A Richard Linklater, el director de cinema estatunidenc, li agrada jugar amb el pas del temps; ens ho va demostrar amb la seva trilogia: “Abans de l’Alba”, “Abans de la posta” i “Abans de la Mitjanit”, rodades entre el 1995 i el 2013, amb els mateixos actors fent els mateixos papers, però, sobretot amb l’aclamada “Boyhood”, on seguia la vida d’un noi dels sis fins als divuit anys. Aquestes performances l’hi han donat premis i reconeixements a escala mundial.

Per què parlo d’ell?

Doncs perquè si Linklater feia una versió americana i de classe mitjana del pas del temps, Isaki Lacuesta ha fet el mateix però en versió espanyola, gitana i pobre.

Fa dotze anys el director català va dirigir un film extraordinari que era com un documental etnològic: “La leyenda del tiempo“, el mateix títol que porta una cançó del desaparegut Camarón de la Isla, un cantador natural de San Fernando que va revolucionar el flamenc i l’esperit del qual planeja sobre la cinta. Dic que era com un documental perquè els actors parlaven sobre ells mateixos i el que ens mostrava la pel·lícula eren les seves pròpies vides. Tot passava en un barri de xaboles al costat de les platges i dels aiguamolls a l’illa de Sant Fernando, a la badia de Cadis.

El protagonista absolut era en “Isra“, un noi gitano que ja no podia cantar pel dol de la recent mort del seu pare de forma violenta per raons de drogues i famílies enfrontades. La pel·lícula ens mostrava la vida del jove en un indret extremadament marginal i pobre, veiem com vivia, com es relacionava, coneixíem al seu germà i al seu amor per una noieta d’allà. Ell ens parlava dels seus anhels i desitjos de futur, pensava fins i tot a fer-se guardià civil!, volia marxar lluny d’allà per tenir una vida millor, això ens ho verbalitzava explícitament al final. Et quedaves amb les ganes de saber que seria de les seves vides, ja que quan ets molt jove en general acumules grans il·lusions, sovint més a prop dels somnis que de les realitats.

Ara dirigeix “Entre dos aguas“, que també comparteix títol amb una cançó, en aquest cas de Paco de Lucia, flamenc naturalment, i també nascut a la província de Cadis. Retrobarem a”Isra” i al seu germà, “Cheito“, que tornen a coincidir al San Fernando on van viure i jugar de petits.
En aquests dotze anys el destí els va separar i van seguir camins divergents, el film no ens els explica, però dona al principi una curta i crua pinzellada d’hiperrealisme, com una bufetada que ens ajuda a entendre el pas del temps. Cheito està enrolat a l’armada espanyola i acaba de tornar d’una missió contra la pirateria per Somàlia i les Seychelles, Isra surt de la presó al principi del film, on s’hi ha estat per assumptes de drogues. Isaki Lacuesta aprofita aquest curt període on coincideixen per tornar a posar la seva mirada i la seva càmera sobre ells, així podem saber la continuació d’aquella primera història. Veiem el punt de partida de cadascun:

  • Isra en sortir de la presó va directe a casa seva, on s’estan la seva dona i les seves dues filles, la petita nascuda, com veiem al principi, estant ell en captivitat; suposa que tot serà com abans, però la seva muller no vol saber res d’ell, de fet no li dona la cara en cap moment, fins i tot ha portat la seva roba a la barraca de la seva mare; ell ni crida ni es baralla, marxa sense fer cap escàndol, però amb el cor trencat, entén que ha de tornar a guanyar-se el lloc. El segon pas, després de passar la nit sol a la xabola plena de records, serà retrobar-se amb el seu germà, amb ells dos viurem els moments més intimistes i introspectius de la cinta.
  • Cheito, el veiem al principi a bord del “Castilla” on fa tasques auxiliars a la cuina, estirat a la seva llitera parla amb un company sobre projectes futurs; li agradaria establir-se a terra i muntar un petit negoci, un forn de pa, però no té diners estalviats. Amb el que cobra com mariner la seva família té un nivell de vida justet, però suficient i sap que si deixa l’exercit, li serà molt difícil guanyar el mateix en una altra feina, per tant vol i dol; sap que si no ascendeix, com a ras no podrà seguir per molt temps a l’armada, però no creu que ho pugui fer; de fet no sap gaire cosa de res.

