Estem davant d’una de les pel·lícules més íntimes i personals de Pedro Almodóvar, ell ho reconeix i afirma que té molts detalls autobiogràfics, que algunes de les seves escenes estan extretes directament dels seus records; tanmateix, ordenant les lletres del nom del protagonista a la ficció, Salvador Mayo, es pot compondre el seu cognom. Veiem a un director i guionista de cinema en hores baixes, enfonsat pel dolor físic i espiritual, rememora en somnis els moments del passat i com si rebobines la seva vida, tracta de tancar les ferides personals a l’hora que reneix des dels orígens del desig i de l’amor.

A la primera escena veiem al protagonista assegut en una cadira amb els braços en creu i els ulls tancats, és dins d’una piscina, ingràvid, submergit sota l’aigua com si fos en un líquid amniòtic; la càmera va acostant-se a poc a poc cap a ell mentre escoltem una cançó de la Mina, “Come Sinfonia“, el seu rostre és serè i relaxat; podem imaginar que és adormit, doncs la cançó parla de somiar amb els ulls tancats i veure com brilla la llum del sol. En què pensa?

A la següent seqüència canvia absolutament el decorat, deixa de ser tan enigmàtic per tornar-se més proper, veiem a unes noies genollades rentant la roba la vora d’un riu, el sol que es filtra entre els arbres les il·lumina i fa lluir els seus somriures, xerren, riuen i canten; hi ha un marrec que les mira embadalit, també riu i s’ho passa d’allò més bé amb elles. Comencen a estendre la roba per sobre de les herbes de la riba, tal com es feia abans als pobles, és clarament un moment del passat i el nen que hi surt intuïm que és el protagonista que hem vist abans a la piscina. Mentre estiren els llençols al sol canten una cançó melancòlica: “A tu vera“. L’aigua amb els seus reflexos, el sol mediterrani que il·lumina l’escena, els vestits colorits de les noies i els llençols blancs, estesos com si fossin unes veles assecant-se, ens recordaran sense cap dubte una pintura de Sorolla amb aquell tractament màgic de la llum que tenia. És un moment pler de calidesa, amb aquell aroma de paradís perdut i la bellesa del que és autèntic.

A continuació una veu en off, la de Salvador Mayo, ens ho explica tot, de com va accedir a la geografia viatjant, un home fet a si mateix, autodidacte, tot fruit de l’esforç i de la suor; que va aprendre anatomia per als camins del dolor, sovint no ets conscient del teu cos fins que fa mal; ens vol dir que viure és dolorós. Tot seguit una petita pinzellada del poc interès dels capellans que els nens aprenguessin, als quals tractaven més com matèries primeres que com a persones; al règim ja li anava bé. Som a finals dels anys cinquanta.

La pel·lícula juga constantment amb les dues històries, una trama principal centrada en el present, on veiem a un home desorientat, sense força per continuar endavant, i una subtrama, a la que accedim a través de flashbacks que sorgeixen de forma quasi espontània de la memòria del protagonista, en aquells moments entre el somni i la vigília en el que fàcilment pot confondre el que és imaginat i el que és real, centrats en la seva infantesa, bàsicament a Paterna. Un poble dins d’un altre poble on els habitatges són coves, un paisatge blanc com la neu, tant per dintre com per fora com si fossin uns iglús, amb parets emblanquinades i pocs mobles, un espai tancat en ell mateix, un microcosmos prou gran per un nen petit que no coneix res més.

L’acció principal transcorre en el moment actual, per tant, el protagonista, aquest alter ego d’Almodóvar, va passar de la pobresa extrema, de no tenir quasi res i estar-se a una cova, al creixement econòmic, va viure la transició democràtica i la moguda madrilenya del professor Tierno Galván, segurament el moment més lliure de la història de la capital, però també el més esbojarrat, el més inconscient i el més creatiu. De tot plegat va sortir l’artista. Però no es poden fer truites sense trencar ous i en Salvador Mayo en va fer unes quantes de truites; cops que dones i cops que encaixes, els dos cansen i fan mal. Tot anava tan de pressa que deixava mitja vida per al camí: Amics, família, amants i a cada renúncia, a cada oblit perdia també una part d’ell mateix: així el trobem en aquest moment; vuit i esgotat.

En aquest estat ha de reconstruir la seva vida i, per tant, li cal refer a l’inrevés el camí per recollir aquelles coses imprescindibles que va anar perdent i deixant enrere, quan només mires cap endavant acostumar a passar, perquè les presses no et deixen gaudir del paisatge. L’atzar, o potser la intuïció subconscient alimentada pels seus somnis i records del passat, el portaran a retrobar amics perduts, amb qui parlar pausadament per aclarir aquells malentesos que fan tant mal si queden oberts; veurà que els amors primerencs que semblen morir com un arbre sense aigua poden reviure amb una sola gota i a poc a poc es farà la llum en el seu món de foscor. Sense l’amistat i l’amor estem sols i llavors no som res.

D’aquelles imatges del Salvador nen sortirà una revelació tant pel Salvador home com pels espectadors: el descobriment de la sexualitat i del desig, en un moment tan primerenc de la vida que encara no ho podrà entendre i serà com un llampec que el fulminarà i el farà caure per terra. Ara, seixanta anys més tard ho pot entendre i veure la seva transcendència, fins i tot somiat en una possible reciprocitat, encara que només fos un amor platònic.

Una bona història és encara millor si té un final rodó, Almodóvar ho assoleix en aquest film aconseguint unir perfectament les dues trames, nen i adult, en un quadre que apareix com si fos un miracle, com una Verge amagada per protegir-la en una cova i retrobada per uns pastorets. La imatge és molt poderosa, és com mirar-se al mirall i veure al nen que va ser. És una declaració d’amor de l’home cap al nen, retrobar davant seu la innocència, l’espontaneïtat i la bondat; entén en aquell moment que per viure en harmonia ha de recuperar el nen que porta dintre, recordar als pares i tornar a sentir el seu amor per poder tornar a sentir-se bé i segur. Sobre el nen que porta a dins es pot tornar a construir tot.

La pel·lícula no sols és una de les més personals d’Almodóvar, és també una de les millors. Un guió tan complex com senzill, una direcció encertada, amb molt bon ritme, una fotografia de les millors i unes actuacions genials entre les quals destaquen les d’Antonio Banderas i Penélope Cruz. Si us agrada el cinema i teniu debilitat pels films espanyols, aquest és un d’imprescindible.

ESPAÑA 2019 (1hora, 48 min)
Direcció: Pedro Almodóvar
Guió: Pedro Almodóvar
Musica: Alberto Iglesias
Fotografia: Jose Luis Alcaine
Actors: Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serrano, Nora Navas, Asier Flores, César Vicente, Raúl Arévalo, Neus Alborch, Cecilia Roth, Pedro Casablanc, Susi Sánchez, Eva Martín, Julián López, Rosalía, Francisca Horcajo