Aquesta és la història d’un pastisser, d’un xicot que fent pastissos, galetes i dolços omple una part important de la seva vida, ja que ho fa amb tots els seus sentits, d’una manera profunda i total, però, com la majoria de persones, frisa pel contacte humà, per compartir, estimar i ser estimat. El film ens fa reflexionar sobre si dues persones, que han sigut amants d’una mateixa tercera persona, poden arribar a estimar-se i ser parella o, en altres paraules, si el desig i l’amor poden superar la mentida i el despit.

És un film intimista, que es capbussa dins de l’ànima dels personatges i crea una atmosfera càlida al seu voltant que ens irradia per tal que sentim el mateix que senten ells. Comença amb un primeríssim pla d’unes mans treballant una massa de rebosteria, on la càmera es recrea en cada moviment, en la força dels dits per donar la forma desitjada transmet-nos la concentració del pastisser. Hi ha més complicitat i amor en aquesta seqüència, que en moltes altres de sexe.

N’Oren, un enginyer israelià casat amb un fill, que viatja sovint a Berlín per feina, té una aventura amb en Thomas, un jove pastisser que regenta un petit cafè. Queden un parell de vegades en successius viatges, però tot es trenca quasi abans de començar; n’Oren mort atropellat a Jerusalem i deixa una vídua, però també un buit a la vida del pastisser, que desconeix en principi la notícia, no obstant acaba esbrinant-ho. Llavors, portat per un estrany impuls tant absurd com irrefrenable, viatjarà cap a Israel per tractar de saber-ne més dels fets. Allà descobrirà que l’Anat, la dona d’Oren, acaba d’obrir un petit cafè com el seu i començarà a anar-hi amb certa regularitat, amb tacte i paciència es guanyarà la confiança de la propietària, que va de corcoll entre el seu fill i el local, sempre traient la llengua per arribar als llocs, ja que necessita urgentment algú que li doni un cop de mà, en Thomas per la seva part, busca feina i està sovint per allà. L’Anat l’acabarà contractant.

Tot el plantejament és força transgressor, ja sigui per la doble relació hetera i bisexual de n’Oren com per la intromissió del Thomas en la vida de la seva vídua, però la narració és tan planera i els fets es van succeint amb tanta naturalitat que quasi no ens adonem. Com ja he dit, el director es focalitza molt en els treballs de pastisseria, en el procés d’elaboració de pastes i galetes i tota la resta és com si gravites al voltant de la cuina en un pla tan subtil que sembla quasi secundari. En aquesta història, com sovint passa a la vida, les coses veritablement importants passen per dintre de les persones, sense que els que ho miren des de fora, aliens al seu món interior, ho percebin.

El film no amaga, sinó que mostra clarament, els trets fetitxistes d’en Thomas i la seva forma d’actuar, explicitant-ho de forma llampant en un banyador vermell de l’Oren, però també en moltes coses més; hi ha un cert culte cap a la figura de l’ésser perdut, una devoció per totes les seves coses. Contrasta que l’Anat quasi busqui l’oblit per poder superar el dol i tirar cap endavant, amb el fet del plaer que experimenta en Thomas per tot el que li va pertànyer. Segurament perquè el va perdre fins i tot abans de posseir-lo. Dit això, no intuïm cap tret malaltís en la seva relació.

És una pel·lícula de moltes mirades i gestos però de poques paraules; només les necessàries per acompanyar les tasques de la cuina. En Thomas, respectuós i distant físicament alhora que proper amb la mirada, li ensenyarà el que sap de rebosteria a l’Anat i, a poc a poc naixerà una sana complicitat de companys de feina, l’orgull d’estar creant plegats alguna cosa bona. Ella i el seu fill van ser les persones més properes a l’Oren, per tant, estar al seu costat l’apropa a ell, vol conèixer de primera mà aquelles coses i confidències que ell li hauria pogut fer, i així recrear la seva imatge, com si anés posant a poc a poc les peces d’un puzle fins que finalment aparegués el rostre real.

És fàcil que dues persones amb els mateixos gustos s’avinguin, alguna cosa dins seu respon de la mateixa manera als impulsos que reben doncs gaudeixen amb les mateixes coses: colors, música, olors o sabors uneixen i creen un vincle més enllà de la racionalitat i més a prop dels sentits. En Thomas i l’Anat, sense ells ser-ne conscients, estaven ja units sense saber-ne res l’un de l’altre; si mai s’haguessin conegut, els dos haurien tingut a l’Oren en la seva memòria de forma privada i punt, però la gràcia de la pel·lícula és que els ajunta en un espai còmode pels dos: Ella és a casa seva, al seu negoci i ell té els seus pastissos. A poc a poc, naixerà una complicitat i a la cuina, amb la massa a les mans, començaran una relació perillosa.

Al final, tot s’acaba sabent, com a mínim intuint o pitjor encara suposant; la veritat pot ser molt dolorosa quan es coneix, però imaginar-la sense saber-la del tot, segur que serà encara més terrible. Un drama dolorós pensareu, doncs no exactament, ja que el temps ho pot curar tot. El director ha volgut convertir el que seria una història lineal en una de circular amb un gir sorprenent que no ens podrà deixar indiferents, pensem el que pensem, perquè és un final incomplet i, per tant, obert.

La pel·lícula té el valor afegit de mostrar-nos una cultura, la israeliana, i una religió, el judaisme, ben diferents de les nostres; no és de cap de les maneres una història costumista, però sí que ho és el marc que envolta l’acció i aprenem, de pas, coses potser no tan conegudes per nosaltres, com el concepte, “kosher”, una forma de vestir, cuinar o menjar d’acord amb la tradició religiosa jueva, fins al punt que hi ha una entitat oficial que estén certificats de compliment per restaurants o cases.

És un film humil però perfectament construït i de factura polida, que ens conta una història diferent i poc corrent, encara que perfectament possible, no ens vol convèncer ni fer apologia de res, no jutja, sols ens mostra i ens deixa que cadascú tregui les seves conclusions. Molt ben dirigit, amb un ritme pausat, però que no es fa lent, una fotografia càlida amb uns enquadraments precisos que ens ensenyen exactament allò que el director vol que veiem i unes actuacions absolutament creïbles amb uns actors molt ben escollits. Una pel·lícula que a la seva estrena va ser una sorpresa positiva per la crítica i el públic, que va guanyar el premi del jurat del festival de Karlovy Vary i que sense ser de visió imprescindible us farà passar una bona estona.

Israel 2017 (1h, 47min)
Direcció: Ofir Raul Graizer

Guió: Ofir Raul Graizer
Musica: Dominique Charpentier
Fotografia: Omri Aloni
Actors: Zohar Shtrauss, Sarah Adler, Tim Kalkhof, Roy Miller, Stephanie Stremler, Tagel Eliyahu, David Koren, Sagi Shemesh, Gal Gonen, Tamir Ben Yehuda, Sandra Sadeh, Eliezer Shimon, Iyad Msalma