Què poden fer dos germans que es retroben després d’anys sense veure’s?

Doncs el que feien de petits: Jugar i riure. Això és el que fan, i les imatges d’ells dos nedant i tirant-se aigua l’un a l’altre són les de més bellesa del film i tenen el poder evocador de la innocència infantil; aigua en calma i sol ponent, un al costat de l’altre, no cal que es diguin res, n’hi ha prou en estar junts banyats per l’aigua i el sol de la seva terra, la mateixa aigua i el mateix sol de fa dotze anys, és com si el temps hagués retrocedit per ells.

Més endavant serà moment per als records del passat i per retrobar les llàgrimes que feia anys que eren amagades, segurament mai havien parlat dels fets relacionats amb la mort del pare, ni tampoc de les seves pors ni de les seves renúncies. Obren els seus cors i podem intuir que ells voldrien estar junts un altre cop i ser diferents com a persones, però no saben com fer-ho. Es voldrien ajudar mútuament, però no es poden donar allò que no tenen.

Què serà de les seves vides després de la trobada?

El film ens ho deixa entreveure una mica.
No és fàcil refer la teva vida després de sortir de la presó, per començar et tanquen la porta de casa teva i per continuar ningú et dona treball; malauradament en el món dels homes si no tens un ofici, és com si no existissis, no n’hi ha prou en ser una persona doncs ets el que fas i prou.

  • Isra tracta de guanyar-se la vida fent de tot el que li surt al pas: fa de mariscador, recull ferros per vendre’ls a pes per quatre xavos, fa de guarda nocturn, però res li acaba de fer el pes ni li soluciona la vida. Desesperat festeja amb el negoci de la droga, que és el que feia abans, només has de tenir valor i estar disposat a fer qualsevol cosa, a més a més et mous en un ambient de luxes i diners, alcohol i noies, sembla que siguis algú. No és una decisió senzilla. Això si, els amics de la infantesa afortunadament no li giren l’esquena, hi ha aquest sentiment d’agermanament, saps que no estaràs mai sol i això és potser més del que tenen moltes persones millor situades, és la força que et permet continuar lluitant.
  • Cheito, després de fer l’amor amb la seva dona, novament amb escenes hiperrealistes, es torna a embarcar per una nova missió d’alguns mesos fora de casa; en el moment d’hissar la bandera espanyola abans de salpar no pot reprimir les llàgrimes, no sabem si és orgull patriòtic o nostàlgia de deixar la seva terra, podeu pensar el que vulgueu.

“Entre dos aguas” és un film visualment molt poderós, amb una molt bona direcció, unes actuacions no professionals absolutament convincents, com si fos un documental, una estètica austera i fins i tot hiperrealista. En una altra pel·lícula espanyola coetània d’aquesta, Petra, la protagonista és una pintora que vol arribar a la veritat a través de l’art, això és exactament el que fa en aquest cas Isaki Lacuesta, o més encara, ja que no ha de construir aquesta veritat sinó que simplement surt al carrer i la filma. Potser no serà apta per tots els públics, no em refereixo a l’edat sinó als prejudicis, però si la mirem amb un prisma etnològic i estètic i no sols com un entreteniment per passar una estona, estic segur que no decebrà a ningú.

Dèiem que Linklater havia recollit premis i lloances per la seva obra, a Isaki Lacuesta li ha passat el mateix, però no a Espanya sinó a França, concretament a París, on el centre Pompidou ha dedicat una exposició retrospectiva de tota la seva trajectòria artística. Ningú és profeta a la seva terra i menys en un país tan corporativista com Espanya.

Espanya 2018 (2 h, 16 min)

Direcció: Isaki Lacuesta
Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta, Fran Araújo.
Actors: Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero, Rocío Rendón,Yolanda Carmona, Lorrein Galea, Manuel González del Tanago