Vivienne, una dona de cultura francesa  que viu a San Francisco,  independent, valenta i intel·ligent, es fixarà en Olsen, un emigrant danès culte, reservat i sense lligams i el seguirà fins a casa seva, una cabana aïllada a prop d’un petit poble. Quan Olsen marxa a la guerra de la secessió americana tindrà problemes amb el fill del cacic local. Un western que sense abandonar el classicisme del gènere transcendeix  al feminisme.

Viggo Mortensen és un actor que es va donar a conèixer al gran públic amb la trilogia del Senyor dels Anells, dirigides per Peter Jackson entre el  2001 i el 2003, que ha tingut després una brillant trajectòria com a protagonista treballant amb alguns dels millors directors del moment: David Cronenberg, Ron Howard, Peter Farrelly, i molts altres més, i que finalment, el 2020 va decidir fer el pas a la direcció amb “Falling”, una brillant òpera prima que demostrava la seva capacitat d’aprendre dels mestres. Aquesta és la seva segona obra darrere la càmera i, si la primera va ser per mi un esclat d’emocions i sentiments que sortien de dintre el cor, l’actual la veig com un treball més intel·lectual i literari encara que també absolutament personal.

Viggo és un humanista, podria dir-se que l’esperit que l’ànima és el mateix que va portar als homes del renaixement a fer un salt en el coneixement i l’art, el pensament que va animar la Revolució Francesa. El seu pare és danès i la seva mare americana, encara que el seu avi matern era de Nova Escòcia, Canadà; ell té la doble nacionalitat, danesa i nord-americana. Va néixer a Nova York i va estar vivint des dels 3 als 11 anys a Argentina, d’on conserva l’accent dolç al parlar castellà; a part dels idiomes paterns també domina el francès, l’italià, el noruec  i el suec, es defensa en àrab, en català i té nocions de gallec; aquests detalls són importants per a entendre la multiculturalitat de la pel·lícula. Es va graduar en política a Nova York, on també va estudiar teatre. A part d’actor i director, és guionista i també escriu relats curts i poesia. És pintor i fotògraf, disciplina en què ha publicat alguns llibres, també compositor musical, de fet, algunes de les composicions que sonen al Senyor dels Anells són seves, així com la música d’aquesta pel·lícula. En un altre ordre de coses, és amant dels cavalls i un bon genet, aficionat al futbol i seguidor del centenari  “Club Atletico San Lorenzo de Almagro” argentí. Ja veieu, ho toca tot i a més ho fa bé.

Després de tot això, és fàcil veure que l’argument de la cinta té un marcat fons autobiogràfic i familiar i que alguns dels missatges de la pel·lícula són pensaments personals del mateix director. En algunes entrevistes ha declarat que per escriure el guió va començar pensant en una nena i en quin tipus de dona es convertiria, amb una gran força interior,  tossuda, lliure de pensament, amb tot això va acabar inspirant-se en la seva mare, una dona valenta, independent, emprenedora i de fortes conviccions. Prosseguint amb  la seva pròpia trajectòria podem imaginar que, de forma subconscient, Olsen és el mateix Viggo: un personatge calmat i pacient, que escolta més que parla, que es passa el dia llegint i escrivint, no és precisament l’arquetip d’aventurer, d’home d’acció; un home amb fortes conviccions morals i polítiques capaç d’anar a lluitar a una guerra, que no és la seva, en defensa d’uns ideals elevats.

Quan el veiem al port de San Francisco amb el cavall al costat, com dos bons companys, i la Vivienne se sent atreta per ell, es podria intuir la felicitat de la mare de retrobar-se amb un xicot tan ben plantat, de fet un bon fill desitja que els seus pares se sentin feliços amb ell, de com els ha tractat la vida,  llavors, quan l’endemà al matí es desperta i ella li ha fet l’esmorzar podem imaginar un matí qualsevol d’una mare amb el seu fill, a ella se la veu a un nivell superior, el corregeix amb la pronunciació d’una paraula,  i la mirada d’ell és sense cap dubte de devoció. És ben cert que el que ens vol explicar el director és una relació de parella, encara que, en tenir al cap la referència de la mare, la seva imatge, fa que en algun moment descrigui la seva relació passada.

Al principi del tot de la cinta, rodat al Canadà entre frondosos boscos, ens mostren la infantesa de Vivienne, de com el seu pare marxa per lluitar contra els anglesos, seguint, diu ell, el seu deure, deixant-les soles a ella i  sa mare. De com la seva mare li parla en francès i li llegeix la història de Joana d’Arc en un llibre  gruixut amb tapes dures, detall aquest que Viggo Mortensen recorda també de petit a casa seva. Joana d’Arc, una santa guerrera a qui Déu li dona l’encàrrec d’expulsar als Anglesos de França, de lluitar per la llibertat, protegida per l’armadura de la seva fe. Vivienne es veu a si mateixa dins d’aquesta armadura abans de morir.

Olsen, és un emigrant danès que va lluitar en la guerra d’independència del seu país contra Suècia, potser, si l’haguessin perdut, es diria avui que Dinamarca mai va ser una nació. Aquest esperit de lluita contra l’esclavatge, de defensar la justícia i la llibertat de les persones, és la que fa que a la pel·lícula marxi per unir-se a l’exèrcit del Nord a la guerra de la secessió americana. D’aquesta manera la fatalitat el persegueix implacable, Olsen, “per dues vegades”, va a la guerra, igual que el pare de Vivienne que acaba morint a mans dels anglesos. Per què els homes senten aquesta pulsió per la mort, per la violència?

