Carla Simon ens va tocar el cor amb “Estiu 1993“, una pel·lícula molt personal i autobiogràfica que ens parlava de la terrible pèrdua que va patir una nena de sis anys, de fet tot el metratge, tot l’estiu, era el temps necessari per acceptar-la i recuperar la capacitat de plorar; a l’hora visualitzava el cop de mall implacable d’una malaltia sobre la joventut i la llibertat. Alcarràs també ens fa viure una pèrdua, tanmateix reflexiona sobre la fi d’una forma de vida lligada a la natura i a la terra. Un film coral de gran bellesa sobre una família de pagesos que lluita per mantenir una activitat mil·lenària enfront de la competència de les noves tecnologies. En aquest cas, també a l’estiu, una excavadora cau com un martell gros i feixuc, forjant un futur no volgut.

A la primera seqüència veiem una nena i dos nens bessons, els seus cosinets, jugant a dins d’un cotxe abandonat al bell mig d’un camp, sembla que estiguin vivint una aventura frenètica i urgent, estant els tres molt excitats i s’ho passen d’allò més bé, quan de sobte, l’arribada d’una grua aturarà la seva juguesca i els farà sortir d’aquell espai càlid i protector. Des de l’altra riba del riu, convertida en frontera entre l’avui i el demà, veuran esparverats com la grua, amb aparença de monstre voraç, aixeca el vehicle i se l’emporta. Correran pels camps fins a casa amb la terrible notícia on, de sobte, ens adonarem tots, que l’autèntic drama s’està vivint al voltant d’un document, i que l’escena d’abans amb la grua no era sinó l’avís previ, la premonició, del que els hi passarà a tota la família. Perdran les terres, on conreen des de generacions arbres fruiters a raó d’un antic pacte verbal amb els propietaris, que han decidit que, instal·lar plaques solars, els hi donarà molt més rendiment que no pas els presseguers.

Alcarràs és una cinta original i molt de la terra, exactament com succeïa a la seva anterior obra, ho pots sentir tot molt proper, però en les dues els temes que tracten són universals ja que en les coses que importen a tot el món sentim el mateix: La pèrdua d’una mare que et deixa sola al món, el trencament forçat del teu medi de vida sense tenir cap altra alternativa, l’angoixa és unànime per tothom, siguis on siguis. Aquesta universalitat ho és també en unes semblances en altres films actuals d’arreu del món.

Tal com passa a les pel·lícules de Chloé Zhao, “The Rider“, del 2017, on un genet de “rodeo” es veu apartat del seu món antic per un accident, o a “Nomadland“, del 2020, on una dona ja gran ha de deixar casa seva i el seu poble, que ha quedat abandonat, la gran majoria dels actors no són professionals i de fet escenifiquen les seves pròpies vides en una ficció que encaixa perfectament en el seu dia a dia. És exactament igual que a “Sis Dies Corrents” dirigida per Neus Ballús l’any 2021, que ens fa passar una setmana amb uns lampistes de casa en casa, o que a “Entre Dos Aguas” d’Isaki Lacuesta l’any 2018, on dos germans es retrovèn i recorden el passat. De fet, el cinema, en els seus orígens, volia copsar la realitat, de la mateixa forma que la pintura o l’escultura immortalitzaven la quotidianitat de la vida i la transformaven en art.

Carla Simon comparteix amb la directora italiana Alicia Rohorwacher la fascinació pel món rural, les dues realitzadores componen en els seus films una poesia visual pastoral i també elegíaca, aquella idealització de la natura, a l’hora que planyen la seva decadència enfront del món modern. “El País de les Meravelles” del 2014 o “Lazzaro Feliç” del 2018 en són un bon exemple, les dues ens presentaven indrets amagats i apartats del món i el terrible efecte de la dita civilització moderna sobre els que hi vivien.

En el film guanyador de l’Oscar a la millor direcció d’enguany, “El poder del Gos” dirigit per l’australiana Jane Champion, la casa on transcorre l’acció es troba en una extensa planura guardada per unes imponents muntanyes rogenques, el protagonista diu veure en elles la figura protectora d’un gos. Els antics Ibers d’Ullastret, quan moria un gos l’enterraven a la porta de la casa, per tal que el seu esperit seguis protegint la morada dels enemics. A Alcarràs també descobrim una muntanya, més modesta això sí, que també sembla tenir aquest paper totèmic i protector. El perill a què s’enfronta la família Solé no es pot vèncer ni amb una alta torra ni amb un gos ferotge, de la mateixa manera que sols els nostàlgics del passat reconeixien la figura de l’animal de companyia en el film de Champion.

