La pel·lícula acaba tal com comença, amb els protagonistes fent l’amor, en la primera seqüència  de forma quotidiana  i tranqui-la, però no mancada de sensualitat, i en les darreres imatges, desesperadament, de forma quasi animal;  entre mig explica la seva  relació de parella, separats per la distancia física del títol, però també per unes vides divergents que la tecnologia no te prou força per unir; aquest es potser el punt central del  guio, la incapacitat de la imatge i de la veu encapsulades per suplantar el contacta de les pells, les olors o la presencia; aquest espai físic realment ocupat per l’altre.
 
La pel·lícula te tres tempos clarament definits: Una llarga i brillant presentació de la parella i dels motius de la seva separació física, que transcorre en el espai reduït del seu piset  barceloní; de la escena inicial al llit, rodada en primers i primerissims plans i que et fan recordar la vida d´Adele,  passem a una sèrie d´enquadres  on la pantalla sembla partida en dos, emmarcada per les parets i habitacions del petit apartament, una forma de explicitar que son dos persones individuals que comparteixen un espai únic; un esmorzar en una taula atapeïda on es van passen els aliments al hora que discuteixen la conveniència o no de la separació forçada, tot amb una llum que els enfoca per darrera des de la cuina dibuixant les figures i els rostres d’ells dos, com en una il·luminació divina que centra la importància del moment.
 
A partir d’aquí el seu contacte serà únicament virtual, bàsicament amb les teleconferències via skype, d’ordinador a ordinador, en un temps real retardat on les paraules i els gestos no sempre van de la ma, però també amb el e-mail, que permet mesurar el pes de cada paraula i pot servir a qui l’escriu d’eina d’introspecció personal, sense oblidar el wathsapp una espècie de missatge de socors en una botella teledirigit, com un crit d’ajuda, que viatge sota el mar i sobre e cel, amb una immediatesa quasi absoluta, ni tampoc Facebook, aquesta finestra indiscreta oberta al mon. En aquest segon acte es centra el film i quedarem sorpresos de la quantitat de coses que es poden fer a dos, cadascú des de la  pantalla del seu ordinador, com per exemple ballar, en una de les escenes mes maques i emotives de la cinta; però també veurem que potser no te prou calidesa per fondre les distancies mentals de dos persones que viuen escenaris de signe oposat, una  submergida en un mon tediosament avorrit,sense energies,  que ha quedat orfe d’il·lusions amb la pèrdua,  i l’altre que del no res i la soledat ha construït en el treball  un projecte engrescador i sense fronteres. Segurament d’estar junts , el primer hauria donat estabilitat i repòs en els moments durs, i l´altre alegria i esperança en el projecte, en els dos casos sentiments positius a transmetre per els porus de  la pell i les mirades; però sense el contacte real es difícil desfer els mals entesos que et fereixen i que provoquen respostes tant doloroses per l´altre com per tu mateix. I apareix el silenci i la distancia, doncs millor callar quan les paraules no acaricien si no son com bales de foc.
 
Queda el tercer acte, al que accedim amb unes escenes a les que el mon virtual i el real viatgen en paral·lel, un altre cop com al principi, amb la pantalla partida, ara de forma ben evident. Uns copets a la porta i un altre cop cara a cara, a 10.000 km de casa però junts. Paradoxalment es llavors quan les paraules no apareixen i es fa difícil recuperar una quotidianitat dialèctica, com passaria entre dos estranys, potser perquè en aquest temps tots dos han viscut moltes coses que l´altre ignora i aquests buits els fan una mica desconeguts. Existeix la memòria dels cossos, si mes no, i el desig; per això es mes fàcil fer l’amor que parlar… Amb aquesta escena la historia queda oberta a qualsevol final, cadascú pot imaginar el seu, però per definir-lo caldran les paraules, aquest cop si, mirant fixament els ulls del altre i si cal agafats de la ma. Potser algú hauria preferit un final mes tecnològic per definir la represa de la relació o el trencament, a mi la veritat l’escolli’t per el director ja em va be.
 
Una pel·lícula brillant, original i malgrat tot absolutament actual i quotidiana; molt ben dirigida, però que perd potser una mica el ritme a la seva part central, amb una fotografia i una estètica admirables i sobre tot amb unes actuacions dels seus actors principals mes que notables, que mantenen aquella química que fa la historia 100% creïble.
 
Molt recomanable.
ESP 2014 (1h, 38minuts)
Direcctor: Carlos Marques-Marcet
Guió: Carlos Marques-Marcet, Clara Roquet
Actors: Natalia Tena, David Verdaguer.