La pel·lícula acaba tal com comença, amb els protagonistes fent l’amor, en la primera seqüència  de forma quotidiana  i tranquil·la, però no mancada de sensualitat, i en les darreres imatges, desesperadament, de forma quasi animal.  Entremig explica la seva  relació de parella, separats per la distància física del títol, però també per unes vides divergents que la tecnologia no té prou força per unir. Aquest és potser el punt central del  guió, la incapacitat de la imatge i de la veu encapsulades per suplantar el contacte de les pells, les olors o la presencia; aquest espai físic realment ocupat per l’altre.

La pel·lícula té tres tempos clarament definits:

  • Una llarga i brillant presentació de la parella i dels motius de la seva separació física, que transcorre en l’espai reduït del seu piset  barceloní; de l’escena inicial al llit, rodada en primers i primeríssims plans i que et fan recordar La vida d’Adele, passem a una sèrie d’enquadraments  on la pantalla sembla partida en dos, emmarcada per les parets i habitacions del petit apartament, una forma d’explicitar que són dues persones individuals que comparteixen un espai únic; un esmorzar en una taula atapeïda on van passen els aliments a l’hora que discuteixen la conveniència o no de la separació forçada, tot amb una llum que els enfoca per darrere des de la cuina dibuixant les figures i els rostres d’ells dos, com en una il·luminació divina que centra la importància del moment.
  • A partir d’aquí el seu contacte serà únicament virtual, bàsicament amb les teleconferències via Skype, d’ordinador a ordinador, en un temps real retardat on les paraules i els gestos no sempre van plegats, però també amb els correus electrònics, que permeten mesurar el pes de cada paraula i pot servir d’eina d’introspecció personal a qui l’escriu, sense oblidar el WhatsApp una espècie de missatge de socors en una botella teledirigida, com un crit d’ajuda, que viatja sota el mar i sobre el cel, amb una immediatesa quasi absoluta, ni tampoc Facebook, aquesta finestra indiscreta oberta al món. En aquest segon acte se centra el film i quedarem sorpresos de la quantitat de coses que es poden fer a dos, cadascú des de la  pantalla del seu ordinador, com per exemple ballar, en una de les escenes més maques i emotives de la cinta; però també veurem que potser no té prou calidesa per fondre les distàncies mentals de dues persones que viuen escenaris de signe oposat, una  submergida en un món tediosament avorrit, sense energies, que ha quedat orfe d’il·lusions amb la pèrdua,  i l’altre que del no-res i la soledat ha construït en el treball  un projecte engrescador i sense fronteres. Segurament d’estar junts, el primer hauria donat estabilitat i repòs en els moments durs, i l’altra alegria i esperança en el projecte, en els dos casos sentiments positius a transmetre per als porus de  la pell i les mirades; però sense el contacte real és difícil desfer els malentesos que et fereixen i que provoquen respostes tan doloroses per l’altre com per tu mateix. I apareix el silenci i la distància, doncs millor callar quan les paraules no acaricien si no són com bales de foc.
  • Queda el tercer acte, al que accedim amb unes escenes a les quals el món virtual i el real viatgen en paral·lel, un altre cop com al principi, amb la pantalla partida, ara de forma ben evident. Uns copets a la porta i un altre cop cara a cara, a 10.000 km de casa però junts. Paradoxalment, és llavors quan les paraules no apareixen i es fa difícil recuperar una quotidianitat dialèctica, com passaria entre dos estranys, potser perquè en aquest temps tots dos han viscut moltes coses que l’altre ignora i aquests buits els fan una mica desconeguts. Existeix la memòria dels cossos, si més no, i el desig; per això és més fàcil fer l’amor que parlar… Amb aquesta escena la història queda oberta a qualsevol final, cadascú pot imaginar el seu, però per definir-lo caldran les paraules, aquest cop si, mirant fixament els ulls de l’altre i si cal agafats de la mà. Potser algú hauria preferit un final més tecnològic per definir la represa de la relació o el trencament, a mi la veritat l’escolli’t per al director ja em va bé.

Una pel·lícula brillant, original i malgrat tot absolutament actual i quotidiana; molt ben dirigida, però que perd potser una mica el ritme a la seva part central, amb una fotografia i una estètica admirables i sobretot amb unes actuacions dels seus actors principals més que notables, que mantenen aquella química que fa la història 100% creïble.

Molt recomanable.

ESPAÑA 2014 (1h, 38minuts)

Direcctor: Carlos Marques-Marcet

Guió: Carlos Marques-Marcet, Clara Roquet

Actors: Natalia Tena i David Verdaguer