Una parella de joves que fa poc temps que viuen junts quan ella queda embarassada sense buscar-ho, decideixen tenir la criatura, una decisió presa una mica en el límit perquè no se senten preparats, però qui ho està? Viurem amb ells aquests mesos, on hauran de preparar-se i adaptar-se, el que generarà tensions, fruit de les seves pors i dubtes sobre el model de vida que han de portar, evolucionaran com a persones i hauran de repensar la seva relació.

És la tercera pel·lícula d’un director jove, en Carlos Marqués-Marcet. A “10.000 Km“, el seu primer llargmetratge, ens mostrava la necessitat del contacte físic en una parella, de la pell contra la pell, de l’alè a la boca i la paraula a cau d’orella, en contraposició a la relació virtual, per mantenir viva una relació. A “Terra ferma“, una de les dues noies d’una parella sentia la crida de la maternitat i recorrien a un amic de joventut, ens enraonava sobre aquell moment de reflexió i maduració que t’acaba arribant a la vida, de la necessitat d’ancorar. A aquesta d’avui ens parla de la transformació que suposa la perspectiva d’un fill per uns joves que han decidit viure junts, potser un salt al buit o un pas endavant, o les dues coses juntes.

Jo hi veig clarament una trilogia i el director m’ho va confirmar el dia de l’estrena. A les tres fa una reflexió sobre les relacions de dues persones que conviuen, de la dificultat d’entendre i saber què vol l’altre, sobre el que és la família d’avui en dia i la importància de la maternitat. És encara la reproducció el fi últim de la família? Sembla que el director ens ho vulgui dir així, donat que: A “10.000 Km” la parella retrobada copulava desesperadament a l’escena final, a “Terra ferma” unes lesbianes frisaven per tenir un fill i, a aquesta d’avui, malgrat les dificultats, els protagonistes van endavant amb la gestació. Tot plegat en una societat que ja no té unes regles tan marcades com abans, on parella, família i fills anaven units en una sola cosa.

Comença amb un despertar a un nou dia i una revelació: ¡¡¡No em ve la regla!!!. Després un predictor mentre esmorzen i riure i riure sense parar; un riure incontrolable entre divertit i incrèdul, un riure de complicitat culpable, com aquells nens que han fet una entremaliadura i s’ho passen d’allò més bé pensant que mai seran descoberts. Riuen com si no hagués passat res, com si un cop trencat aquell gerro tan preciós no fossin encara conscients, o si, que ja mai més el podran tornar a enganxar.

Després de tant riure és lògic decidir que no tindran el fill, com si el gerro mai hagués anat per terra; sí que en voldran tenir de fills, però més endavant, ara no és el moment diuen. Com és que finalment decideixen tenir-lo? El guionista, que és el mateix director, resolt el dilema amb una intel·ligent i divertida conversa entre els protagonistes, jugant amb els negatius sobre els negatius, ja que si per una part no volen tenir-lo, tampoc volen no tenir-lo; perquè de fet, si ja estan embarassats, és que ja el tenen…

Com es veurà la seva vida afectada amb la nova situació? En primer lloc la seva relació de parella: nascuda en una situació lliure, despreocupada i alegre on l’enamorament era encara dominant, sense temps de consolidar altres valors, es veurà forçada a un canvi sobtat i no planificat. A continuació les feines de cadascú: sabem que pels joves la precarietat laboral és habitual, sigui per obligació o per elecció, atès que les posicions més lliures són les menys segures; a més a més, quedar-se en estat per una noia és un hàndicap. Les relacions amb els amics també canvien: tenir o esperar fills marca una frontera invisible, però infranquejable, a menys que tothom vagi coordinat. La família: què passa quan tindràs un fill que de sobte tens als pares a sobre? Això no obstant el sotrac més important no vindrà de l’exterior sinó dels mateixos: canviaran les seves prioritats, de com es veuen l’un a l’altre, el sentiment de protecció, revelar-se en enfront de l’esdevenidor, sentir la pèrdua del desig; si es tornessin a trobar no es reconeixerien. No són el que eren en aparença, però tampoc ho deixen de ser en essència i a més hi ha un futur que els dos desitgen.

Com espectadors sentirem el que ells senten i ens podrem identificar; potser la imatge que veurem reflectida en el mirall no ens acabi d’agradar i tractem de distanciar-nos. Bé, sigui com sigui veurem una història que podria ser perfectament real que és perfectament real.
Explica en Carlos Marqués-Marcet que estava a Londres acabant el muntatge d’“En Terra Ferma” (Anchor and Hope), quan en David Verdaguer els hi va donar la notícia del fet que la seva companya, la Maria Rodríguez Soto, estava embarassada; el film en qüestió abordava el desig de maternitat de la protagonista. Va pensar llavors que podien aprofitar la circumstància per tancar el cercle i parlar obertament del que significa tenir un fill. No tenien gaire temps ni per escriure el guió ni per preparar la pel·lícula i és clar, van haver de fer hores extres, mati, tarda i nit, sols tenien vuit mesos. Treballant en paral·lel: guió i rodatge, aprofitant les experiències reals dels protagonistes i els seus sentiments i ficcionant una història a mig camí entre la realitat i la ficció van fer en un temps rècord aquesta obra. Fins i tot el film incorpora filmacions reals dels pares de la protagonista on s’inclou el seu propi part, és com un viatge al passat i una afirmació que la cadena continua.

El resultat té tant de realitat com ficció, i ens pot fer pensar en “Entre dos Aguas”, d’Isaki Lacuesta, on els actors feien d´ells mateixos; però per mi allò era un documental dramatitzat, un retrat novel·lat de la realitat, en tant que aquesta és una ficció que beu d’una realitat simultània.
Jorge Luis Borges va escriure en un dels seus comptes, “Emma Zunz”, aquesta possibilitat de crear una ficció totalment versemblant a partir d’uns fets diferents en l’espai i el temps, però absolutament iguals en la forma i en l’esperit, per portar a terme una venjança, un acte de justícia, com en aquell cas aquesta pel·lícula és cent per cent veritat, els autors només han canviat alguns noms i algunes circumstàncies, però les persones i les situacions són reals i paral·lelament calcades.

Una obra més que demostra que el nou cinema espanyol i català està vivint un moment particularment brillant, ben allunyat d’aquelles comèdies de costums que pretenien crear una imatge estereotipada de les persones i que volien que riguéssim de la nostra pròpia ximpleria, fos per distreure al públic o per criticar el poder establert. Aquesta és cinema d’autor d’aquell que ens mostra la realitat sense voler jutjar i ens pot fer sentir en mig de l’acció i no com a espectadors d’un teatre de fira. Absolutament recomanable.

ESPANYA 2019 (1 hora, 34 min)
Director: Carlos Marqués-Marcet
Guió: Carlos Marqués-Marcet
Actors: David Verdaguer, Maria Rodríguez Soto, Lupe Verdaguer Rodríguez, Albert Prat, Sergi Torrecilla