Dic això per deixar clar que aquest localisme tancat que podem suposar de principi en aquesta pel·lícula és una quimera, que hi ha una connexió de sentiments, de pensaments, que ens uneix a tots aquells que trepitgem la terra, com si fos “la força” de la Guerra de les Galàxies. Que la mirada de Carla Simon és enlairada i, a l’hora capaç, d’enfocar el més proper i quotidià amb una senzillesa i una humilitat que et deixen sense paraules.

La pel·lícula transcorre doncs al llarg d’aquest estiu de la que serà la seva última collita dels fruiters que han mimat tant com als fills, una cursa contra rellotge per salvar el que es pugui abans que les excavadores matin la fecunditat de la natura que alimentava als seus fills i la serena ombra que donaven a tothom que si volgués refugiar, per deixar la terra erma i abrasada per un sol implacable.

La notificació que han de deixar les terres és per la família el cop de gràcia a una situació que ja era cada cop més difícil. És un mal endèmic que pateix tot el camp, de fet ens mostren les protestes dels pagesos davant de les grans companyies que els hi compren la fruita, sovint a un preu inferior al cost de recollir-la, també als carrers davant de les administracions amb els tractors desfilant i trepitjant la fruita. Tothom ho pateix, els temporers vinguts de l’Àfrica ja no tenen qui els contracti. Llavors, tothom a la família ha de donar un cop de mà, encara que en Quimet, el pare, li diu al seu fill gran que millor feria si anés a estudiar, doncs percep que no hi ha futur en el què fan.

Un cop vista la pel·lícula molts pensaran que el dolent de la funció són les plaques fotovoltaiques, que elles, aliades amb l’avarícia dels homes, són les que fan fora els pagesos i els presseguers; de fet en un moment del metratge veiem al Quimet, enrabiat, desmuntant una que té ell instal·lada a casa seua. La trista realitat és que en els darrers 20 anys s’han abandonat més de 90.000 hectàrees de sòl agrícola i no precisament per instal·lar panells solars, sinó perquè treballar la terra és molt dur i està mal pagat. Caldria que tots prenguéssim consciència i que els governants fessin més de la seva part per frenar aquesta sagnia, doncs, tal com estem veient ara mateix, el no ser autosuficients en energia i aliments ens pot portar problemes en el futur. Per una altra part és imprescindible que Catalunya creixi com a generadora d’energia neta i això vol dir instal·lar camps solars i eòlics, tant a la terra com al mar, malgrat el que diguin els falsos ecologistes i els suposats defensors del paisatge.

Si tornem a la pel·lícula en si, les paraules que millor la definirien serien la senzillesa i la naturalitat, sovint rodada com un documental amb la càmera a la mà, sigui a dintre la casa, sigui seguint als personatges per en mig dels camps o a la festa del poble o al correfoc; ballarem amb el fill en una discoteca i ens asseurem a la taula amb tota la família amb la sensació de ser un més. Sempre amb enfocaments ben estudiats, però no manipuladors, o amb posicions de càmera inversemblants i invasives que busquin la genialitat.

Alguns us diran que no passa res al film i que les coses transcorren lentament; així i tot, és axis com és la nostra vida real, malgrat que a nosaltres, sempre d’aquí cap allà, treballant o reunits, a casa, a l’oficina o al cotxe, ens pot semblar que no parem. La realitat és que els Solé viuen un drama terrible que afecta els seus comportaments, encara que molts transitin per l’interior més que per l’exterior. Els perfils de cada personatge estan molt ben elaborats i, com que no són actors professionals, cadascú fa de si mateix, sense fingiments ni impostures; fàcilment tots reconeixerem a l’avi, a la tieta al nebot o al cunyat que tenim al costat.

El ritme narratiu és un crescendo, en paral·lel amb el drama que estan vivint, i que té un clímax quan en Quimet, nerviós com està, atrafegat i tens, baixa del tractor i es posa a plorar; potser, com li passava a la Frida a estiu de 1993 és el moment de l’acceptació. En mig d’una caragolada familiar, potser l’última, tots s’aixecaran i miraran de cara i serenament el final de tot plegat.
Un film imprescindible per tothom que estimi el cinema i tingui sentiments, més enllà dels que ens afecten personalment, de solidaritat i humanitat.

Espanya 2022 (2 hores)

Direcció: Carla Simón

Guió: Carla Simón, Arnau Vilaró

Fotografia: Daniela Cajías

Actors: Jordi Pujol DolcetAnna OtínXenia RosetAlbert BoschAinet JounouJosep AbadMontse OróCarles CabósBerta Pipó,…