Petra és el nom de la protagonista de la pel·lícula, és un nom antic d’origen clàssic, grec o llatí, que vol dir pedra, de fet és el femení de Pere, un nom que poques dones porten avui en dia. També ens fa pensar en les restes de Petra a Jordània, que fou una ciutat poderosa i prospera a l’antiguitat, famosa per la seva ceràmica. Si pensem en el temps antic i en el teatre, pensarem en el grec i en els seus drames, un teatre que és atemporal i universal perquè molts dels seus temes són encara vigents; entre ells; el destí, o millor encara la seva cara fosca, la fatalitat, que juga quasi sempre un paper important i porta als seus personatges a un carreró sense sortida. La major part de la gent que ha vist el film coincideix en dir que Petra té format de tragèdia grega.

Petra és el sisè llargmetratge del seu director, Jaime Rosales, un barceloní que es va formar en Direcció d’Empreses a la reconeguda escola de negocis, ESADE. Poc després va obtenir una beca a l’escola de cinema i televisió de l’Havana, famosa per tenir com a professors a cineastes de fama mundial, on  va passar tres anys per marxar seguidament a Sidney, on va continuar estudiant cinema a l’Australian Film Television and Radio School Broadcasting Entertainment. Eren altres temps i no existia l’escola de cinema de Barcelona. En tornar a la seva ciutat, de seguida va trobar feina en el sector, però ben aviat va crear la seva pròpia productora per poder fer les seves pel·lícules; amb la segona, “La Soledad“, ja va guanyar el Goya a millor film i direcció.

Petra està composta en sis actes, no ordenats cronològicament, sinó de forma que anem coneixent els fets sense tenir cap mena de prejudici, com si anéssim coneixent els fets a poc a poc i seguint una mica un crescendo paral·lel a l’estat d’ànim de la protagonista.

La seva sinopsi bàsica és senzilla i una mica vodevilesca: Petra no sap qui és el seu pare. La seva mare va morir sense voler dir-l’hi mai; en algun moment intuirem que potser va ser una forma de tractar de protegir a la seva filla, o potser per no haver d’afrontar el tràngol d’un record dolorós, d’una ferida mai tancada. Ignorant aquest avís, d’amagat, emprendrà un periple per trobar-lo i, com els tripulants de la nau de càrrega “Nostromo” de la pel·lícula “Alien“, entrarà a explorar un planeta desconegut i ple de perills mortals.

Petra és una jove pintora que diu buscar la veritat mitjançant l’art, el que la porta a crear una obra introspectiva molt centrada en els seus propis sentiments i sensacions; fins i tot en un moment del film algú l’hi arriba a dir que sembla que amb la seva pintura es vulgui psicoanalitzar, que amb aquest tipus d’art mai vendrà res, ja que el públic busca treballs més universals en els que es pugui identificar a ell o al seu entorn. Podria ser que fos un efecte de la seva cerca desesperada d’una identitat i que per això sigui tan important trobar al pare.

Petra, en el primer capítol de la cinta, arribarà a casa d’un exitós escultor amb la idea de fer un estatge d’immersió artístic, aprendre i créixer. En Jaume, així es diu de nom l’artista, viu en una esponerosa masia de l’Empordà, una casa antiga i plena d’història, envoltada per la natura, camps de conreu i boscos on sovint va de cacera.En el moment de l’arribada l’artista no hi és, ocupat en la presentació d’alguna nova exposició, però coneixerà

a la seva dona, un personatge de tornada de quasi tot i una mica trista, com una nina oblidada, molt ben interpretat per Marisa Paredes;

  • al seu fill, en Lucas, una bona persona que s’ha fet petita sota l’ombra dominant del seu pare i,
  • a la masovera de la casa, la Teresa.

En aquest primer acte ja veurem l’especial moviment de càmera del director, mai centrat de forma exclusiva en les persones, que continuen parlant en tant que l’objectiu apunta cap a una porta que ens permet veure la cuina o el pati; una forma d’ampliar el camp de visió i que ens situa millor en l’indret on som.

Petra, acte darrer acte, viurà la mort de sa mare, sentirà la llibertat i l’esperança, aprendrà de la vida i de l’art i quedarà decebuda per les dues formes de sentir i ser; gaudirà de la bellesa càlida de la natura, coneixerà l’amor, però també la tristesa de la pèrdua; sabrà de la veritat i de la mentida i les dues certeses la feriran profundament fins a creure defallir de tota esperança per l’esdevenidor,

¡¡¡ella que buscava la veritat dins de l’art!!!;

trobarà la felicitat de les coses petites, però la fatalitat la perseguirà fins al seu petit cau; es tornarà dura per dins fins a fer-se mal a si mateixa i finalment ens obrirà una porta d’esperança cap al futur. Una mica com la vida mateixa i per això aquesta pel·lícula se’ns fica ben a dins nostre.

Petra, la pel·lícula, està molt ben executada, ja que té un bon guió on el més important no és el que es diu sinó el com es diu, perquè la cuidada elecció dels temps narratius et porten a aquesta sensació de misteri i d’inquietud.

Molt bona direcció, i unes actuacions de premi, on sobresurt Bàrbara Lennie. Els diàlegs i la forma d’expressar-los els actors sonen naturals i propers, amb molts silencis que et permeten pensar en els continguts i que creen un clímax pausat.

Com a curiositat vull dir-vos que l’actor que fa d’escultor famós, en Jaume, té setanta-dos anys i és el primer cop que es posa davant d’una càmera, ho fa amb una naturalitat increïble, potser és el fet que la preciosa casa on es fa el rodatge sigui casa seva en la realitat i s’hi sent absolutament còmode.
Un film destinat a recollir premis en els Goya, encara que enguany la competència és ferotge. Absolutament recomanable.

Espanya 2018 (1h, 47min)
Direcció: Jaime Rosales
Guió: Jaime Rosales, Clara Roquet, Michel Gaztambide.