Estem davant d’una història interessant: Un polític, incapaç de suportat la caiguda de la seva popularitat i les crítiques dels seus propis companys de partit, decideix fugir i amagar-se per un temps a casa d’una núvia de la seva joventut. Llavors el seu secretari personal, decideix per protegir-lo, ajudat una mica per l’atzar, bescanviar-lo per al seu germà bessó, un filòsof que pateix trastorns bipolars i que s’està en règim obert a un psiquiàtric.

La pel·lícula transcorre entre aquestes dues històries paral·leles, per un costat el retorn al passat del polític i per l’altre, el retorn a la realitat del filòsof que s’ho agafa com un joc. Per inversemblant que sembli, el recurs a un discurs a l’hora filosòfic i demagògic, però sense cap mena de proposta pràctica, fa pujar la popularitat del líder renovat entre un electorat fatigat per tant polític… demagògic. Tens la sensació, tal com li passava a la protagonista de la mítica pel·lícula Johnny Guitar de Nicolas Ray, que la gent vol escoltar paraules boniques, encara que siguin mentida, que els hi donin una mica d’esperança.

El seu germà mentrestant, en el seu retir voluntari, es va recuperant a poc a poc fins que torna a sentir-se útil, sense perdre l’atenció del que passa en el seu país, com un observador silenciós, sense comunicar-se amb ningú d’Itàlia, on ha deixat una responsabilitat, una dona i uns companys…

El plantejament promet, i de seguida ens fem moltes preguntes a les quals esperem que el guionista i el director, que són la mateixa persona, ens donin la resposta:

¿Es descobrirà l’engany? Es retrobaran els germans? Com reaccionaran? Es bescanviaran els papers per sempre? Quina transformació viuran cadascú després de l’experiència? Quin serà el missatge de tot plegat?

Aquest film i un altre de recent del mateix actor, La Gran Bellesa, on el protagonista, després d’una crisi d’identitat, també retorna als seus orígens seguint el consell d’una mística i, en ells, es retroba a si mateix. Ens ho pot fer pensar el fet que el polític tingues a casa seva un piano que havia pertanyut al seu germà, i la conversa entre el suplent i la seva cunyada quan aquella el veu tocant-lo a la nit:

” Aquest piano havia sigut meu, l’hi diu – L’Enrico; – el teu germà, no l’ha tocat mai, respon ella” O també el fet que a casa de la seva amiga hi hagi un llibre de filosofia escrit pel germà. O que aquesta, com si es referís als dos germans, l’hi diu acariciant-l’hi la cara amb les seves mans i més concretament els ulls: ” Jo he estimat a aquests dos ulls, el dret i l’esquerra” ¿Amant dels dos germans o de les dues cares de la mateixa persona?

Per acabar amb aquestes comparances, si La Gran bellesa és un clar homenatge al cinema de Fellini, a Viva la Libertà hi surt una entrevista de l’època a la TV d’aquest mític director…, ¡¡queixant-se dels polítics!!! ¿una altra coincidència?

Moltíssimes portes obertes, moltíssimes possibilitats, però malauradament la pel·lícula es queda com incompleta, inacabada, com si tothom tingués pressa en trobar un final i com si ningú es volgués trencar el cap per aprofundir ni en l’ànima dels personatges ni en el fons de la història. El que podria ser en teoria una gran pel·lícula es queda en un film entretingut amb alguns moments divertits.

El film arranca a poc a poc i amb un ambient una mica claustrofòbic, per anar creixent en intensitat i en ritme narratiu. Al principi, pot semblar que estem davant d’un drama o fins i tot una pel·lícula de denúncia, que lentament es va convertint en una comèdia lleugera, de fet podria ser les dues coses. Però malauradament, quan caldria anar preparant el clímax final, es torna a alentir perquè no es concreten les històries paral·leles que s’han gestat. Per acabar, de nit i quasi d’amagat, es busca un final del qual no es pot extreure cap conclusió, a excepció de la dita abans: Presa per acabar o el que és pitjor, cap idea millor.

Des del punt de vista estètic: fotografia, decorats, localitzacions o il·luminació, la pel·lícula és també molt justeta i no requereix de la gran pantalla d’una sala de cinema. Potser també aquí les preses i el pressupost han dit la seva.

Malgrat tot, és una pel·lícula entretinguda, que et fa passar una bona estona, amb alguns gags divertits i que si vols et pot fer pensar i mirar més enllà del que la història en si et mostra.

ITALIA 2013 ( 1H, 34 MINUTS)

Direcció; Roberto Andò

Guió: Roberto Andò, Angelo Pasquini ( Basat en el llibre: “ Il trono vuoto” (El tro buit), del mateix director i guionista  Roberto Andò)

Actors: Toni Servillo, Valerio Mastrandea, Valeria Bruni Tedeschi, Michela Cescon, Anna Bonaiuto, Judith Davis, Andrea Renzi…