Stan Laurel i Oliver Hardy van ser els còmics més famosos dels anys trenta i quaranta, posseïdors d’una portentosa mímica van començar amb el cinema mut, i després es van passar al sonor amb èxit gràcies a uns diàlegs curts, directes i ocurrents. Aquest film ens els recupera en un moment ja crepuscular, quan de veritat les persones mostren la seva cara real: veurem que tan sols en tenien una. És un cant a l’amistat.

La paraula que per mi defineix millor aquesta pel·lícula és “entranyable”, no és estrany perquè és així com la majoria de la gent veu a aquesta parella de còmics. El film aconsegueix perfectament atrapar aquest esperit, un perfum una mica antic, tanmateix, sempre fresc que tant pot anar bé per un nen com per un senyor gran o una noia adolescent: un humor universal. La gent vivia una època tràgica, amb guerres, crisis econòmiques i problemes socials i anava al cinema per evadir-se, per riure una mica i oblidar la seva trista realitat. Un llest que no ho era tant i un tanoca que en el fons sempre estava al cas, jugaven amb malentesos, situacions absurdes i repeticions provocant el riure contagiós del públic que sortia feliç de la sala.

Stan Laurel i Oliver Hardy eren coneguts a casa nostra com “El Gordo y el Flaco” i practicaven un humor innocent, a vegades infantil, que feia riure amb tan sols fixar-se en les seves expressions, els seus gestos i la seva cara, cosa perfectament comprensible si pensem que els seus orígens van ser el cinema mut. Era tant i tan políticament correcte, segons la visió del moment, que era cent per cent apte per tots els públics. Aquella situació absurda, com un nas de pallasso o relliscar amb una pell de plàtan, que fa riure als nens, amb innocència i sorpresa per al grotesc, ells eren capaços de provocar aquesta mateixa reacció entre els adults, que d’aquesta manera se sentien com infants, feliços i despreocupats.

Com a parella van fer el seu primer treball en un curt l’any 1927, en un format de vint minuts molt habitual en aquells anys, el seu primer llargmetratge va ser l’any 1931 i la seva última pel·lícula a 1951, després d’una sequera de més de cinc anys i ja en franca decadència.
La cinta ens els retrata a la seva última època, a principis dels anys cinquanta, quan la seva popularitat havia anat a la baixa, i se centra en una gira que van fer per les Illes Britàniques en un intent de recuperar el favor del públic. De fet, a les primeres escenes veiem com arriben a un hotel més aviat senzill i que han de treballar a teatres de segona categoria; tan dur com tornar a començar!, però ells ja no són tan jovenets i comparativament l’esforç és més gran. A poc a poc, gràcies a les bones crítiques i al reconeixement dels espectadors, van anar escalant cap a sales de més prestigi, amb estades a hotels de luxe, i la “tournée” va tenir tant d’èxit que la van prolongar i, fins i tot, van fer el salt cap a Irlanda.

Ens pinten, com així era en realitat, a un Hardy més despreocupat per la feina i més “bon vivant”, enfront d’un Laurent que quasi sols pensava en el treball, de fet participava sempre en els guions i era molt crític amb les condicions contractuals fins al punt de ser acomiadat per la productora; això va provocar que en Oliver Hardy arribes a treballar sol i fer una pel·lícula amb una altra parella, cosa que va generar el malestar d’en Stan provocant fins i tot un cert ressentiment. Aquesta situació ens la mostren a la pel·lícula, ja sé sap, quan les coses no van tan bé surten els retrets, però també veiem que l’amistat que es tenien era més forta que les dificultats que podien sorgir i de fet, a la vida real com a la ficció, no podien estar separats.

Les seqüències de les seves actuacions als teatres o al cine són increïblement calcades a les que podíem veure a les pel·lícules reals en blanc i negre, fins al punt de fer-te dubtar que és antic i de què és actual; en això estem més davant d’una perfecta imitació que d’una actuació. El que és més curiós i sorprenent és que ells, a la vida real, tenien sovint els mateixos ensurts que els seus personatges, les postures, els gestos i les mirades reproduïen les seves actuacions a escena. Pots arribar a pensar que més que actuar es comportaven davant la càmera com si fos un dia normal.

Cap dels dos tenia bona salut en aquells moments, l’Stan era diabètic i en Oliver tenia insuficiència cardíaca, però se les arreglaven per anar fent amb un ritme d’actuacions bastant elevades. Finalment i després d’un basament cerebral, en Oliver Hardy morí a 1957. Malgrat tenir nombroses ofertes de feina en Stan Laurel no va tornar a actuar mai més, una demostració de respecte i reconeixement cap al seu company d’escenaris; però si va seguir com a guionista per altres còmics com en Jerry Lewis o Dick van Dycke. A 1965, vuit anys després del seu amic, va morir d’un atac de cor.

La pel·lícula està molt ben dirigida, amb una ambientació d’època meticulosa i un bon ritme narratiu, els actors fan un molt bon paper fins al punt de mimetitzar-se perfectament amb els originals. Segurament peca de “bonisme” i ens estalvia situacions desagradables en revestir-ho tot de bones intencions, però aquest és una mica l’esperit i la intenció que el director ha volgut donar a la cinta. Imprescindible per nostàlgics i amants del cinema clàssic, molt recomanable per tota la resta que passarà una estona molt agradable.

Regne Unit 2018 (1h, 37 min)
Direcció: Jon S. Baird
Guió: Jeff Pope
Actors: John C. Reilly, Steve Coogan, Shirley Henderson, Bentley Kalu, Nina Arianda,Danny Huston, Rufus Jones, Susy Kane, Stephanie Hyam, Charles Walters, Ella Kenion, Joseph Balderrama, Sophie Wardlow