Viggo Mortensen diu que en aquesta pel·lícula vol plantejar que passa amb les nenes i amb les dones quan els seus pares, germans, marits i fills van a la guerra. Com es transformen les seves vides, com han de fer el cor fort i seguir amb el dia a dia, són elles les víctimes involuntàries dels actes dels homes. Diu que les guerres són sempre un error que porten patiment, caos, mort i pèrdues econòmiques. Malgrat tot això, reflexiona sobre que hi ha decisions morals que a vegades es prenen, que s’han de prendre. Posa com a exemple la Guerra Civil Espanyola i com molts ciutadans lliures van venir a defensar la democràcia enfront del feixisme, o la guerra d’Ucraïna i a la pel·lícula la guerra de secessió americana. Malgrat aquest impuls categòric, en tornar Olsen, quan veu les conseqüències de la seva absència, acaba llençant la medalla que li han concedit al riu des d’un penya-segat.

El director ens mostra una societat multicultural, on es barregen les persones arribades d’arreu del món, cadascú amb el seu idioma, encara que tots amb l’anglès com a eina de comunicació, que no pròpia, poder-se entendre sense renunciar al que cadascú és; per això Olsen escriu en danès i Vivienne recita versos en francès. És aquest un cant a la diversitat en un món que sembla voler suprimir-la. En un moment de la pel·lícula, al “saloon” on treballa Vivienne, es posa a parlar en francès amb una noia mexicana, que l’està estudiant, i ridiculitza al “dolent de la cinta” que diu que ja en té prou d’argot mexicà, m’imagino aquesta mateixa ficada de pota a casa nostra. Clarament, el director defensa un món lliure i obert, tal com eren els Estats Units d’Amèrica en aquells moments, en què tothom tenia lloc, malgrat que finalment els forts i els corruptes acabessin agafant posicions. Una clara diferència amb els populismes identitaris i disgregadors que volen posar barreres i imposar identitats, on per ser admès has de renunciar al que ets.

Un dels trets característic d’aquesta pel·lícula és com està muntada, ho fa fugint de la cronologia temporal. En una autèntica narració els fets són continus, i malgrat que cada dia  i cada fet sigui únic, una cosa porta a l’altra i tot té la seva influença, mai deixes de ser el que ets, no hi ha tabula rasa per començar de zero, tots venim d’on venim i no podem esborrar-ho. Per això, en el nostre cap tots els fets, passats i presents, estan al mateix nivell i és la nostra memòria de forma inconscient la que  fa que quan recordem una cosa immediatament se’ns aparegui una altra. Els records estan tots junts en una caixa i, encara que no són independents, hi ha un fil invisible que els connecta de forma que quan en recordem un inevitablement n’arrosseguem un altre. La vida frenètica d’aquesta societat de la pressa en què vivim ens aboca a contínues repeticions, deslligades les unes de les altres, a viure en una contínua superficialitat, és com treballar en una cadena de muntatge on cada moviment, idèntic a l’anterior, no té continuïtat. Per això aquest film, que ens parla bàsicament d’una nena i de la dona que esdevé, trenca la cronologia històrica per permetre’ns recordar l’essència del personatge. La imatge del guerrer, d’una figura paterna o divina, i les lectures de Joana d’Arc, són els símbols de resistència i d’inspiració presents en tota  la seva vida que actuen com una finestra d’esperança i llibertat. Aquesta força interior la fa més autèntica i la guia en els moments més difícils. És com si portés una espasa invisible, tallant els obstacles que es presenten al seu camí. La seva determinació és com un foc que mai s’apaga, i la seva valentia és com un escut que la protegeix.

El títol original de la pel·lícula en angles és: “The Dead Don’t Hurt”, La mort no fa mal, és una frase que apareix a la cinta quan el fill petit de Olsen, amb un ànec que acaben de caçar a la mà, li pregunta si li fa mal estar mort. L’infant ha perdut a sa mare uns dies abans i clarament la pregunta té doble sentit. La resposta del pare també la té: no, la mort no fa mal, és la vida la que ens fereix, hem d’aprendre a viure amb aquesta angoixa vital. Dit això, el títol traduït també té sentit, cap al final de la cinta, pare i fill arriben a l’oceà Pacífic, contemplen un mar enfurismat amb una perspectiva que ens fa veure l’horitzó no com una línia continua sinó com altes muntanyes, una al·legoria al fet que el futur no el podem esperar planer.

És la fi del món?- pregunta el fill,

del que coneixem sí, respon Olsen.

Una pel·lícula que pot agradar a tothom, encara que alguns pensaran que li manca un final més èpic i guerrer, o fins i tot més feliç, que defuig de la manipulació del pla-contra pla i t’obliga a pensar més del normal en el cinema comercial. Ben dirigida, amb molt bones actuacions, pocs quedaran decebuts per haver anat al cine a veure-la.

USA 2023 (2 hores, 9 minuts)

Direcció i Guió: Viggo Mortensen

Actors: Vicky Krieps, Viggo Mortensen, Solly McLeod, Danny Huston, Garret Dillahunt, …