La Mila està passant uns dies al camp amb la seva germana gran, Ingrid, la seva mare i el seu avi, són a una tranquil·la casa unifamiliar a tocar del bosc on acostumen a estiuejar des de fa molts anys.  En contra del que podríem  imaginar no veiem alegria, ni tampoc ganes de fer coses, sols cares llargues i no gaires paraules, perquè el que la pel·lícula ens mostrarà són els darrers cinc dies de les seves vides abans  que un meteorit xoqui amb la terra i acabi amb la nostra civilització.

El film comença amb unes imatges del bosc, la càmera recorre impacient els arbres, el sota bosc, les arrels, enfoca un cel ennuvolat en tant que una música barrejada amb els sons propis del vent ens acompanya. La primera cosa que em ve al cap és que aquest principi és molt semblant amb el de “El mal no existeix”, del 2023, l’última pel·lícula del japonès Ryûsuke Hamaguchi. El títol del film japonès és força enganyós, ja que en aquell el mal si existia, com també existeix en aquesta. Si a “el mal no existeix” hi havia una amenaça certa sobre el medi natural, una de tantes, que ens podia advertir sobre un desastre global i el fi de la nostra espècie, en aquesta no és el mateix home, sinó un cos celeste el que amenaça a destruir-ho tot. Tan sa val qui executi la sentència perquè la realitat és que tot té un final, malgrat que sovint la nostra supèrbia vol creure que viurem per sempre.

De seguida veurem un primeríssim pla de la Mila que s’està despertant, és el començament d’aquests darrers dies. També podríem pensar aquí en una altra pel·lícula japonesa, “Perfect Days”, dirigida el 2023 per Wim Wenders, encara que en aquest cas la semblança és tan sols formal, ja que la Mila es desperta amb cara preocupada en tant que el protagonista del film japonès se’l veia feliç i esperançat. Després apareixerà a la pantalla, com en un quadre d’en Sorolla, una taula sota un porxo on la família està esmorzant, la llum del sol es filtra entre les fulles dels arbres creant un joc d’ombres. Aquí les imatges ens recordaran les pel·lícules de Carla Simón, “Alcarràs”, del 2022 i ”Estiu del 93”, del 2017; res d’estrany perquè la Carla Simon va fer el mentoring d’aquesta empresa cinematogràfica, tal com també van fer Celia Rico Clavelino i Carlos Marques Marcet.

Volia fer esment d’aquestes referències cinèfiles perquè estem davant d’una òpera prima, fins i tot m’atreviria a parlar de treball acadèmic, perquè les  quatre autores havien pensat la pel·lícula com a treball de fi de grau, encara que la COVID va impedir el 2020 que el poguessin executar i finalment van presentar tan  sols el guió. Després, la pandèmia i el retir forçat de quasi un any, els hi va donar el temps i la tranquil·litat necessaris per repensar la seva obra que finalment van executar l’any 2023. A la majoria de les grans pel·lícules els cinèfils trobem connexions amb altres obres rellevants, ja que els bons directors i professionals del medi han vist molt cinema, també perquè el grau de professionalitat i ofici és comparable el traç de pinzell dels grans mestres de la pintura, per tant, el que assenyalen les meves comparances és que les autores d’aquesta obra tenen la mà dels grans realitzadors. Potser pensareu que copiar és sempre fàcil, doncs erreu en el comentari, fet que les dues pel·lícules japoneses es van estrenar després de fer aquesta pel·lícula.

A partir d’aquí la pel·lícula gira al voltant de com cadascun dels personatges entomen aquesta mort col·lectiva prèviament anunciada, encara que per sobre de tot se centra en Mila, la més inexperta i també la menys conscient del que està a punt de perdre, tant és així que quan sa germana li pregunta quin tatuatge es faria, ella respon que el nom dels seus fills, que lògicament no ha tingut i que ja mai tindrà. Ingrid, que deu tenir uns setze anys, sí que té una profunda sensació de pèrdua, no d’enyorança cap al passat, sinó de perdre el que encara no ha tingut i que ara mateix ja veu al seu abast, per això tracta d’aprofitar el temps que li queda. La mare, per la seva part i possiblement amb un sentiment protector, ha decidit que tothom seguis amb la seva vida normal com si res no passes, una mica negant l’evidència, amb la intenció de minimitzar el dolor anímic, encara que un fet dolorós  la deixarà desolada i descol·locada. L’avi és el que sembla portar-ho pitjor, pràcticament no parla, passeja sense rumb pel bosc i prova l’efecte guaridor de les aigües, impossible saber que passa pel seu cap pler de records. Es fa patent que, d’una o d’altra forma, tothom cerca la soledat com per amagar el seu sentiment de buidor i desolació als altres. Només l’Ingrid cerca la proximitat de l’amistat i l’amor i la Mila no podrà suportar aquesta situació i esclatarà.

A aquest film la música és superimportant, tal compassava a “El mal no existeix”, és un actor més de la història, com també ho és la natura, el bosc. Pots percebre la tensió creixent i el final inevitable a la banda sonora, a l’hora que el bosc és testimoni silenciós, que no mut,  d’aquest desenllaç que també l’afectarà.

Veient aquesta pel·lícula és Impossible no pensar en Melancolia,  pel·lícula dirigida al  per Lars von Trier el 2011 donat que ambdues tenen un argument pràcticament calcat i un final idèntic. A un sol radiant les guionistes van decidir també escollir el camp com a localització, ben allunyat d’altres distopies futuristes de desastres naturals a la ciutat donat que el que interessava eren les relacions humanes i les reaccions naturals de les persones, en lloc de tenir-se que preocupar de  la supervivència en mig del caos. Malgrat aquest indret recollit i familiar, a les dues pel·lícules hi ha persones que no suporten haver d’esperar aquest  cataclisme sense poder fer res.

Un sol radiant no passarà a la història com una de les millors pel·lícules de finals catastròfics, de fet és una òpera prima de quatre noies que acaben de sortir de la universitat, rodada sense gaires recursos de cap mena, però que supera molts films comercials de molt més pressupost. Un bon guió, una bona posada en escena, bona direcció, idees creatives i un alt sentit artístic fan d’aquesta obra honesta,  original i ben treballada una bona pel·lícula.

ESPANYA 2023 (1 hora, 19 minuts)

Direcció: Monica Cambra, Ariadna Fortuny

Guió: Ariadna Fortuny, Claudia Garcia de Dios

Actors: Laia Artigues, Nuria Prims, Nunu Sales, Jaume Vilalta, Mercè Pons,…