant la vida; la relació més tangencial que una altra cosa amb l’empresari local que finança l’església, i que el tracte com un empleat que l’ha de servir; una vida buida i sense raó de ser.

Llavors apareix la parella embarassada en conflicte per tenir o no tenir el fill, lògicament ell defensarà la vida aferrissadament, però els arguments ecologistes extrems del marit i la seva desesperança en un demà el colpiran, ja que ell també ha perdut la fe en els homes. La seva guerra particular ja la va perdre i amb ella la seva vida, es va equivocar, no va saber atendre als indicis que tot era una bogeria sense sentit, que hi havia interessos per sobre de la justícia. Poc a pot intuirà que hi ha un mal general que uneix la seva desgràcia amb la desesperada preocupació del seu feligrès sobre l’esdevenidor. Brollarà dins seu el pensament que encara es pot redimir en un darrer sacrifici. En arribar al darrer acte coincidiran a escena tots els personatges que han anat apareixent i el desenllaç promet ser majestuós.

El director, en Paul Schrader, fa amb aquest film un doble plantejament, per una part en l’àmbit narratiu i estètic, però també personal, ja que va ser educat des de petit en un entorn religiós molt estricte; conta que a casa no podia mirar la televisió i que el primer cop que va anar al cinema va ser ja amb disset anys; per tant, coneix de primera mà les doctrines, la rigidesa i també les contradiccions del calvinisme. Té molt sentit el títol original, que fa referència al nom de la parròquia: “La Primera Reformada”, que segons ens expliquen està a punt de celebrar el seu dos-cents-cinquanta aniversari. La reforma luterana buscava fugir de la banalització de la religió catòlica, que era per a molts un medi de vida, el més luxós possible, més que un camí de rectitud i on importaven més les formes i les jerarquies que els fins divins; paradoxalment el temps i les inclinacions de les persones els han fet caure als mateixos paranys que volien reformar. Ell ho veu amb la mirada crítica de qui ha estat a dintre i ha sentit aquestes incongruències en pròpia carn.

Estèticament, és un film minimalista, auster però en contrast també meticulós i detallista: Espais sempre d’una pulcritud abassegadora, pocs mobles, molta fusta antiga, enquadraments simètrics que ens podrien fer pensar en Wes Anderson, si no fos per l’absoluta sobrietat de la paleta de colors. A vegades les persones i els objectes surten de davant de la càmera com si anessin a destemps creant un efecte de buidor i soledat. Una fotografia que il·lumina a la nit sols una part de la pantalla, bàsicament al reverend o a la seva llibreta, usant espelmes, creant ombres que es difuminen, foscors que ho envolten tot, accentuen aquest aïllament del protagonista.

La pel·lícula pot semblar al principi una mica lenta, i pausada, com un sermó a l’església d’aquells tan teològics que costa seguir, molta xarrameca i poca acció; però a la part final tot es precipita en un esclat emocional, tot el que pugui haver pensat el protagonista i tot el que hàgim pogut imaginar els espectadors caurà com si fos un castell de cartes i els possibles finals aniran apareixent per esvair-se com la boira amb el vent i ens deixaran una imatge final de gran poder plàstic i emocional. Tot succeirà molt de pressa, des del sacrifici planificat, passant per la renúncia i la desesperança, com si fos la passió de Crist, aquí si podem trobar clares referències religioses: La corona d’espines, el calze, la mort que ha de redimir la humanitat.

Quan ella arriba tot s’atura, desapareix la convicció i la certesa, i quan ella se li acosta el que desapareix és el mateix món. Mira per on, segons ens proposa el Sr. Schrader, el món potser no té esperança ni solució com a conjunt, però les persones, dones i homes, podem ser alleujats de la nostra angoixa existencial gràcies a l’amor, aquesta estranya barreja entre física i espiritual que uneix a les parelles i ens pot fer flotar per sobre del terrenal.

Molts pensareu llegint aquesta crònica que no és una pel·lícula per vosaltres, massa profunda direu, però l’ obra es pot seguir sols amb els sentits com si fos una simfonia clàssica. Reflexiona al voltant de dubtes i pensaments que tots podem haver tingut, o que podrem arribar a tenir, la culpa, la redempció, el sentit de tot plegat. El treball del protagonista és mereixedor d’un Oscar Estèticament, artísticament, és un film rellevant per la seva puresa i modèstia, com si fos un full caigut o una roca sobre el mar. Finalment, ens mostra que l’amor és més fort que cap altra cosa. Que més es pot demanar.

USA 2017 (1h, 48 min)

Direcció i guió; Paul Schraderç

Actors; Ethan Hawke, Amanda Seyfried, Cedric the Entertainer, Michael Gaston, Victoria Hill, Philip Ettinger, Bill Hoag, Michael Metta, Frank Rodriguez, Mahaleia Gray, Elanna White